«Als Països Catalans hi ha hagut tres grans organitzacions: Club Súper 3, Barça i CNT»

-Després de tants anys d’agitació, l’anarquisme ara és menys conegut i poc o gens determinant al si de la política catalana. Per què?

-Al llibre parlem sobretot de l’anarquisme organitzat, és a dir, de les organitzacions anarquistes. I això és tal com vostè ho acaba de dir: el 1870, al Congrés Obrer de Barcelona, l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT) passa a ser la referència de l’obrerisme català i espanyol. En aquell moment, l’AIT, a la qual s’adhereixen els anarquistes, és l’AIT de Mikhaïl Bakunin. Això s’acabarà el 1937, a partir dels fets de maig, desenllaç del que s’esdevindria, sobretot, a partir del 1936, quan ja hi havia una intenció clara per part de l’altre socialisme, el marxista, d’imposar-se sobre l’anarquisme a través del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). Després, l’exili anarquista, segurament, no se va saber moure com altres exilis, tot i que va generar una producció intel·lectual i literària molt important. Producció que no va tenir la traducció política suficient. Tot i que l’anarquisme va tornar amb força als setanta, va durar poc perquè les estructures organitzatives no s’havien adequat al moment. I, a més a més, hi va haver un enfrontament important entre l’exili –que també estava dividit internament–, format per gent gran, i l’interior, que es feia fort en esdeveniments com ara les Jornades Llibertàries de Barcelona i en tot el moviment contracultural, si bé no va acabar de quallar. Cal recordar també el paper desenvolupat per l’Estat, que sempre intervé en aquests casos, com ara en el cas de l’atemptat de l’Scala del 1978, que va ser atribuït a membres de la CNT (Confederació Nacional del Treball) en un clar exemple de guerra bruta. Un policia infiltrat, Joaquín Gambín, va ser qui va incitar i dirigir l’atemptat. La CNT no va saber-hi reaccionar, i això va impedir la seva possibilitat de ressorgiment.

-L’anarquisme va tindre molta presència, per exemple, a través del món editorial i periodístic. Vostè mateix cita l’exemple de La tramuntana, setmanari dirigit per Josep Llunas, escrit en català. Què en queda, d’aquestes iniciatives?

-N’hi ha editorials importants. Publicacions potser no tant. Però a nivell editorial, Virus, que també és distribuïdora, ha estés molt el seu camp. A Mallorca hi ha Calúmnia, que ha publicat més de cent llibres i que és una editorial associativa. Al País Valencià hi ha coses més petites, com ara l’editorial Caliu, de Benimaclet. Alhora, hi ha moltes publicacions, tot i que són petites. No hi ha una gran publicació, com en el seu dia ho va ser La Tramuntana. Cal pensar que La Tramuntana, juntament amb El Chornaler, que es publicava a València, són de les poques publicacions que hi ha en català en aquell moment. La Tramuntana va ser una excepció, perquè va durar 16 anys, una barbaritat en aquell moment, tot publicant quatre milers d’exemplars a la setmana. Actualment sí que hi ha revistes, orgàniques en aquest cas. Per exemple,Catalunya, publicació de la CGT (Confederació General del Treball), cada mes publica 15.000 exemplars. És interna, però està present a tots els casals dels Països Catalans i en qualsevol espai social. Hi havia també altres publicacions. Als vuitanta i noranta, la més renovadora era La Lletra A, però avui encara a València continua sortint El Margen, una revista més petita. A Mallorca hi ha Nosaltres, revista en català en format tabloide, gratuïta per als socis. Hi ha, per tant, un circuït que encara funciona. A banda, hi ha també una cosa important: les fires del llibre anarquista, que se celebren a Palma, València, Castelló, Barcelona, al Maresme... Evidentment, no és comparable amb el que hi havia al segle XIX o en determinats moments del XX, però encara existeix aquest circuit.

-Tornant a l’àmbit històric, era justa la vinculació eterna que es feia entre anarquisme i violència?

