Km 241. Solsona. Si hem accedit al pla de Busa per l’asfalt, haurem de desfer aquest trajecte per arribar a la capital comarcal. Solsona és, igual que la Seu d’Urgell, bisbat, i com a tal desplega la ingent mostra patrimonial que correspon a una població amb tals funcions. La vila rep el foraster amb la seua catedral, element fundacional de Solsona. En matèria acadèmica, Solsona comptà amb la Universitat Literària, que va ser fundada per l’orde dels dominics a cavall dels segles XVII i XVIII, i representà la darrera institució d’ensenyament superior a Catalunya, abans que Felip V centralitzara definitivament els estudis a la Universitat de Cervera. La trobareu al palau Llobera, un antic hospital transformat en col·legi dominic —Col·legi dels Sants Miquel i Gabriel i d’en Llobera. Entre els elements indefugibles, no hauríeu de passar per alt el Palau Episcopal, que alberga el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, la plaça Major, porxada, i la Torre de les Hores, la qual, a banda d’evidenciar el pas del temps, assisteix a la tradicional penjada del ruc la nit del dissabte de Carnaval —per cert, un dels més destacats dels Països Catalans.
Km 275. Pinós. El darrer acte del nostre viatge posa rumb al sud. La muntanya prepirinenca és cosa del passat. Circulem per un paisatge rural, d’ondulació infinita, de cota baixa i d’evident severitat tèrmica els dies d’estiu. En pocs quilòmetres, assolim el santuari del Miracle. L’obra sorprèn per les seues dimensions: l’església, la capella i el monestir benedictí conformen un conjunt imponent, que completa el retaule barroc, signat per l’escultor Carles Morató.
La xarxa viària de l’extrem meridional del Solsonès conforma una teranyina inacabable de fils d’asfalt que solquen en totes direccions una terra immòbil, repetitiva, exempta de referències orogràfiques. Naveguem per un oceà de turons, amb alternança de bosc i conreu. Al capdamunt d’un d’ells, un dels més elevats, hi ha el santuari de Pinós, d’origen templer, i a la vora del poble homònim. A uns centenars de metres, senyalitzada a la carretera mateixa, una gran rosa dels vents esculpida en pedra marca el centre geogràfic de Catalunya. Hi arribem: som al cor de Catalunya. La sensació que transmet la centralitat geogràfica no pot ser més punyent: arrelament absolut, posicionament exacte. Final de viatge.