-Sis-cents noranta milions de persones al món pateixen malnutrició; més de 2.000 milions de persones tenen carències de minerals i vitamines essencials; el 45% de la mortaldat dels xiquets de menys de cinc anys està relacionada amb la desnutrició. Per contra, 1.900 milions d’adults pateixen sobrepès i obesitat. Què explica aquesta desigualtat, aquesta paradoxa?
-Aquestes dades ens mostren d’una forma vergonyosa que estem vivint uns desequilibris insultants i inacceptables. No podem permetre que continue havent-hi xiquets que moren per inanició o per malnutrició. Hem convertit el menjar, no en un bé comú, sinó en un gran negoci, un negoci liderat per persones i empreses que només es mouen pel compte de resultats. Com a humanitat, no podem tolerar aquesta situació. En tot cas, el que les xifres demostren és que no ens cal fer més menjar perquè de menjar per alimentar la humanitat ja en tenim prou. La capacitat humana d’incrementar i millorar els rendiments dels recursos ha estat i és espectacular. Fixem-nos que en els últims 500 anys la població s’ha multiplicat per 14 i la producció humana per 240. Tanmateix, ens trobem amb la paradoxa que, malgrat l’abundància, encara hi ha gent que passa fam. El que tenim, sobretot, és un problema de distribució.
-El que s’ha fet evident és que, en contra del que es pensava en el passat, la fam i la malnutrició no se resolen només amb creixement econòmic...
-No, en absolut. Tenim un problema greu de distribució. Parlar d’alimentació és parlar de moltes coses. Una d’elles són les migracions. Cada dia moren persones que intenten creuar les fronteres en travessies impossibles. I alguns migren per les guerres, perquè són perseguits o per raó de gènere. Però la majoria migren perquè no tenen res per menjar. Res! És terrible. I això passa, d’una banda, per les conseqüències del canvi climàtic, i d’altra banda, per la destrucció dels sistemes alimentaris locals. Tenim tots i totes la responsabilitat de cuidar els nostres espais de producció local. Perquè l’aliment de proximitat resol la demanda d’aliments, però a més a més contribueix a generar pertinença, orgull i ciutadania.
-Tornant a la visió més macro, un dels objectius amb què es va crear la FAO va ser incrementar la seguretat alimentària de la població mundial. Tanmateix, les dades són les que són: milions de persones continuen patint fam cada dia al món. Ha fallat la FAO en el seu objectiu primigeni?
-Podria ser que en algunes grans estratègies haja fallat, però estic convençut que el món seria molt pitjor sense la FAO. El Programa de les Nacions Unides dona cada dia de menjar a vuitanta milions de persones. No podem esperar que la FAO ho resolga tot instantàniament perquè els problemes a resoldre són molt complexos. Des de la revolució industrial hem donat més importància a l’energia de les coses (el petroli, el gas...) que a l’energia per a les persones. Hauríem de plantejar-nos que allò essencial és resoldre en primer lloc les necessitats de les persones.
-En els països anomenats del tercer món i emergents, ha sigut el sistema d’assistència mateix i la lògica internacional leelss que han acabat malbaratant els sistemes alimentaris tradicionals de les comunitats locals. És una altra paradoxa que ens trobem.
-L’economista francès Serge Latouche mantenia que qui pensa que en un planeta finit es pot generar creixement constantment, o és un boig o és un economista. Les tecnologies han desbocat moltes coses. Les pinyes de Costa Rica van d’Argentina a Turquia, d’ací a Tunísia i de Tunísia a Brussel·les, des d’on es distribueixen a tot Europa. Una pinya no pot haver fet 10.000 quilòmetres abans d’arribar a la nostra taula! Són petjades ecològiques inassumibles que ens porten a un consum d’energia desbocat. Sota el pretext del progrés hem donat per bones coses que no van enlloc. Tanmateix, la COVID-19 ha ajudat a repensar moltes coses. A mi no m’agrada caure en discursos catastrofistes i crec que avui la societat té més consciència de la importància de menjar bé. Quan parlem de menjar bé, parlem d’incorporar els nutrients adequats, però també de menjar productes de proximitat, en establiments que no siguen grans superfícies. Estem a l’inici d’un canvi, d’una transformació que es farà a poc a poc però que crec que serà en benefici de la humanitat.
