L'assassinat del president d'Haití, Jovenel Moïse, ha posat novament d'actualitat el país de Centre Amèrica, que sembla maleït. L'assoten la corrupció massiva de totes les seves estructures oficials i de bona part de la classe política, la pobresa extrema, la violència i, per si li faltava quelcom, les catàstrofes naturals el colpegen periòdicament.
Haití. Si existeix un estat fallit aquest és Haití. Els seus 11 milions d'habitants no guanyen per ensurts. I això que fa poc més de dos segles el seu nom fou esperança per a milions de persones a tota Amèrica central i del sud i, inclús, en d'altres bandes del món sotmeses a l'imperialisme europeu.
En efecte, el 1804, una revolta d'esclaus liderats per Toussaint Louverture va fer del país la primera nació americanaindependental sud dels Estats Units. El nou Govern tot d'una declarà abolida l'esclavitud. Era el primer lloc on passava. Però la pressió de l'antiga colonitzadora, França, el país que es ventava de ser el de la liberté, egalité, fraternité, imposà a les noves autoritats el pagament d'indemnitzacions aberrants, impossibles d'assumir, cosa que juntament amb les bregues internes, conduí la nova nació a una constant inestabilitat política enmig d'una creixent depauperació econòmica.
Segons explica l'agència de notícies internacionals France 24, el drama haitià s'accentuà començat el segle XX, amb una ocupació militar dels Estats Units entre 1915 i 1934 -un altre que deia tenir grans principis, en el seu cas anti imperialistes, però que no se'l aplica mai a si mateix i, així, sotmeté per la força de les armes a diversos països llatinoamericans-, topades armades amb l'exèrcit dominicà a la frontera que separa el país de República Dominicana -amb massacres que es cobraren la vida d’uns 30.000 haitianas– i una creixent incapacitat de generar prou riquesa per als seus habitants que condemnava una franja cada cop més ampla de la població a la pobresa més extrema.
Una dictadura militar de dreta s'imposà el 1957 i durà fins el 1986, amb François Duvalier -anomenat'Papa Doc'- al capdavant. Amb pretensions de ser una pseudo monarquia, heretà el poder el seu fill Jean-Claude, 'Baby Doc'. Aquests dos sinistres personatges es dotaren un exèrcit paramilitar particular, els 'Tonton Macute', que torturà i assassinà qualsevol persona que considerés sospitosa de ser desafecte al règim. Els càlculs més moderats parlen d'uns 60.000 morts, si bé altres avaluacions els fan arribar fins els 75.000.
La insurrecció popular que acabà amb la dictadura familiar dels Duvalier -Jean Claude s'exilià a França – va semblar que podria trobar un camí cap a la democràcia i la recuperació econòmica. Un miratge. El primer president democràtic, Jean-Bertrand Aristide, elegit el 1990, només durà set mesos en el càrrec. Fou deposat per un cop militar. Novament la repressió brutal fou la norma d'actuació política del nou govern. Al cap d'un any, amb el suport de 20.000 tropes nord-americanes, Aristide tornà al poder. Això sí, es plegà del tot a les grans empreses multinacionals que actuaven en el país i a les directrius més rígides de les institucions econòmiques internacionals, imposant una desbaratada política econòmica que deixà a milers i milers d'haitians condemnats a la misèria.
El 1995 accedí democràticament al poder René Préval, que governà cinc anys. El 2000 tornà Aristide. Entre tot dos s’alternaren en la presidència vint anys, deixant que les estructures polítiques es corquessin per la corrupció, que creixés sense control el crim organitzat i augmentés sense fi la misèria. El resultat fou una nova revolta popular el 2004, que provocà la intervenció de l'ONU en el país, que durà fins el 2017.
A banda de circumstàncies polítiques, el 2010 un huracà devastà el país. Les raquítiques infraestructures públiques que existien quedaren destruïdes. Almenys moriren 220.000 persones i unes 350.000 quedaren ferides de diversa consideració. Centenars de milers d'habitatges s'esbucaren i la pobresa extrema va créixer els següents anys com mai. Per a més desgràcia, poc després una epidèmia de còlera provocà la mort d'entre 10.000 i 15.000 persones.
Les eleccions presidencials de 2011 foren guanyades per Michel Martelly, amb la promesa de reconstruir el país, però la gran debilitat parlamentària que patia convertí el seu mandat en infructuós. El 2015 un jove empresari, Jovenel Moïse, guanyà la presidència. Els seus adversaris l'acusaren d'irregularitats, cosa que féu que no pogués ocupar la presidència fins un any després, quan unes noves eleccions li tornaren donar la victòria. Entremig, un gran huracà destruí part de les cases refetes després del terratrèmol de sis anys abans.
La gestió de Moïse ha estat sempre acompanyada de crítiques opositores d'irregularitats i corrupció massiva. Tot un clàssic haitià. Es calcula que uns 2 milions de dòlars d'ajuda humanitària quedaren a les butxaques dels últims tres governs, a banda que els presidents Préval, Martelly i Moïses es quedaren ingents quantitats de diners de la venta del petroli que rebien a preu polític -molt més barat - de Veneçuela.
El 2019 esclataren revoltes i protestes arreu del país contra Moïse. Res no canvià, però. O sí, per empitjorar: la Covid , el 2020, acabà de convertir el panorama en apocalíptic. Mentre, el president decidí enguany que no volia deixar el càrrec, a pesar que ho hauria d'haver fet el passat 7 de febrer. Cosa que provocà més protestes en els carrers i violència política, una situació agreujada per la violència a càrrecs de grups criminals organitzats que actuen sense cap impediment.
I ara, l'assassinat de Moïse.