Km 84. L’Artiga de Lin. Sempre penetrant en les entranyes de la Val d’Aran, i amb el riu Garona com a fil conductor, a Es Bòrdes abandonem l’artèria principal, per tal d’explorar un bocí d’alta muntanya i descobrir un dels elements naturals més singulars del Pirineu català. El trajecte fins a l’Artiga de Lin és llarg, no tant en quilòmetres —nou, en total— com en temps, a causa de l’estretor de la carretera i l’obligada lentitud. Un quilòmetre abans d’arribar-hi, aparquem: som als Uelhs deth Joeu. L’espectacle embadaleix, desborda els sentits i ensordeix el visitant amb la fragor de l’abundant cabal d’aigua que brolla desordenadament. Però encara captiva més quan entenem aquesta meravella de la naturalesa: les aigües no tenen origen aranès, sinó que, de manera directa i subterrània, provenen de la fusió de la glacera de l’Aneto, que s’escola pel Forau d’Aigualluts, ubicat a la vall aragonesa contigua.
Més amunt, la vall s’eixampla: la carretera finalitza allà, a l’anomenat Plan dera Artiga de Lin —amb el refugi homònim—, que precedeix una col·lecció de cims i parets de dimensions titàniques.
Desfem els nostres passos per a continuar explorant la geografia aranesa, i a uns tres quilòmetres abans d’arribar a Es Bòrdes, girem a la dreta per una cinta d’asfalt igualment estreta —a l’inici, trobareu un rètol discret que indica direcció a Gausac—, regirada, emboscada i amb pendent decidit en un primer tram. El bosc dona un respir: aleshores es fan presents les muntanyes del sector septentrional de la Val d’Aran, amb el Montlude (2517 m) com a principal protagonista. Hi ha un mirador clau, no senyalitzat i absolutament recomanable: un revolt a la dreta i una antena de telefonia en són els elements característics. Atureu el vehicle, gireu la mirada cap a l’Artiga de Lin i, si el dia és clar, us apareixerà una vegada més la imposant piràmide de l’Aneto.
Seguidament, la carretera penetra en un bosc d’avets, dens, ombrívol: és el Plan Batalher, amb la seua àrea d’esbarjo i una casa forestal. L’asfalt serpenteja, ara, suaument, abans de caure a plom a Gausac, ja a les portes de Vielha, capitalina, comercial i atrafegada.
Km 101. Vielha. Per contrast amb el que portem recorregut, la vila mostra una densitat de locals i foranis fora de mida, així com de circulació de vehicles que evidencien la seua centralitat administrativa i geogràfica. Per Vielha passa el trànsit internacional entre l’Estat francès i les terres de Lleida. I és també ací on fa cap la carretera C-28, provinent del Pallars Sobirà a través del Port de la Bonaigua. La població ha crescut cap al nord, colonitzant amb un polígon uns plans annexos a la Garona. El cor de la vila continua sent, no obstant, l’església parroquial de Sant Miqueu, ubicada en una placeta lliure de trànsit, sobre el marge dret de l’Arriu Nere. Es tracta d’un edifici iniciat al segle XII, amb un estil de transició entre el romànic i el gòtic. El contenidor espiritual es trobava en el seu origen acotat al desaparegut castell de Vielha.
Cap a llevant, els pobles del Naut Aran troben la tranquil·litat quan el negoci de la neu —monopolitzat per l’estació d’esquí de Baqueira-Beret— tanca la temporada. Són espais de quietud, ordenats i pulcres, poblats de segones residències habitades poc més d’una setmana a l’any: Betren, Escunhau, Casarilh, Garòs i Arties amb la seua activitat termal i les façanes multicolors de les cases del riu. I Gessa, encantador, bru, petri, amb l’església parroquial de Sant Pere —on, per cert, trobareu la talla policromada dedicada al sant en qüestió, una de les més valuoses de la vall— i la torre cilíndrica de la casa Çò de Ròsa (segle XVI) que s’aboquen a la plaça Major, discreta i quadrada.