Entre el 24 i el 27 de febrer de 2020, es va celebrar a Ifema (Madrid) l’Hospitality Innovation Planet, una fira dedicada a la innovació, les tendències, els productes i les solucions específiques en l’àmbit de la restauració i l’hostaleria. Arturo Hernández, gerent de Vayoil Textil, una empresa tèxtil especialitzada en hoteleria, era un dels 25.000 assistents que aquells dies va estar a la fira de Madrid, passejant entre corredors curulls de gent, despreocupats de qualsevol consideració epidemiològica. Per aquelles dates, el tancament del mercat asiàtic a causa del coronavirus començava a generar els primers mal de caps entre el món empresarial. El 25 de febrer, l’OMS ja va advertir de la possibilitat que aquell virus detectat primerament a la Xina esdevingués una pandèmia. També aquell dia, al País Valencià, es va detectar el primer cas positiu. “Recorde perfectament que, tres dies després de tornar de Madrid, un antic proveïdor xinès em va telefonar i em va preguntar si volia mascaretes. A mi em va fer riure aquella proposta, la veia desproporcionada. Tanmateix, me va enviar 2.000 unitats —explica Hernández—. Quan el 10 de març, a la vista de com se succeïen les coses, vaig telefonar-li per demanar-li alguns contenidors, ja era impossible. El preu s’havia multiplicar per deu”.
El 14 de març, el Govern espanyol decretava l’estat d’alarma. La població, excepte els treballadors essencials, quedava confinada a casa i assistia, entre atònita i esglaiada, a imatges apocalíptiques. Carrers buits, buidatge d’existències en les grans superfícies, residències de la tercera edat sobrepassades per la malaltia, personal sanitari atenent malalts amb bosses de fem com a protecció... L’escassetat de material de protecció per als professionals de la sanitat i les residències de la tercera edat va esclatar com un problema apressant.
“La situació era gravíssima i vam veure que calia tirar una mà. El dia 14 de març, vam començar a fer davantals i mascaretes per a hospitals. Fou una acció totalment voluntària i altruista”, relata Hernández, que confiava que aquell episodi seria passatger i que en un parell de setmanes es restauraria una certa normalitat. El virus, però, havia arribat per quedar-s’hi i, a finals de març, el responsable de Vayoil Textil, que fins aleshores havia centrat la seua producció en el sector hostaler, va veure que calia fer un gir. Calia per raons d’utilitat pública però també de viabilitat empresarial.
Foren dies molt intensos a Aitex, l’Institut Tecnològic del Tèxtil, i Ateval, la patronal valenciana del sector tèxtil. “Fou un procés de col·laboració molt intensa, en què empreses que eren competència s’intercanviaven informació. Nosaltres vam posar-nos a disposició de l’Administració pública per col·laborar com fora necessari. Vam proporcionar al Ministeri una llista d’empreses que pogueren subministrar de forma immediata material de protecció”, explica José Serna, president d’Ateval, organització que està integrada en el Consell Intertextil espanyol, on les empreses valencianes i catalanes són majoritàries.
No perdre el fil
De la nit al dia, empreses que s’havien dedicat a fer roba de llit, marxandatge tèxtil per a empreses o calcetes van redefinir les línies de producció. Els tècnics de les empreses van treballar de forma extenuant. Moltes, van fer inversions en maquinària específica per a la confecció de material sanitari. “Fou la reconversió industrial més ràpida de la història”, constata Rosa Mecha, professora de la Universitat Complutense de Madrid, la qual ha elaborat un estudi específic sobre el clúster tèxtil sanitari valencià.
L’Institut Tecnològic del Tèxtil, que té la seu a Alcoi, va treballar intensament en els processos de certificació. Terminis de certificacions que habitualment s’allarguen mig any es van dilatar fins a les tres o quatre setmanes. “Ens vam haver d’adaptar a normatives que fins ara, pel producte que fèiem, ens eren alienes: tenir una sala només de confecció, aïllada de l’exterior, seguir una normativa de neteja, tenir en compte la qüestió microbiològica... Per a nosaltres era un món nou”, relata Arturo Hernández. En el termini d’un mes, Vayoil Textil va aconseguir totes les certificacions de l’Agència Espanyola del Medicament per començar a produir material amb finalitats sanitàries. De la planta que tenen a Paterna eixiren mensualment durant la pandèmia entre 150.000 i 200.000 bates. I si no haguera estat per l’escassetat de matèries primeres i de personal, encara en podrien haver estat més.
La producció va anar escalonant-se fins aquest maig, quan Vayoil va abandonar definitivament la producció de bates. El mateix ha ocorregut en les moltes empreses valencianes i també catalanes que el darrer any han transformat la seua orientació per fer front al context pandèmic. Amb el virus en remissió (almenys pel que fa a hospitalitzacions), la línia de negoci del material tèxtil sanitari esdevé com més va menys necessària. Simplement, la demanda s’ha reduït de forma molt notable. La darrera gran compra de material sanitari la va licitar la Generalitat el mes de gener per 240 milions d’euros. En resultaren beneficiades 93 empreses, d’entre les quals 26 eren valencianes, 64 de la resta de l’Estat i tres eren estrangeres. Aquelles bates, davantals, granotes, cascs de protecció, calces i mascaretes estan a hores d’ara en el gran magatzem habilitat en els pavellons 7 i 8 de Fira València. És el que la Generalitat Valenciana considera una reserva estratègia de material sanitari. Amb les actuals reserves, estima el govern valencià, hi ha material per a dos anys.