-L’anarquisme era i és molt ampli i n’hi ha visions de tot tipus. L’anarcocol·lectivisme, el primer anarquisme que apareix aquí, representat per la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) de l’AIT, del 1881, rebutja la violència indiscriminada, tot i que s’enfronta moltes vegades a l’Estat perquè aquest utilitza la violència. L’Estat utilitzava la violència en diversos àmbits, també per marcar el moviment com a violent. El 1896, l’anomenat Procés de Montjuïc, que és conseqüència d’un atemptat contra la processó del corpus, serveix precisament per carregar contra tota la part de l’anarquisme que no era violenta. Les persones tancades i torturades a Montjuïc arran de tot allò, entre 800 i un miler, no eren les que defensaven la violència, sinó tot el contrari. Era el cas de Josep Llunas, director de La Tramuntana, una de les persones represaliades en aquell procés. L’Estat actuava d’una manera molt intel·ligent. I un sector de l’anarquisme, concretament l’anarcocomunisme, era violent, però també petit en comparació amb la resta del moviment. Les escoles racionalistes, els ateneus llibertaris i tot el que es construeix des de finals del segle XIX és immensament més gran que tot aquest sector petit. També cal dir que l’atemptat de la processó del corpus era molt complex. Cal recordar que en aquella processó hi havia el bisbe, el governador civil, el militar i totes les autoritats, però les bombes van ser llançades, precisament, al sector de la marxa on hi havia la gent pobre, a final del tot. Per tant, la persona que va provocar l’atemptat, d’anarquista havia de tenir ben poc. El que passa és que allò va servir per desencadenar una repressió brutal, que també va derivar en la creació d’una llei, la Ley de Represión del Anarquismo, que va fer que hi hagués una barbaritat d’exiliats i unes tortures brutals a Montjuïc que van servir per desactivar la part organitzativa sindical del moviment. L’anarquisme no tornaria a revifar com a moviment organitzat fins la constitució de Solidaritat Obrera i de la CNT ja en la segona dècada del segle XX, tot i que sí que va continuar funcionant com a moviment intel·lectual a través dels ateneus, revistes, etc.

-El moment soviètic, el 1917, és determinant en l’esdevenir del moviment obrer. Pensa que l’anarquisme va saber aprofitar-lo o que va saber posicionar-se com calia?

-La CNT va donar suport a la revolució soviètica. Si s’estudia la figura de Salvador Seguí (1887-1923), el Noi del sucre, això es veu. Alhora, l’informe que va fer Ángel Pestaña (1886-1937) quan va anar a Moscou, on s’hi va estar fa uns mesos, va ser demolidor. Pestaña denunciava que s’hi estava construint una nova casta de buròcrates, una nova casta de gent que un cop toca el poder deixa de treballar, i això no era el que volien els anarquistes. Clar, ells no van ser hàbils? En principi van donar suport a la revolució soviètica, però després el van retirar. Això porta a un distanciament en cert moment. L’anarquisme va ser capaç de crear un sindicat, la CNT, on també hi havia marxistes. O en el mateix POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), formació leninista, hi havia també molts anarquistes. Ara bé, quan arriba el 1937 i el PSUC s’imposa, un partit creat per l’estalinisme, desapareix qualsevol possibilitat d’entesa, perquè l’estalinisme és una cosa radicalment diferent a qualsevol món llibertari.

-Vostè comenta al llibre que durant la dictadura (1923-1930) de Miguel Primo de Rivera (1870-1930) es va aconseguir unir l’anarquisme amb el moviment insurreccional català liderat per Francesc Macià (1859-1933).

-Durant els anys vint hi havia relació entre grups determinats. Es va produir un pacte, abans dels fets de Prats de Molló (1926), que no podem convertir en determinant, però que era ben curiós: contemplava la proclamació de la independència Catalunya, del País Basc i un referèndum a Galícia. El Comitè d’Acció de la Lliure Aliança agrupava, el 1925, Francesc Macià, nacionalistes bascos del PNB, CNT... Sobtava molt llegir els textos que s’havien de llegir a Saragossa en el moment que aquell exèrcit guerriller entrés a l’Estat espanyol, proclamés aquestes independències i també la República Social d’Espanya en allò que en quedés de l’Estat. D’aquest tema parlem poc al llibre, perquè té una importància determinada, i la qüestió era desconeguda fins que la va explicar l’investigador Marc Santasusana a través dels documents que va trobar, explicats al llibre Quan la CNT cridà independència (Editorial Base). Aquesta va ser la relació més clara entre els dos corrents.

