La primera vegada que vaig escoltar la paraula freegan va ser en boca d’un amic britànic. Per a ell era una posició activista, contra l’especisme, per boicotar la indústria càrnica: només consumia aquest producte si no havia de pagar-lo. Uns quants anys després, amb un primer cop d’ull a Google amb les paraules vegan i freegan vaig acabar al bloc de l’ex-vegà Rhys Southan, Let Them Eat Meat, “deixeu-los menjar carn”. La pàgina advoca pel friganisme (així es pronunciarïa en català) com a alternativa ecològica a la seva anterior forma de vida, que entén perjudicial per a l’ecosistema. I apunta al fet que la filosofia d’aquest moviment va més enllà de voler estalviar patiment als animals.
L’encuny del terme és atribuït al novaiorquès Adam Weissman, avui prop dels 40 anys, qui a principis del 2000 va llançar el bloc freegan.info. Tot plegat va començar com un moviment local de Nova York, molt ideologitzat, però avui s’estén per tot el globus, i n’hi ha qui fins i tot ha fundat empreses amb aquesta filosofia, també als Països Catalans.
Entre els okupes de la Barcelona d'inicis del segle XXI, encara durant la precrisi, no eren estranyes les estampes de joves amb estudis superiors esperant a la porta de supermercats. Volien recollir els productes sobrants. Quan l’economia es va enfonsar, el fenomen va esdevenir mainstream i transversal per raons òbvies. No és cap bogeria, però, creure que el revol del 15M -el 2011- va jugar algun paper pel que fa al canvi de consciència sobre l’excedent generat per les nostres societats. Un canvi de paradigma que va més enllà de la pura necessitat. Projectes com l’anomenada Nevera Solidària o aplicacions com Ni las Migas en són bons exemples.
Els frigans són persones que es proposen participar el mínim d’una cadena de producció i consum que entenen desaforada. D’acord amb allò exposat al web de Weissman, la seva proposta neix com una filosofia oposada a “una societat basada en el materialisme, l’apatia moral, la competició, el conformisme i l’avarícia”.
Una implicació sense etiquetes
És molt anglosaxó això de prendre un compromís i elevar-lo a la categoria d’identitat política. Establir aquesta transformació és ben difícil aquí, ja que és complicat trobar algú que es digui a si mateix frigà al nostre país. Tot i així, existeixen persones com l'Álvaro Saiz, compromeses amb la lluita contra el malbaratament d’aliments.
Saiz és fundador del projecte Nevera Solidària, una iniciativa que va començar fa uns dos anys a Biscaia de forma molt aïllada. Avui s’estén a desenes de localitats per tot l’Estat. Álvaro explica a EL TEMPS els orígens del projecte des d’Atenes, ja que es troba immers en una iniciativa de cooperació amb els refugiats a Grècia. I ens comenta que a la capital hel·lena es plantegen obrir un d’aquests refrigeradors.
La mecànica és simple: quan un particular es posa un contacte amb Nevera Solidària, la plataforma envia un missatge per xarxes socials. És llavors quan demanen una nevera vella, encara útil però en procés de substitució en altres llars, perquè puga ser aprofitada pels necessitats que han sol·licitat l'ajuda. El col·lectiu solidari també compta amb un manual al seu web per donar indicacions sobre el muntatge d'una mena d'armari on ubicar el refrigerador. En cas que no hi es rebi l'electrodomèstic vell, Nevera Solidària s'encarrega d'arreplegar diners solidaris. L'agrupació disposa de plataformes online que sufraguen les despeses mitjançant aportacions de particulars. Quan aquestes donacions arriben a la despesa exacta, l'operació acaba. Tenen molt clars que no volen fer diners.
Avui, molts col·lectius aliens a la consciència social s’han sumat a la iniciativa. Ajuntaments, empreses i col·legis majors com el valencià Galileo Galilei han adaptat aquesta proposta a les seves necessitats. Parlem amb Vicente Picasarri, gerent de l’empresa propietària del centre ubicat a la Universitat Politècnica de València, on hi ha uns 600 estudiants a pensió completa. “El menjar sobrant que tenim a la línia d’autoserveis, malgrat que sigui estret, és important en relació al número de comensals que tenim”, explica Picasarri. Des d'aquest centre van observar el greuge que suposava tirar aliments, però ningú no els hi acceptava menjar cuinat. Va ser aleshores quan van conèixer l’Álvaro i la seva iniciativa a través de la ràdio.
Llavors es va muntar, al centre Galileo Galilei, una màquina de vending gratuïta de lliure accés als menús sobrants. Només els responsables del col·legi poden posar-hi aliments, pels problemes que podria provocar la manca de seguretat alimentària. Les racions, individuals, són perfectament envasades i guardades a temperatura adequada. La xifra de menjars que es dipositen diàriament és aleatòria, tot i que comptabilitzen unes 5.000 racions subministrades des que es va començar a treballar en aquest projecte. La màquina va ser configurada per l'empresa de vending amb la qual abasteixen els capricis d'entre hores al centre de la ciutat. La despesa per cobrir-la va ser sufragada per una empresa constructora local.
Els responsables del Galileo Galilei van rebre el suport de l’administració municipal de València per posar-se al dia de normatives. Aquesta col·laboració governamental no és una excepció als Països Catalans. A Catalunya, el Departament de Salut ha anat fins i tot més enllà. Juan Marcos de Miquel, responsable de Salut Pública al Vallès Occidental Oest, ens explica com es va assumir la proposta al Principat.
