Treballadora en excedència d’un contact center on va començar a treballar en 1999, Ana García Alcolea ha fet història. És la primera dona que ocupa la Secretaria General de CCOO al País Valencià. Va iniciar-se en el món del sindicalisme com a delegada de la seua empresa. “M’agradava aconseguir millores pels meus companys i companyes”, recorda. Allò va fer que s’implicara cada vegada més en el sindicat: en primer lloc, exercint com a assessora de salut laboral, i més endavant, com a experta en formació sindical, fins al punt d’entrar a la direcció de CCOO-PV. Ha encadenat dos mandats com a responsable de formació i ocupació de l’executiva, el pas previ a la seua elecció —el cap de setmana passat— com a nova secretària general.
—Vostè ha trencat un sostre de vidre, però els grans sindicats —com els principals partits polítics— continuen sense apostar per una dona com a màxima dirigent. Confia que en veurem alguna a curt o mitjà termini?
—Estem assistint a un procés de grans transformacions socials. La nostra organització no podia restar-ne al marge. No sé què passarà en el futur, però tant de bo siga així. A CCOO ja tenim diverses companyes al capdavant de federacions tan importants com les del País Basc, Andalusia, Madrid o Extremadura. Si fa no fa, el 50% de la població és femenina; per tant, és normal que hi tinguem una presència creixent als diversos òrgans directius.
—S’ha marcat el repte d’aconseguir una “ocupació decent”, que no és poca cosa. En quines línies cal aprofundir-hi per tal d’aconseguir-la?
—Primerament, cal treballar a fons en les polítiques actives d’ocupació, especialment en matèria d’orientació i formació dels treballadors i de les treballadores, així com en els programes de foment de l’ocupació. El País Valencià té transferida aquesta competència i se n’encarrega a través de Labora [antic Servef], que ofereix orientació i formació a qui no disposa d’un lloc de treball. Ara bé, aquesta és només una de les dues potes que poden contribuir a aconseguir un treball decent. L’altra té a veure amb l’economia en sí: disposar d’empreses solvents i de projectes empresarials consolidats que generen ocupació. Al nostre entendre, convé apostar a fons pels sectors productius que poden generar ocupació de qualitat, com ara l’R+D+I, les energies renovables, l’eficiència energètica dels edificis... La rehabilitació de vivendes i les infraestructures públiques poden convertir-se en un nínxol d’ocupació de qualitat. En qualsevol cas, a CCOO tenim clar que no s’ha de fomentar una guerra entre sectors. El dels serveis, que és clau en una comunitat com la nostra, també ha de poder oferir una ocupació decent, amb uns horaris i uns sous dignes que permeten desenvolupar un projecte de vida. Al capdavall, això repercutirà després en la societat, amb un increment del consum i més generació d’ocupació.
—Quin missatge vol transmetre a empresaris i empresàries?
—Que l’aposta per una ocupació estable és enormement positiva. Faciliten la integració dels treballadors i de les treballadores en el projecte empresarial i, per consegüent, a fer-lo evolucionar favorablement.
—La temporalitat, en una economia com la valenciana, és un dels principals hàndicaps. Hi ha remei?
“Cal posar fi al maremàgnum de contractes i perseguir de manera decidida el frau laboral”
—La derogació de la reforma laboral és indispensable per començar a capgirar aquesta tendència. Ens van dir que aquesta reforma ajudaria a la creació d’ocupació estable, però no sols no n’ha creat, sinó que n’ha destruït una part del que hi havia. L’últim mes, per exemple, més del 90% dels contractes que van signar-se eren de caràcter temporal. Cal posar fi al maremàgnum de contractes i perseguir de manera decidida el frau laboral. Molts dels contractes temporals haurien de ser de caràcter indefinit, tal com estableix l’estatut dels treballadors. El contracte indefinit ha de ser el contracte estàndard. Si no, es generalitzen fórmules de contractació —com el contracte per obra o servei, o el contracte eventual per circumstàncies de la producció— que acaben sent fraudulentes. És fonamental un reforçament de la inspecció de treball. Mentrestant, nosaltres, a través dels nostres delegats sindicals, vigilem de prop totes les contractacions que s’efectuen.
