Els entesos en matèria eclesiàstica carregaran aquest darrer viatge per les comarques lleidatanes d’un simbolisme rellevant: el recorregut uneix dos bisbats, el de la Seu d’Urgell i el de Solsona, a través de carreteres tortuoses, muntanyes impossibles, valls profundes, pobles i masies perdudes. D’altra banda, qui siga de mirada geogràfica percebrà la transició entre l’escenari pirinenc, verdejant i, malgrat tot, atrafegat al corredor del Segre, i un Prepirineu aspre, solitari, aïllat. Comencem.
Si observem la ubicació de la Seu d’Urgell, no serà difícil de concloure que el lloc va ser escollit, intel·ligentment, per la seua situació estratègica quant a comunicacions i frontissa de territoris. Els primers pobladors, a l’edat del bronze, ocuparen el turó de Castellciutat, per qüestions defensives i de control; els romans degueren ubicar-hi un castrum, mentre que als peus del monticle succeïa per aquell temps la vida civil. Fou ací, en la plana continguda entre l’extrem occidental de la serra del Cadí i les muntanyes que termenegen amb Andorra, i a la vora de l’aiguabarreig del Segre i la Valira, on cresqué l’urbs. S’hi ha localitzat patrimoni romà que ho certifica i una calçada de l’època que unia Llívia amb Guissona. Al segle V sembla que s’hi consagrà la primera catedral i durant la primera meitat del segle següent, Sant Just apareix com el primer bisbe documentat d’Urgell. No ens estendrem sobre la història de la ciutat, que és densa; una passejada pel centre històric i per la riba del Segre ens transmetrà part de la seua essència.
Santa Maria és la darrera de les catedrals que la història ha superposat, des del segle V, en aquest emplaçament. L’edifici, majestuós, data del XII i, com el nom de la ciutat ho indica, és seu del bisbat d’Urgell. Farem bé de degustar-ne els detalls: és l’única catedral completament romànica de Catalunya, amb evidents influències italianitzants, com l’estilitzat campanar amb dos pisos de finestres geminades que culmina la façana. El conjunt arquitectònic el completen el claustre, que connecta amb l’església de Sant Miquel —anteriorment dita de Sant Pere, qüestió de competència santa— i el museu Diocesà.
L’edat mitjana ha deixat, també, el seu llegat en la trama urbana: al carrer dels Canonges, porxat, hi residien senyors i càrrecs eclesiàstics; i el carrer Major testimonia l’ampliació que la ciutat va operar fora de les muralles primigènies al segle XIII. Cerqueu en aquesta llarga artèria la bladeria, un sistema de mesura del blat emprat en les operacions de compravenda.
Caldrà aproximar-se al Segre, si volem endur-nos una visió present de la vila. A banda del Parc de la Valira, on trobareu l’aiguabarreig dels dos rius i una bona mostra de vegetació de ribera, hi ha el Parc Olímpic del Segre, construït per als Jocs Olímpics del 92, quan la vila acollí l’especialitat de piragüisme d’aigües braves. Al voltant de la instal·lació, presidida per un canal de 800 metres de llargària, la ciutadania es concentra per a la pràctica d’esport i de lleure.
Aprofitem les aigües del riu pirinenc per a tocar la darrera població de l’Alt Urgell, abans de la comarca de la Cerdanya. Les remuntem. Martinet queda a peu de carretera i, per aquest motiu, ha esdevingut injustament lloc de pas. No obstant, el poble mereix l’atenció del viatger, perquè conserva part del relat de la història contemporània. L’anomenat Parc dels Búnquers alberga un conjunt d’estructures defensives que formaren part de l’anomenada Línia P —o Línia Pirineus—, construïda pel règim franquista durant els primers anys de la postguerra, amb la finalitat de blindar l’Estat espanyol contra una possible invasió, a través dels Pirineus, del Tercer Reich o bé de les forces aliades. El projecte, que sortosament mai va entrar en funcionament, constava d’uns 10.000 búnquers entre el cap de Creus i el Cantàbric, dels quals van arribar a construir-se 6.000. Una de les zones amb una concentració més elevada d’aquestes estructures fou precisament la Cerdanya i els seus límits, a causa de la seua importància estratègica com a principal via de penetració.
Des de Martinet, se’ns presenten opcions interessants per a flirtejar amb l’alta muntanya. Som als peus de la serra del Cadí i una breu marrada a Estana ens permetrà fer una excursió fins al Prat de Cadí, als peus de la muralla rocosa d’aquestes muntanyes i a la base de les emblemàtiques canals de Cristall i de l’Ordiguer.
Si, per contra, decidim assolir les muntanyes situades al nord, superarem el poble de Lles de Cerdanya i l’asfalt ens deixarà al refugi de Cap del Rec. A l’hivern és estació d’esquí de fons i, una vegada desapareix la neu, posa a l’abast una carta de cims accessibles que freguen els 3.000 metres d’altitud, com la Tossa Plana de Lles (2.904 m).
Tornem, però, a la Seu d’Urgell per a continuar el viatge per les comarques de l’Alt Urgell i el Solsonès. Segre avall, ixen al pas carreteretes que enfilen la muntanya, decidides i sempre estretes, per tal de connectar amb els diversos pobles: Arsèguel, Toloriu, el Querforadat... I no podrà mancar l’ascensió a Bescaran, on ens rebrà l’esvelt campanar romànic de Sant Martí, solitari, enmig dels camps.
De nou a la Seu d’Urgell, la propera parada serà Sant Joan de l’Erm. La carretera acaba allà, al refugi de la Basseta, un espai d’entorn plaent i relaxant, tant a l’estiu com a l’hivern. L’ombra i la pulcritud de les seues pinedes, amb un sotabosc que hom identificaria com una obra de jardineria, situen el visitant en un escenari natural bondadós, a més de 1.800 metres d’altitud. De camí, haurem deixat l’entrada a Albet, Seix i Santa Creu, uns poblets inerts suspesos en la vall. I abans, Castellbò, fred, romànic, amb una antiga col·legiata que fa funcions d’església parroquial i el seu pont suposadament medieval per on passà el camí que unia l’Alt Urgell amb el Pallars Sobirà.