-Explica Carolyn Steel en el seu llibre Ciudades hambrientas (Capitán Swing) que l’ésser humà modern ha perdut la consciència sobre d’on provenen els aliments. Avui en les prestatgeries de les grans superfícies tenim a la nostra disposició una varietat de referències i productes com mai abans l’havíem tingut i a un preu molt més reduït que mai. Les societats occidentals patim una mena d’amnèsia alimentària.
-El llibre de Steel posa de manifest algunes de les claus sobre la relació entre la humanitat, la ciutat i l’alimentació. Durant bona part de la història de la humanitat, aquesta es va alimentar d’allò que tenia més prop, en una relació simbiòtica molt directa. Això canvia en el moment en què la civilització comença a estructurar-se en ciutats. És a partir d’aquest moment quan la gent deixa de percebre i fer seus els processos naturals de generació dels aliments. Avui al voltant de l’alimentació s’ha generat una indústria immensa que té per objectiu alimentar les ciutats. Com explica Steel en el seu llibre, les ciutats es cruspeixen ja el 75% dels recursos de la Terra. Així doncs, el repte que tenim per davant passa per naturalitzar les ciutats. Vivim en ciutats mediterrànies on tenim l’oportunitat de relacionar-nos amb els productors. Hi ha molta gent que està descobrint l’agricultura de proximitat. Crec que cal ser realista, però també optimista. Hi ha una tendència de gent que es preocupa per la procedència dels productes.
-Molta gent pensa que menjar sa i saludable és car. Ho és?
-No ho és. Els convide que agafen una llibreta i que apunten quant els costa un producte en el supermercat i quant en una botiga de proximitat. Hem de desterrar aquest mite. Al marge d’allò estrictament alimentari, els mercats mediterranis aporten una experiència comunitària que les grans superfícies no ens proporcionen. Representen un teixit econòmic fonamental sense el qual no s’explica la vessant humana de les nostres ciutats. Els mercats han estat elements fonamentals per entendre l’evolució de les ciutats. Han estat espais de convivència. Menjar bé ens fa millor ciutadans. Quan va ser la crisi de Lehman Brothers a la població se’ns va quedar cara de babaus, però, en aquesta gran crisi d’emergència climàtica, qui no faça res és perquè no vol.
-No hi estic d’acord: no podem traslladar tota la responsabilitat al consumidor. En quasi totes les ciutats el teixit d’establiments comercials minoristes ha desaparegut en benefici de les grans superfícies. Molts xicotets productors han desaparegut en benefici de grans empreses agroalimentàries. El gruix de la societat disposa de molt poc de temps i de sous baixos. És comprensible que molts consumidors acaben comprant en les grans superfícies.
-Efectivament, no podem traslladar tota la responsabilitat al consumidor. La major responsabilitat és de les administracions públiques, que a través de les lleis i les normatives han de decidir quin model de ciutat volen fomentar. Les administracions han de convertir l’alimentació en una fina pluja diària, permanent i constant. No ens valen campanyes de promoció de productes de proximitat d’un mes. Crear ciutadans conscients i compromesos amb una alimentació saludable és com fer suro. Per tindre suro necessites que l’arbre cresca durant 30 anys. I després de la primera extracció, has d’esperar-te cinc anys més. És una feina de formigueta, d’anar a poc a poc.
-Als Estats Units, alguns grans magatzems com Wal-Mart, ja no només són grans superfícies sinó agents urbanitzadors a partir dels quals es generen grans conglomerats urbanístics. Sembla distòpic, però si tenim en compte que acabem important tot el que ve d’Amèrica...
-El que és evident és que hi ha una dinàmica molt potent en favor de les grans superfícies. Són molt poderoses. Però vull pensar que a Europa, on hi ha polítiques agràries potents i estratègies com Farm to fork, la idea de tenir mercats de proximitat anirà guanyant terreny. En el CEMAS detectem com cada volta hi ha més alcaldes i alcaldesses interessats a promoure un altre model d’alimentació.