-També hi va haver militants que van transitar d’un lloc a l’altre.

-Sí. Hi havia, per exemple, el barceloní Jaume Balius (1904-1980), que primer va ser d’Estat Català, després passarà a la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) i després a l’Agrupació dels Amics de Durruti, l’organització més radical que hi havia al 1937. Després, a l’exili, acabaria sent un dels primers a fer textos anarcoindependentistes a la revista Terra Lliure, que no tenia res a veure amb l’organització armada. De fet, en els primers atemptats de Terra Lliure, a la revista homònima van deixar clar que no hi tenien res a veure.

-Vostè mateix va militar a la CUP i també a la CGT. Hi ha qui no entén com es pot pretendre la destrucció de tot Estat mentre es lluita per la creació d’un Estat independent. Com ho explicaria?

-D’una forma molt clara: jo estic per la desaparició de l’Estat, però mentre això no passi, prefereixo una república abans que una monarquia. A més a més, el meu àmbit no és el de l’Estat, construït des del poder, sinó el dels Països Catalans, construïts des del pensament. De fet, jo faria una contrapregunta: com pot ser que un liberal que pretén desmuntar tot allò positiu que pot donar un Estat, com per exemple els serveis socials, sigui independentista?

-Tornant a l’àmbit històric, vostè parla de les diferències entre la FAI i la CNT.

-La FAI era un grup específicament anarquista, i tenia un comportament i una funció similars als d’un partit, tot i no tenir una estructura jeràrquica com a tal. En canvi, la CNT és una organització sindical, i per tant toca de manera directa amb la realitat, amb el dia a dia de la feina. Això fa que siguin dues entitats diferents. La FAI, alhora, era concebuda com un grup de pistolers, però va contribuir a la construcció d’escoles, biblioteques etc. de manera totalment aliena als crèdits bancaris i altres recursos normalitzats als quals no podien accedir.

-Més tard, fruit de les discrepàncies generades per l’impuls renovador, sorgeix la CGT. Encara continuen les diferències entre aquest sindicat i la històrica CNT?

-Sí, però avui les relacions són molt més positives. La CNT s’ha trencat a trossos, i mira que ja era petita. Ara mateix, tot i les diferències –per exemple, la CNT no participa en eleccions sindicals i la CGT sí– n’hi ha molta més proximitat. La CGT és molt influent a Catalunya, on és el tercer sindicat, i això la fa ser distinta de la CNT, que participa en el dia a dia d’altres maneres. En alguns casos, la CNT ha funcionat més com un grup anarquista i no com a anarcosindicalista. Tot i que no ha estat així a tot arreu, perquè la CNT també ha fet feina sindical molt important durant aquests anys. Per exemple a Mallorca, o a empreses concretes com ara Mercadona.

-Avui mateix es compleixen 125 anys del naixement de Buenaventura Durruti (1896-1936). Tot i ser lleonès, el seu enterrament va ser tot un esdeveniment de masses a Barcelona. La seua figura és la més determinant de l’anarquisme als Països Catalans?