—La desocupació juvenil és una altra assignatura pendent. Al País Valencià supera el 40%.
—De receptes màgiques, no n’hi ha. Al nostre congrés hem dit que l’aposta per la joventut és una aposta pel nostre futur. Ja fa temps que els joves pateixen de manera especial la desregulació laboral, amb fórmules perverses com la dels falsos autònoms. Els riders en són l’exemple més evident, però també hi ha les falses beques a gent que acaba treballant sense tenir-ne contracte. No és possible que totes aquestes persones no puguen emancipar-se ni puguen tenir un projecte de vida, o que hagen de treballar en coses que no guarden cap relació amb els seus estudis. Hi ha un desajustament important entre la formació dels nostres joves i els llocs del treball als quals poden accedir. Les ajudes públiques de Labora per a la contractació de joves de manera indefinida han de tenir efecte. Les empreses han d’utilitzar-les i fer-ne bon ús. Això, com us deia, redundarà positivament en els seus negocis i afavorirà la contractació de més personal. I de més dones, per cert.
—La bretxa de gènere també és un llast que s’arrossega de fa dècades.
—Si analitzem les contractacions de l’últim mes, veiem que s’han fet 17.000 contractes més als homes que no a les dones.
La jornada parcial involuntària també afecta més les dones que no els homes. I quan tenen un lloc de treball més estable, sovint els afecta la bretxa salarial, que està xifrada en un 22%. Fins i tot a la seua jubilació, se’n veuen clarament perjudicades, amb un 34% de pensió mitjana inferior que els homes. Ben mirat, caldria capgirar aquest rol des de bon començament, des de l’etapa formació: sembla que les dones estiguen predestinades a treballs de l’esfera social i que no puguen ser mecàniques, electricistes o llanterneres.
—Des del punt de vista estrictament laboral, què li ha semblat la resposta del Govern valencià a la pandèmia?
“La valoració del diàleg social al País Valencià és molt i molt positiva”
—La pandèmia va ser tan sobrevinguda, va agafar-nos tant per sorpresa, que els inicis van ser complicats. Dit això, el diàleg social ha estat fluïd, s’han implementat mesures que n’esmorteiren els efectes. Així com a escala estatal hem tingut els ERTO i les prestacions per desocupació que hi anaven associades, al País Valencià s’han signat acords molt valuosos amb els autònoms, amb els treballadors que estaven en ERTO i amb les treballadores que feien ús de les reduccions de jornada permeses durant l’estat d’alarma. Més tard hem rubricat més acords importants, com l’Alcem-nos, fruit de quatre meses de diàleg i que inclou més de 350 mesures de recuperació econòmica i social. També hem pres part de l’elaboració dels plans Resistir i Resistir Plus… Hem de felicitar-nos tots plegats, tant el Govern del Botànic com els agents econòmics i socials que hem format part d’aquestes taules de negociació. La valoració del diàleg social al País Valencià és molt i molt positiva.
—La incorporació d’Unides Podem ha significat una relació més estreta amb el Consell o hi ha una continuïtat respecte la legislatura anterior?
—En el primer mandat va costar una mica de greixar la maquinària. Era normal, després de tant de temps amb governs d’un altre signe polític. En aquesta legislatura, amb aquell rodatge previ, tot funciona molt millor. La incorporació d’Unides Podem ha estat molt positiu. El treball del Botànic, en el seu conjunt, és molt bo.
—Quins objectius inexcusables ha de marcar-se el Govern valencià en aquesta segona meitat de la legislatura?
—La reversió dels serveis públics és fonamental. Els serveis públics s’han de protegir, s’han de defensar i s’han de reforçar. Educació, sanitat, serveis socials… Aquestes reversions s’han de fer, a més, seguint la fórmula que ja hem plantejat en les meses de diàleg. En general, totes les mesures d’impuls econòmic, entre les quals els diversos plans industrials aprovats, han de ser prioritaris després de tants anys de desindustrialització al País Valencià. També s’ha de ser molt exigent en la reclamació d’un finançament just, sense convertir-ho en una guerra entre autonomies, i en el desenvolupament de les iniciatives recollides al Pacte valencià contra la violència de gènere.