-Però, per exemple, quan l’Administració pública trau a concurs els contractes d’abastiment per als menjadors d’hospitals i escoles, es mira més el preu del servei que no la procedència dels productes. Són xicotets detalls que no fan cap altra cosa que reblar en el clau a favor de l’agroindústria.
-Són pràctiques que hauríem de revisar, evidentment. Però, com et dic, crec que sobretot a nivell municipal cada volta hi ha més sensibilitat a aquest respecte. Fa poc he tingut coneixement de les pràctiques que fan a la ciutat belga de Gant. Allí tenen una estratègia alimentària, una estratègia de salut i una estratègia d’adquisicions. Això és tradueix en compres sostenibles d’aliments. Tracten de donar un valor extra a aquestes despeses i les converteixen en una inversió en un model d’agricultura compromesa. En el cas de Copenhaguen, han incorporat els objectius de desenvolupament sostenible en les seues adquisicions. Així, fan una ponderació climàtica per atorgar més punts als aliments que són més nutritius i sostenibles i, per tant, més bons per al futur. A més s’esforcen per reduir el desperdici d’aliments i per minimitzar el transport durant el període del contracte.
-Aquest és un univers ple de paradoxes: el sector agroalimentari va com un tir. Ha estat un dels pocs sectors que ha funcionat durant la crisi i, tanmateix, cada volta els xicotets agricultors ho tenen més difícil per competir amb els grans productors. Anem cap a un món de més latifundis en la producció i més oligopolis en la distribució. Anem bé?
-Això és un desgavell. Globalment l’agricultura és l’activitat que més feina genera. Hi ha molts xicotets agricultors que cada volta tenen més dificultats per arribar a finals de mes. Hem de treballar perquè no hi haja posicions de domini en la producció que expulsen als xicotets agricultors perquè aquests també aporten valor als mercats.
-Abans criticava vosté el periple que fa una pinya abans d’arribar a la nostra taula. Tanmateix, el País Valencià ha estat i és un territori molt exportador en matèria agroalimentària. Allò que s’aplica per a la pinya, també es podria aplicar per a la taronja, per exemple.
-El meu punt de vista és inequívoc: hem de protegir els xicotets productors. Això és absolutament necessari. Protegint el xicotet productor implementem polítiques contra el canvi climàtic. Qui no ho vulga veure, o és economista o un boig. Potser caldria exportar menys i relocalitzar les produccions.
-Abans hem parlat del paper que ha tingut la FAO com a organisme per lluitar contra la fam i que, almenys en teoria, ha vetllat pel manteniment dels productors locals. Però alhora, hi ha organismes internacionals, com ara l’Organització Mundial del Comerç (OMC) que han estat decisius per promocionar l’actual indústria agroalimentària. Qui guanya és el macromercat.
-Crec que a poc a poc estem prenent consciència que les coses han de començar a canviar. La intenció de fer una taxa global per part de l’FMI, per exemple, va en la bona direcció. L’OMC s’ha de replantejar moltes coses perquè el que és evident és que mantindre els grans intercanvis comercials al nivell actual és insostenible.
-Ja no es tracta només que no sabem d’on venen els aliments, sinó que, a més a més, amb sistemes com JustEat o Glovo, fins i tot cuinar esdevé una qüestió supèrflua. La distància entre l’origen dels aliments i la ingesta es fa més i més llarga. De fet, estem perdent sabers culinaris que formen part de la nostra cultura.
-En la societat actual tenim a la nostra disposició menjar a l’hora que vulguem i cuinat com vulguem. Però els policy makers i els ciutadans haurien de veure en l’alimentació una de les poques finestres obertes per cultivar la identitat, el plaer, la vida social, l’estima, la pertinença. Ens cal promocionar una alimentació conscient. Menjar és molt més que nodrir-se. Menjar és un acte polític. Si no som capaços de donar-li aquesta dimensió política al fet de menjar, estem perduts.