-No ho crec. És una persona molt mitificada, això sí, però Frederica Montseny (1905-1994) va ser importantíssima. I probablement, la persona més important en aquest sentit va ser Salvador Seguí, la més popular d’entre l’anarquisme. Parlem d’un líder de masses absolut, així com també un gran pensador. Durruti també ho va ser, però l’acció sindical de Salvador Seguí va ser fonamental no només a Barcelona, sinó a tot l’Estat. Després de guanyar la vaga de La Canadenca (1919), Seguí es va convertir en un personatge importantíssim a tot l’Estat. Va protagonitzar una sèrie de gires, sobretot amb xerrades per Madrid, moltes d’aquestes ressenyades. En aquests textos es veu que el seu projecte era la construcció d’una organització com la CNT que pràcticament substituís l’Estat. I no d’una forma teòrica, sinó pràctica: ells plantejaven la construcció d’escoles per aprendre oficis dintre del mateix sindicat, construir una universitat obrera també dintre del sindicat... Seguí era un organitzador brutal, i alhora una persona popularíssima. No cal confrontar-lo amb Durruti ni amb cap altre, però a l’hora de construir i d’organitzar, Seguí era més important. Durruti també ho va ser, perquè era un dels intel·lectuals del moment, conjuntament amb Joan Garcia i Oliver (1901-1980), tal com va demostrar al seu llibre El eco de los pasos. Qui escriu la primera llei a Europa d’igualtat home-dona és Joan Garcia i Oliver, una persona que es va passar mitja vida a la presó. També, la primera vegada que es fa una immersió lingüística, si volem dir-li així, és al 1936 al Consell de l’Escola Nova Unificada, i la fa un altre senyor anarquista, Joan Puig i Elias. Ell mateix va introduir la CNT dintre d’aquest consell. Fins i tot al 1937, quan pràcticament desapareix l’autonomia de Catalunya i la Generalitat passa a dependre pràcticament de Moscou, li van demanar a Puig i Elias dissoldre directament el Consell d’Escola Nova Unificada i passar-la directament a la Conselleria d’Ensenyament. Ell s’hi va negar absolutament. Alhora, Puig i Elias va ser qui va fer el decret que indicava que tots els mestres de Catalunya havien de saber obligatòriament el català, que era la llengua que s’havia d’utilitzar a dins de les escoles. Cal recordar, també, que aquell moment era el primer en què l’escola incloïa tothom. Tot això ho va fer un senyor anarquista, que era Puig i Elias.

-I en canvi, l’anarquisme no consta a l’imaginari com el moviment que va iniciar aquest camí.

-Hi ha hagut dificultats molt grans a l’hora de reivindicar amb potència mediàtica l’herència de l’anarquisme. Alhora, la universitat catalana dels setanta estava totalment controlada pel marxisme, que va obviar la tradició anterior. És una vergonya que avui no tinguem una història general de la CNT. Perquè als Països Catalans hi ha hagut tres grans organitzacions: el Club Súper 3, el Barça i la CNT. I no parlo en ordre d’importància. Hi ha més historiadors estrangers que estudien l’anarquisme del nostre país que no pas historiadors d’aquí. És una irregularitat absoluta que té una clara explicació, i és que als setanta això no interessava. I a banda, bona part de la gent que ha construït el catalanisme ho ha fet des de postures de dretes, cosa que ha obviat l’interès per l’anarquisme. Per això, la importància del llibre que hem fet és que, per primera vegada, s’ha fet una història de l’anarquisme als Països Catalans, que és la virtut de la col·leció Divèrsia. I alhora, dona mostra que l’anarquisme no és un moviment marginal ni menor, sinó central en la història d’aquest país. I tot i que ara no compta amb aquesta centralitat, abans sí que l’ha tinguda i durant moltíssims anys. Negar aquesta part de la història del país és negar una part del país.

-Quan diu que una de les tres grans organitzacions històriques dels Països Catalans és la CNT, quin paper diria que ha jugat el sindicat a l'hora de vertebrar el país? Quines relacions han mantingut els tres territoris a través de la CNT?

-Si parla de relacions entres els tres espais territorials (o entre els vuit), és clar que la resposta seria de modesta a cap. Però si parla de les societats que constitueixen la societat "civil" del nostre lloc en el món, aleshores l'aportació és més que gran, perquè no es pot viure en un lloc sense educació, sanitat, societat civil organitzada i, en definitiva, sense cultura, com a resum. L'aportació de l'anarquisme, de les CNT (cal no oblidar la voluntat confederal de l'organització, que no deixa de ser una organització d'organitzacions on a la base hi ha les organitzacions) ha estat transcendental i determinant. La cultura catalana àmplia actual, tal com la nostra història contemporània, no es pot entendre sense aquestes aportacions.