L’edifici va ser producte de la ment d’Enrique Viedma Vidal, un arquitecte que deixà moltíssims edificis a la València de principis de segle. El seu caràcter eclèctic el va fer construir edificis diversos. Amb llenguatges que anaven del castissisme més ranci i sobreinterpretat, a edificis més originals i creatius. Ací aixecà 378 unitats residencials sobre una illa de cases en un barri perifèric. “Cases per a obrers”, s’anunciava en aquell moment.
De fet, és l’aportació més original racionalista de la ciutat. Amb un to expressionista de l’Escola de Hendrick Patrus Berlage d’Amsterdam. El seu volum i la seua ubicació fora de la ciutat provocava un gran impacte per la gent que hi anava a visitar-la expressament. Estava ubicada en una posició estratègica notable: tant és així que les forces de la defensa passiva van instal·lar el 1937 a la casa del costat una de les alarmes que anunciaven els avions que venien a bombardejar des de Mallorca indiscriminadament la ciutat. I a dalt mateix de la Finca Roja, s’instal·laren posteriorment defenses antiaèries contra aquestes mateixes aeronaus.
La Finca Roja era una autèntica revolució: era un bloc sencer de cases, una illa, amb pati interior enjardinat, i a un preu molt raonable, per a gent molt modesta. Era el concepte de casa autosuficient perquè hi havia llocs per ubicar-hi botigues i diversos serveis. Darrere d’aquesta idea, hi havia homes cívics —com ara Maluquer i Marvà— que promogueren iniciatives socials d’un gran recorregut. Fins i tot, l’equipament d’aquestes cases incloïa un màgic bidet. Un autèntic artefacte estrany per a molts ciutadans i ciutadanes. Molts d’ells vinguts de fora, forasters. Un dels nous propietaris no havia vist mai un bidet i considerà que allò era un vàter…I després al treball, comentava que no sabia l’avantatge d’aquella andròmina, ja que no s’empassava el resultat de l’acció.
Una finca als afores
La Finca Roja. Una llegenda a València. El mite roig. El meu avi no va comprar un pis allí perquè es trobava… lluny de la ciutat. Ara, hi és al centre. Aquell gran projecte s’inspirava en les cases-colònies nòrdiques i dels Països Baixos que els joves aspirants a arquitecte estudiaven a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i que pretenien donar un punt de dignitat als habitatges populars. Una gran illa de cases amb un pati central, amb un sistema d’emmagatzemar aigua a les parts superiors que coronaven l’edifici.
Aquest disseny era molt freqüent a l’Europa central, a ciutats com ara Viena o Amsterdam. Viedma fa un homenatge tímid a Gaudí, hi posa unes gotetes d’Art Déco i un polsim d’expressionisme holandés. Amb unes comoditats insòlites en aquell moment per a unes cases econòmiques per a obrers: ascensors, estances ventilades, banys complets amb bidet, persianes americanes.
El color roig és un homenatge a Amsterdam, una ciutat pintada d’aquell to. Un edifici amb unes formes vagament orgàniques. Aquelles torres eren les gepes d’un edifici fet de materials primordials: d’argila cuita i de ceràmica. I aquells geps guardaven líquid de pluja que s’escalfava i que proporcionava un dels luxes asiàtics dels anys 30 del segle XX: aigua calenta. Recordar això és fer tot un retorn al futur.