Km 132. Organyà. Amb el Segre sempre com a fil conductor, arribem als confins meridionals de la comarca: som a Organyà. La quantitat de comerços que s’arrengleren a banda i banda de la carretera, quan aquesta travessa el nucli urbà, i el trànsit constant de vehicles fan callar l’eco de les Homílies. Al viatger sensible a qüestions lingüístiques, no li passarà per alt que és ací on es va localitzar un dels textos més antics escrits en català. Fou el 1904, quan l’ historiador Joaquim Miret i Sans descobrí a la rectoria local les Homilies d’Organyà, un sermonari que sembla datar de final de segle XII. Tot i que el text original es troba a la Biblioteca de Catalunya, ací podreu contemplar-ne una reproducció. A més, una exposició permanent al Museu de les Homilies d’Organyà, al poble mateix, n’ampliarà la informació i us submergirà en el context de l’època.
Per tal d’enllaçar l’Alt Urgell amb el Solsonès, se’ns presenten tres alternatives: des de la Seu d’Urgell hauríeu pogut penetrar a la vall de la Vansa, a través del coll de la Trava i els pobles d’Adraén i Cornellana; o abans d’arribar a Organyà, un port estètic i regular, una ascensió amb divuit llaços us hauria situat a Montant de Tost i d’ací, amb un tram de pista de terra transitable, a la vall de la Vansa. Optem per la tercera via, que arrenca de les portes d’Organyà i guanya el Solsonès a través del coll de Boix. Tan bon punt la nova carretera gira l’esquena al Segre, triga poc a enlairar-se amb pendents severs. Penetrem en un context accidentat, d’orografia intransigent i amb un predomini equilibrat del calcari i del rapinyaire. La toponímia confirma aquest cosmos mineral —Roca de Perles, de Collars, del Galliner...— i la vida humana es redueix a nuclis immòbils, minúsculs, com l’Alzina d’Alinyà, i masos dispersos. Superem Cambrils —amb les seues salines, unes de les poques de muntanya de Catalunya—, que pertany a Odèn, i també Odèn. Som ja al Solsonès, “terra de les mil masies”, com ha agradat batejar la comarca. Abans d’assolir el coll de Jou, cruïlla de camins, apareix l’entrada a Canalda. Ens hi desviem.
Canalda és una de les cinc entitats de població que formen part d’Odèn; tot es concentra al voltant de l’església de Sant Julià, dels segles XII i XIII, amb restes primigènies del IX. El nucli és sobri, perdut en un mar de conglomerat i als peus de la roca homònima. L’escenari recorda la fesomia montserratina, a base de barrancs profundíssims i engorjats del tot inaccessibles per a gent poc avesada a la muntanya i a una certa dosi de vertigen. Tot plegat, contrasta amb el calcari compacte que hem deixat enrere, a la muntanya d’Alinyà i als voltants d’Organyà. La zona suscita, també, l’interès de l’apassionat per l’assumpte geològic i espeleològic: l’avenc de Montserrat Ubach ha estat declarat Espai d’Interès Geològic, i la seua profunditat —202 metres— posseeix una xifra de rècord a Catalunya.
Km 214. Sant Llorenç de Morunys. Tornem a la carretera principal. El coll de Jou —l’havíem avançat anteriorment— permet dirigir-se cap a Solsona, o bé cap a Sant Llorenç de Morunys, cap al qual encaminem els nostres passos. La carretera se submergeix, sense titubejos, a la vall de Lord. Per sobre dels nostres caps, hi ha camuflada l’estació d’esquí de Port del Comte. Sant Llorenç de Morunys ha esdevingut epicentre turístic de muntanya, familiar i d’esports d’hivern. De fet, compagina aquesta activitat amb la ruralitat endèmica, com segles enrere va fer-ho amb el negoci del teixit de llana, el drap piteu —d’ací que els habitants siguen coneguts com piteus—, que al segle XVII ocupava un 57% de la població activa. L’origen del poble es deu a la presència del monestir de Sant Llorenç, fundat el segle X i guiat un segle més tard per la regla benedictina. Conserva església, campanar i claustre, amb peces de diferents èpoques. El nucli històric de la població traspua, encara, l’encant medieval que confereixen els portals d’entrada, l’església romànica, carrerons i placetes. Passegeu-vos-hi.
No lluny de la vila, trobareu, a més, el naixement del Cardener, abundant i sorollós, i la font Puda, sulfurosa. Des d’ací, podreu fer una incursió a la vall de la Vansa, espai per antonomàsia de les trementinaires: Tuixent dedica un museu a aquestes dones —per a molts, intrigants i pròximes a la bruixeria— que deambularen a peu pels pobles, venent remeis a base de plantes medicinals.
I en matèria espiritual, caldria atansar-se a un imprescindible: el santuari de Lord, situat al capdamunt de la mola del mateix nom. Durant el trajecte —una carretereta que discorre entre formacions fantasioses de conglomerat—, us eixirà al pas, en un replà herbós, l’ermita romànica de Sant Serni del Grau. I arribareu a la mola de Lord, que conforma una talaia ineludible sobre la vall de Lord, amb el pantà de la Llosa del Cavall als peus. La contemplació evidencia el caràcter robust, cataclismàtic de la zona: al vessant oposat de la vall del Cardener, contemplem una altra mola igualment contundent: és la serra de Busa, que dibuixa un perfil tabular a més de 1.000 metres d’altitud, rodejat de penya-segats. Des del sud, hi accedireu per asfalt, mentre que des de l’extrem septentrional, on ens trobem, la connexió es fa per una pista de muntanya, tortuosa i només apta per a vehicle tot terreny. Allà dalt, la bondat és absoluta: la suau verdor de l’altiplà contrasta amb la muralla mineral que la protegeix. Allà, també, es dona una de les singularitats d’aquesta contrada: la presó de Capolatell, o de Busa. Es tracta d’una mola separada del conjunt i voltada de cingles, que va fer funcions de centre penitenciari natural durant la guerra del Francès. Els soldats napoleònics empresonats morien de fam o optaven per llençar-se al buit, tot pronunciant les esperançadores paraules de “Mourir à Busa et resurgir à Paris”. Avui, una estreta passarel·la metàl·lica connecta l’espai en qüestió amb el pla de Busa, on es concentraren en aquell temps més d’un miler de soldats.