Així les coses, s’obren alguns interrogants a propòsit del futur de l’anomenat clúster tèxtil sanitari, impulsat per Ateval i l’Ajuntament d’Ontinyent, capital de la Vall d’Albaida, on actualment es concentra el gruix de l’activitat tèxtil al País Valencià. Té sentit mantenir l’activitat quan la gent ha començat a abandonar la mascareta i la vacunació avança alhora que descendeixen els hospitalitzacions?
Lliçons d’una pandèmia
“És innegable que la producció sanitària ha permès salvar un any que hauria estat desastrós. Però d’ací a pensar que podem perpetuar aquesta línia de negoci, per molt que diguen que és un sector estratègic, em sembla molt atrevit”, valora Ramon Soler, que és director d’Aupa Hogar, una empresa radicada a Albaida centrada en teixits per a la llar i especialment protectors de llit i de coixí. Aupa Hogar ha format part d’una UTE de cinc empreses que ha subministrat a la Generalitat durant la pandèmia. “Sense l’existència d’aquesta indústria, la Comunitat Valenciana hauria tingut molts problemes a l’hora de proveir-se de material durant els mesos més durs del confinament; l’Administració no hauria de perdre això de vista”, recalca José Serna, d’Ateval.
Perquè si una cosa ha evidenciat l’anòmal any i mig que hem viscut ha estat la importància de disposar d’una certa estructura industrial capaç de respondre autònomament a situacions d’emergència. Només les empreses que, en un context d’intensa globalització comercial, van rebutjar la deslocalització i han mantingut el control final en el procés productiu han estat capaces de respondre a una situació d’emergència com l’actual. “Aquesta crisi ha posat en evidència la necessitat de reindustrialitzar els nostres entorns. Els beneficis són evidents. Una bona política industrial genera ocupació, assenta població i, a més —com s’ha demostrat en el cas d’Ontinyent—, genera capacitat d’adaptació i resiliència”, exposa la investigadora Rosa Mecha. De fet, en zones com la Vall d’Albaida el reenfocament durant la pandèmia cap al tèxtil sanitari no només va permetre traure les plantilles dels ERTO, sinó també va obligar a contractar mà d’obra per fer front a la demanda.
Elies Seguí, que és professor en la Universitat Politècnica de València i ha estat autor de l’Estudi dels efectes de la pandèmia de la COVID-19 sobre la indústria valenciana —finançat per la Conselleria d’Economia Sostenible—, considera que el futur del tèxtil a les comarques centrals passa per accelerar la innovació de producte i l’explotació de noves oportunitats de negoci; avançar cap una política integral de clusterització, especialment pel que fa a les petites i mitjanes empreses; relocalitzar les parts de la cadena de valor per les quals es pot competir; incentivar les estratègies proactives, i superar la lògica de les estratègies reactives. I què hi ha de la vessant sanitària? “La lògica de mercat indica que són línies que difícilment es mantindran sense un suport institucional decidit. Ara bé, d’aquesta crisi sanitària el sector tèxtil surt amb un know how i una aposta tecnològica que abans no tenia, i això s’ha de valorar molt positivament”, exposa Seguí. “Hem d’aprofitar els avenços tecnològics que ens ha aportat aquesta situació per incorporar-los a la nostra línia de negoci tradicional, així com els controls de qualitat exhaustius”, rebla l’empresari Ramon Soler.
Per a Càndid Penalba, que ha estat president del Consell Intertextil Espanyol, “més enllà de les reserves estratègiques, el que és important és mantenir viva una indústria estratègica, independentment de quin producte es faja després de la pandèmia”. Penalba, president de l’empresa Cotoblau —líder a Europa en la fabricació de protectors de llit—, és optimista sobre el futur: “És la primera volta que una crisi no ens ha afectat brutalment”, diu.
La preeminència local
Siga com siga, el principal dubte de les persones consultades sobre la viabilitat futura del clúster sanitari té a veure amb la competència asiàtica i els criteris utilitzats per l’Administració a l’hora de licitar compres de grans lots, especialment pel que fa al Ministeri de Sanitat. La Llei de contractació i licitacions públiques dona preeminència al preu del producte, circumstància que ha provocat que en el gruix de les licitacions els productors d’aquí —especialment xicotetes i mitjanes empreses— quedaren exclosos en benefici de les grans companyies importadores. “En qüestions d’aquest tipus, més enllà del preu, haurien d’incorporar-se altres criteris de selecció, com ara la sostenibilitat, la proximitat del producte o la creació de llocs de treball induïts”, lamenta Arturo Hernández. Ell, com tants altres, va renunciar a presentar-se a aquella licitació, a pesar d’haver fet importants inversions en maquinària. “Com a país, el que no ens podem permetre és que es facen licitacions de molts milions d’euros i els únics que en siguen beneficiaris siguen les grans importadores. Això no té cap sentit i perjudica la nostra viabilitat”, lamenta José Serna, president d’Ateval. “Si tan important diuen que som, potser caldria aplicar-nos un cert proteccionisme, no?”, rebla Arturo Hernández. La voluntat, amb demanda sanitària o sense, és continuar teixint el futur d’un sector amb un ric passat.