Per a alguns era el més típic exponent de la fantasmada i la retòrica psicològica i per a altres un geni. Edward de Bono, que ha mort amb 88 anys força oblidat per l’acadèmia, era un tipus d’intuïcions sorprenents, un excèntric total i un narcisista egòlatra de proporcions considerables. Però, agradi o no, va ser un dels psicòlegs més importants de la segona meitat del segle passat. La seva teoria sobre el pensament lateral i sobre la necessitat de crear marcs mentals disruptius per a provocar novetats és avui d’ús comú en el camp de la psicologia social i en les tècniques sobre gestió de l’estrès. Com és obvi, això el va fer alhora ric i poc estimat per l’acadèmia més formalista. Ser una figura de la pop psichology, escriure best-sellers i protagonitzar una sèrie de documentals de gran èxit, té aquestes coses.
De Bono es va fer una considerable fama d’excèntric British old fashioned i al mateix temps que proposava teories sobre argumentació i que investigava sobre sistemes autoregulats, no li importava dir coses com ara que el conflicte àrab-israelià era una conseqüència d’una dieta poc equilibrada per falta de zinc i per excés de blat. De fet, creia que l'humor era una de les característiques més significatives de la ment humana, precisament perquè riure és un mecanisme central en el canvi de percepcions. Riure és el mecanisme psicològic que fa possible veure com ridícul o absurd el que per a altres és sublim. A més, és un mecanisme irreversible. Quan riem d’alguna cosa deixem de sentir por i quan alguna persona ens fa riure ja no tornarem a considerar-la com abans.
El seu humor era, això sí, absolutament anglès. Per a mostrà valgui l’acudit que recollit The Guardian a la necrològica que li va publicat aquesta institució del periodisme britànic: "Un ancià mor i se'n va a l'infern. Quan arriba, hi troba un amic, un home de 90 anys, amb una dona bonica asseguda al genolls. Diu al seu amic: "Això no pot ser un infern, no estàs sent castigat, t'ho estàs passant bé!", a la qual cosa el seu amic respon: "Això és un càstig, per a ella!" En fi... De Bono va fonamentar gran part del seu èxit una gran capacitat per jugar amb les metàfores (“són les persones que fumen els cigars o són el cigars que es fumen les persones?”) i en imatges senzilles de capir (“pensar és com posar-se un barret al cap”). Posar-se el barret vermell de les emocions o el blau de la gestió permet veure el mateix d’una manera absolutament diferent.
La barreja de ciència i negoci en el seu cas és una obvietat tan bèstia que als seus millors moments va arribar a amenaçar amb una querella per 200.000 euros, precisament al director del Guardian, perquè el diari havia publicat una crítica negativa d’un llibre seu que li havia provocat diverses cancel·lacions en una gira de conferències. El 1991, va crear Advanced Practical Thinking Training (ara de Bono Thinking Systems) per ensenyar a les empreses com aplicar les seves idees. Va convertir-se un èxit notable, i ara és xarxa de més de 400 instructors en 27 països, amb clients com Boeing, BT, Siemens, Nestlé, Goldman Sachs, Ernst &Young i British Airways. Des de 1999 pel mòdic preu de 1.000 dòlars, qualsevol pot seguir a la xarxa les seves 24 lliçons i més de 200 exercicis de pensament, després dels quals "se t'enviarà un certificat signat a mà d'alta qualitat per correu certificat" que demostra que ets un Pensador Master De Bono. Sic.
Parlant seriosament, si de Bono ha estat un pensador significatiu en l’àmbit de la creativitat (i ho ha estat molt!) és per la seva afirmació que el pensament actua “lateralment”, val a dir, que els humans no pensem de manera lògica ni racional, sinó per aproximacions indirectes i a través d’eines, com la ironia, la comparació o la metàfora, que ajuden a ressituar els conceptes i les valoracions. No “mirar bé” el que tenim al nostre voltant és el que ens impedeix pensar bé. Com ell mateix va escriure: “el 90% dels errors en el pensament es deuen a l'error en la percepció. Si pots canviar la teva percepció, pots canviar la teva emoció i això pot donar lloc a noves idees. La lògica mai canviarà l'emoció ni la percepció." La bona notícia és que es pot aprendre a ser creatiu. El pensament creatiu no és un talent, sinó una activitat (una manera de fer) que es pot aprendre i que, ben gestionat, permet alliberar-se de la por i de la submissió al poder.