“En comptes de mirar cap a un altre costat, ja que el projecte és al·legal i podria ser considerat abandonament d’aliments, ens hi vam posar de cara i hi vam intervenir per millorar les condicions de control del risc”, explica de Miquel. La implicació de la Generalitat de Catalunya arriba a través del mecanisme de Gestió del Coneixement, dependent del Departament de Salut. Es tracta d'una sèrie de grups interdisciplinaris que desenvolupen propostes, fora d’horari de feina, sobre com millorar les polítiques de seguretat alimentària. Aquestes comunitats de treball busquen bibliografia, l'eleven a la direcció i els resultats s’estenen per tot el territori. La supervisió i millora de Nevera Solidària és el resultat de la iniciativa privada de Juan Marcos, sota la tutela del Departament esmentat.
El grup de treball que ha impulsat emet propostes de gestió de la nevera i control de la seguretat alimentària. Actualment, es troba en fase de desenvolupament d’una infografia que permet comprendre el seu funcionament a aquells que tenen dificultats per llegir. Una altra aportació de la comunitat de treball és el mateix vídeo que van produir per explicar el projecte als seus responsables de Departament. Una peça que s’està reutilitzant per donar-la a conèixer.
Voluntaris de la Plataforma Aprofitem els Aliments es fan una foto de família a la plaça de l'Església de Castelldefels.
Mòbils i croquetes contra el malbaratament
Álvaro Saiz protesta sobre el fet que hi hagi qui es treu uns diners amb aquestes iniciatives. Una d’aquestes propostes és l’aplicació mòbil Ni las Migas. Pablo Rodríguez, un dels seus fundadors, ens explica d’on sorgeix la seva empresa.
“En una conversa entre amics a Dinamarca vàrem pensar a replicar una proposta que hi havia, Too Good to Go. I vam decidir dur-la a Espanya i adaptar-la a la nostra cultura”, comenta el desenvolupador de l’aplicació, que discrepa dels arguments de Saiz: “Avui el servei és gratuït, tot i que cal pagar una petita comissió”. Al seu web hi donen més detalls: l'establiment implicat es beneficia amb un ingrés extra sobre una cosa que hauria d’haver tirat, el consumidor compra producte a menor preu i, de passada, “se salva el planeta”. Ara per ara hi ha tres emplaçaments al País Valencià que ja s’hi han adherit.
Al seu portal també refereixen altres iniciatives que consideren amigues, i a la conversa donen a entendre que el friganisme sense etiqueta és un petit món en què es coneixen tots. O, com a mínim, coneixen Nevera Solidària o a Cristina Romero, impulsora del projecte Croquetes Il·legals.
Davant de tot, una clarificació de copyright: el nom de la iniciativa de Romero és el d’una agència de comunicació madrilenya, malgrat que la seva impulsora no té res a veure amb la professió dels comunicadors. Ella és una agent immobiliària d’una localitat de l’Empordà que, en desacord amb el malbaratament a l’escola del seu fill, es va arromangar.
Quan es va començar a fer preguntes, Cristina va saber que es tirava menjar a l’escola del seu menut, aleshores de set anys. Li ho van confirmar. Tot seguit va descobrir que hi havia escoles que ho reciclaven els aliments de forma voluntària. En preguntar-se pel volum de malbaratament, no només a centres escolars sinó també a hospitals, presons i menjadors d’empresa, va pensar que era important un canvi legislatiu.
La seva batalla pels canvis de normativa la va dur fins el Congrés espanyol, primer; i després fins a Brussel·les per plantejar-ho a nivell europeu. Catalunya es troba en ple debat per una llei d’aquest tipus, qüestió en la qual la Plataforma Aprofitem els Aliments, on Romero hi participa, hi té molt a veure.
Gaby Susanna, directora de la plataforma, recorda quan el 2014 havia de ser considerat l’any contra el malbaratament alimentari, un títol que no es va ratificar a la Unió Europea (UE). Si va donar-los, en canvi, l'empenta a ella i a uns altres companys per moure’s com si aquesta efemèride tingués caràcter oficial. Susanna assenyala la influència que exerceix al seu ideari Tristram Stuart, autor de Waste: Uncovering the Global Food Scandal, un llibre on deixa al descobert la dimensió escandalosa del malbaratament alimentari. La plataforma sorgeix, com no podia ser d’altra forma, d’un àpat de 4.000 comensals organitzat per uns 150 voluntaris en el qual els aliments “rescatats” van ser els protagonistes.
Els anys següents van servir per l'organització entre col·lectius afins. Aprofitem els Aliments agrupa i dóna veu a iniciatives amb aquest propòsit. Des de llavors s'està treballant per consolidar la feina feta. La intenció és promoure canvis legislatius i des de l'any passat, la plataforma participa de les compareixences al Govern de Catalunya per assentar les bases d'una proposta de llei per canviar la realitat. L'any passat, França va prohibir als supermercats de més de 400 metres quadrats tirar els aliments, i Itàlia va reduir les traves administratives a la donació. Alhora, aquest últim país planteja reduccions d'impostos als supermercats duguin a terme aquesta activitat solidària
Potser no hi ha frigans autodeclarats als Països Catalans, però la consciència hi és. I totes les persones i col·lectius esmentats en són un bon exemple.