Objectiu, la felicitat

La filosofia d’Epicur (Samos, 341—Atenes, 270) ens ha arribat gràcies a alguns —pocs i fragmentaris—  dels textos que havia escrit (uns tres-cents segons  Diògenes Laerci). Però malgrat que no anem gens sobrats de material originari, les referències a Epicur i la influència del seu pensament han perdurat durant segles. Perquè? Doncs, em sembla, perquè s’hi estigui d’acord o no —jo estic clarament en el segon grup— el seu racionalisme el fa atractiu. 

Jordi Cornudella, traductor d’aquest text Sobre la felicitat, explica que els canvis —polítics i socials— que s’havien produït a Grècia havien provocat que alguns filòsofs «en lloc d’insistir en l’educació dels ciutadans, com Plató i Aristòtil, adrecessin [...] la seva reflexió a l’home sol». Semblen desestimar les grans teories sobre la humanitat per fixar-se, preferentment, en el que l’individu sent, pensa o tem. I la primera evidència que  constata Epicur és que el que ens  caracteritza és la por a morir. Un inquietant escull, certament, en el camí cap al plaer i la felicitat, que són el seu objectiu  com a filòsof. I Epicur raona —fa el que pot— per desactivar aquesta por. Recomana al seu deixeble: «acostuma't a la idea que la mort no ens afecta en absolut: perquè tot bé i tot mal resideixen en la sensació, i la mort és privació de sensació». No sentirem, doncs, la mort perquè no sentirem res —com si morir respongués al moment en què algú prem l’interruptor— i, per tant, no hem de viure espantats pel que no ens afectarà (malalties i agonies al marge, pel que sembla).  

El que cerca, però, el filòsof és esborrar en nosaltres l’horitzó —tòxic— de la immortalitat. Amb la seva contundència habitual afirma que «viure no té res de terrible per a qui ha assumit de debò que no hi ha res de terrible en no viure».  Epicur, en estat pur. Via lliure, doncs, a una vida sense amenaces. Però quina mena de vida mereix ser viscuda? Només, diu Epicur, la que procura «la salut del cos i la impertorbabilitat de l’esperit». És a dir, la del que compta amb un esperit serè i un cos saludable. La recepta no és gaire sorprenent, ni gaire precisa, però el que sí que ho és, és situar-la al centre d’una reflexió filosòfica, i convertir la felicitat en l’únic criteri amb què un individu ha de decidir el que és correcte de fer i el que li convé. 

Tanmateix, puntualitza dues coses: primer, que «el que porta a una vida feliç no són els banquets i saraus continus , ni les delícies de noiets i dones [...] sinó el raonament sobri que analitza les causes de cada tria i de cada refús». I segon, potser més important, que les virtuts personals —seny, honestedat i justícia, precisa el filòsof— són l’únic espai que fa possible el plaer. No hi ha autèntic plaer sense virtut però també al contrari, com diu a les Màximes capitals, les virtuts no són plenament tals al marge d’una vida plaent. No és un problema de consciència —bona o mala— sinó de saviesa.  I, per tant, no d’esforçar-se, sinó de ser.  

Cal, però, identificar l’arrel de la fama d’Epicur de ser un hedonista poc matisat i, per tant censurable. Josep Pla constatà que «Epicur ha estat molt mal comprès per la farsanteria puritana». Per què, doncs? Em sembla que per dues raons: primer, perquè situa com a objectiu central de la reflexió filosòfica el plaer i la felicitat i, segon, perquè ho raona  al marge de qualsevol metafísica i afirma que els déus —immortals i feliços, diu— no hi tenen res a veure. El racionalisme materialista, sí que hi té a veure. 

Epicur, a més, jerarquitza els plaers i afirma més d’una vegada que «de tot el que la saviesa procura al conjunt de la vida de plena felicitat, el més important, de molt, és el benefici de l’amistat». Potser això explica que de retorn a Atenes, escriu Cornudella, «va adquirir una casa amb un hortet que donaria nom a la seva escola: «El Jardí». Però no es tractava pas d'un centre d'estudis a la manera de l'Acadèmia platònica o el Liceu aristotèlic, sinó més aviat d'una comuna on feia vida retirada i tranquil·la un grup d'amics [...] entre els quals (no sense escàndol) també es comptaven dones i esclaus; els seus preceptes sobre la vida feliç sembla que els posava en pràctica de forma exemplar».  

Epicur va escriure dues Epístoles (a Heròdot i a Epítocles) a més d’aquesta, adreçada a Meneceu, que ha traduït Cornudella. Són textos dedicats, preferentment, a la seva cosmovisió, els quals, després de llegir-los atentament, m’ha semblat que abonen el criteri de Cornudella d’evitar-los. Fins i tot les Màximes capitals que incorpora a l’edició que comentem em semblen prescindibles.