—Pel que fa al diàleg social, troba diferències substancials entre l’actitud del Govern del Botànic i la del Govern estatal?
—Pel que ens arriba dels nostres companys i companyes, les meses del diàleg social també estan funcionant bastant bé a escala estatal. Hi ha una certa similitud. S’ha arribat a un acord interessant en matèria de pensions, malgrat que el ministre [de Seguretat Social, José Luis Escrivà] haja tractat de boicotar-lo… Qüestions com aquesta no poden succeir, encara s’han de polir.
—Allà hi ha diferències palpables entre els dos socis de govern en aspectes tan destacables com el salari mínim interprofessional (SMI).
“Hem d’anar a instituts i universitats per explicar què som i de què servim; els sindicats no sols defensem els drets dels treballadors i de les treballadores, sinó els de la societat en el seu conjunt”
—És una de les nostres grans reivindicacions. S’ha demostrat, amb les dues darreres pujades, que l’increment de l’SMI no és una font d’acomiadaments, sinó que, ben al contrari, contribueix a dignificar els sous de centenars de milers de treballadors i de treballadores que exerceixen tasques declarades com a “essencials” durant la pandèmia. El 14 de juliol hem previst més mobilitzacions arreu de l’Estat per recordar-li al Govern que ha de prosseguir amb l’augment acordat, fer-ho amb agilitat, i avançar en les converses per la reforma laboral. Hem pogut arribat a acords molt rellevants amb la ministra de Treball [Yolanda Díaz] en aspectes com els ERTO, les prestacions per desocupació, la regulació del teletreball, els riders… S’han fet passes molt importants, però no hem de perdre de vista que l’increment de l’SMI repercutirà en benefici de tota la societat: hi haurà més consum i més llocs de treball.
—Cal allargar els ERTO més enllà del setembre? Hi ha un debat obert sobre la matèria.
—Sí. És necessària aquesta protecció en els sectors més malmesos per aquesta crisi. Els ERTO han evitat molta destrucció d’ocupació i el tancament de moltes empreses. A més, la negociació de la reforma laboral ha de dur aparellada la normativa dels ERTO. Cal que una cosa i l’altra transiten en paral·lel.
—El curs 2021-22 serà tan positiu com s’ha anunciat?
—En som optimistes. Els últims mesos ja hem assistit a reduccions de l’atur més que significatives. La reducció de la incidència de la pandèmia hi jugarà a favor. Com més població immunitzada hi haja, més creació d’ocupació hi haurà.
—En una conjuntura tan adversa s’ha evidenciat el paper decisiu dels sindicats. Tanmateix, en general, a l’Europa occidental, ja fa alguns anys que pateixen una crisi de confiança. Molts joves, per exemple, declinen d’afiliar-s’hi. Què haurien de fer vostès per redreçar-ho?
—D’autocrítica, n’hem de fer. No hem fet prou pedagogia sobre la funció dels sindicats. Al sistema educatiu, per posar un cas, no s’explica el paper constitucional que hi tenim atribuït. Hem d’anar a instituts i universitats per explicar, cara a cara, què som i de què servim; els sindicats no sols defensem els drets dels treballadors i de les treballadores, sinó els de la societat en el seu conjunt. Han de saber que la seua vida laboral serà llarga i que, gràcies a nosaltres, no s’hi trobaran sols i desemparats. Després de molts anys de lluita i de moltes negociacions de convenis col·lectius, hi ha uns drets consolidats que massa sovint desconeixen i dels quals podem informar-los. A les diverses meses els sindicats negociem convenis i millores salarials, defensem les pensions... Han de ser conscients que ens tenen a la seua disposició per millorar les condicions de treball, però també, la vida de la societat en general.