Per a Edward de Bono, ser intel·ligent pot arribar a ser fins i tot en un inconvenient greu a l’hora de pensar. Intel·ligent s’hi neix i no hi ha res a fer; però ell sempre va dir que això no era especialment important. L’important no és ser intel·ligent sinó ser capaç de pensar sense subjectar-se a motlles preestablerts. Per dir-ho amb paraules seves: "Molta gent molt intel·ligent són pensadors pobres. Moltes persones d'intel·ligència mitjana són pensadors qualificats. La potència d'un cotxe és diferent de la forma en què es condueix el cotxe." Qui te èxit socialment són els individus capaços de trencar patrons de pensament, de cercar noves idees i d’aprofitar de maneres impensades els recursos del món real. Envoltats d’una realitat sovint construïda per artefactes simbòlics, que és més emocional que lògica, cal usar eines reflexives evitant lògiques binàries. Al final, viure és mirar de respondre a les dificultats d’una manera creativa.
Tot això, òbviament no serviria de gran cosa si la creativitat fos una pura capacitat d’abstracció. Però ell va insistir molt –i en gran part la psicologia posterior ha seguit la seva intuïció– que la creativitat és una acció i un procés concret, arrelat en un model vital. De Bono ha estat un dels precursors del “relat” com a forma d’expressió de la creativitat. Així, per exemple, un dels seus llibres més coneguts explica les diverses maneres de plantejar un problema, com si es tractés de posar-nos diversos “barrets” cadascun dels quals és apte per una circumstància determinada. No hi ha cap escola de negocis que no expliqui la teoria dels sis barrets de De Bono, que resulten especialment útils quan es tracta de treballar en equip. Davant un problema podem usar el capell blanc (i centrar-nos en les dades), vermell (usem les emocions), negre (mirem de ser prudents), groc (vendrem optimisme), verd (serem creatius) o blau (millorarem la gestió). Només barrejant persones amb “barrets” diferents `pot tirar endavant una societat complexa. Si saber quin barret porta la gent que ens envolta serveix per a evitar la lluita d’egos o no, potser ho dirà millor el lector.
A De Bono li agradava recordar que tots els mesos tenen vint-i-vuit dies. Cosa que no impedeix de cap manera que alguns en tinguin trenta o fins i tot trenta-un. I que per portar aigua en un colador primer cal congelar-la. En cultures que viuen del “mantenella i no enmendalla” potser resulta estrany que algú recordi que: "no es pot mirar en una nova direcció mirant més intensament en la mateixa direcció".
Aturar-se a mirar les coses com fins ara potser no s’han mirat, segurament és un consell molt abstracte i per això mateix De Bono creia que se n’havia d’ensenyar des de la infància. “Les escoles malbaraten dos terços del talent de la societat. Les universitats esterilitzen la resta", va dir. Per comptes d'ensenyar els nens a absorbir informació i repetir-la, va argumentar, les escoles haurien de dotar-los de pensar creativament. En un dels seus estudis va demanar als nens que dissenyessin, per exemple, una màquina de dormir, una màquina de pesar elefants, un sistema per construir una casa i un sistema per construir un coet. Al seu llibre de 1972 Children Solve Problems va descriure’n els resultats, que són com la bíblia de l’educació progressista actual. Diuen els experts que el model d’ensenyament que propugnava De Bono funciona millor en nens de classes desafavorides que en els de classe alta. Els treballs sobre filosofia per a nens deriven de les seves intuïcions i potser serà en l’àmbit de l’educació on la seva obra haurà tingut més influència.