Quan una terra posseeix cultura i llengua pròpies, bé que ho sabem, la seua identitat es torna d’una consistència indissoluble; però si, a més, és auxiliada per la geografia on s’emmarca, la fórmula té com a resultat un món a banda, plenament diferenciat i amb una marcada singularitat. És el cas de la Val d’Aran. Amb un estatus superior al de la comarca, és considerada des del 2015 una entitat territorial singular: posseeix un govern autònom —el Consell General d’Aran—, té l’aranès com a llengua oficial i es regeix administrativament per la Llei d’Aran del 21 de gener de 2015.
Com dèiem, la geografia ha ajudat a mantenir la seua essència. La Val d’Aran, malgrat pertànyer a Catalunya, li dona l’esquena: la seua eixida natural, tot deixant-nos guiar per les aigües de la Garona, són les terres occitanes. Cap a Catalunya, tant se val si optem per dirigir-nos al Pallars Sobirà o a l’Alta Ribagorça, el seu pas és forçat i contra natura. En el primer cas, caldrà travessar el port de la Bonaigua, un dels gegants pirinencs, amb poc més de 2.000 metres d’altitud; i cap a l’Alta Ribagorça, emprar el túnel de Viella, un galeria subterrània de més de cinc quilòmetres de longitud.
Dèiem que la connexió natural d’Aran és Occitània: des del nord, doncs, hi penetra amb naturalitat la llengua i un clima atlàntic, humit i plujós, que ha convertit aquest cosmos en un paradís de verdor. És l’única contrada dels Pirineus catalans que gaudeix d’aquest privilegi —una singularitat més de la identitat aranesa— i que contrasta ostensiblement amb els paisatges pallaresos i ribagorçans, més eixuts.
Engeguem l’exploració de la Val d’Aran des del seu extrem septentrional, a tocar de la frontera amb l’Estat francès. Abans d’iniciar la marxa i per comprendre millor la realitat local, el viatger haurà de saber que es tracta d’un espai bicèfal que pivota sobre Vielha, element central i capital d’aquest territori: al Naut Aran el principal motor econòmic de les darreres dècades ha estat el turisme d’esquí, mentre que els pobles del Baish Aran han quedat lluny de beneficiar-se’n. Hi han cercat, doncs, potenciar un turisme cultural —posant en valor el patrimoni miner, per exemple—, actiu i de natura.
Km 0. Les. Iniciem els nostres passos al poble de Les. És la darrera població, abans de la frontera, situada a la riba de la Garona. La discreció del seu nucli fa d’aquest poble un espai acollidor i amanós: a la plaça de la Vila, el petit edifici consistorial, un hotelet, un parell de terrasses i un pont florit proporcionen una solució visual ordenada i recollida. Els afores no han pogut evitar haver estat transformats en un espai de pas de trànsit internacional i amb els inevitables supermercats a l’engròs per a compres d’emergència.
Uns quilòmetres aigües avall, els dos últims pobles aranesos ocupen espais elevats, de panoràmica privilegiada: Bausen, al marge esquerre i Canejan al dret. El primer posseeix una de les joies naturals del Baish Aran: és el bosc de Carlac, una fageda d’aspecte màgic, d’exemplars centenaris i amb un topònim de sonoritat dura i medieval. No queda lluny del poble, però caldrà caminar per camí de muntanya per accedir-hi. L’estiu és un bon moment per a descobrir-lo, tot i que a la tardor és quan assoleix, com qualsevol bosc de caducifolis, la seua màxima esplendor cromàtica.
Tornem a la vall, i una mica més al nord, apareix Pontaut, el darrer nucli habitat, que pertany a Bausen. Allà, hi trobareu l’aiguabarreig de la Garona amb el riu de Toran i, també, l’inici de la carretereta que enfila la vall de Toran i que permet accedir a Canejan. L’asfalt, a l’igual de la resta de vies de muntanya araneses —a excepció de les que canalitzen el trànsit principal—, és estretíssim. A uns centenars de metres del seu començament, apareixen les primeres mostres del patrimoni miner en desús: és l’estació receptora del mineral provinent de les mines de Liat i transportat fins ací per mitjà d’un inacabable telefèric —16 quilòmetres de distància i 1.600 metres de desnivell separen aquests dos punts. A Pontaut, hi havia el safareig, o bocard, on es rentava i triturava el material extret, principalment ferro, zinc i plom.
La vall de Toran és amb tota probabilitat la més frondosa, feréstega i desconeguda de les que conformen la geografia aranesa. Canejan queda a l’entrada, una mica apartat: una talaia sobre el Baish Aran. L’asfalt progressa amb decisió, penetrant en aquestes muntanyes de bosc espès. A la part superior, hi ha Sant Joan de Toran. El nucli es resumeix en un grapat de cases de pedra, antigues i despenjades del present, i un petit restaurant. Aquest espai fou abandonat anys després d’aturar-se l’activitat minera, que havia tingut el seu moment d’esplendor a cavall dels segles XIX i XX, i arrossegà la seua inèrcia fins entrada la segona meitat del segle passat. Avui Sant Joan de Toran és un nucli fantasma, sense vida entre setmana, recuperat com a espai de segones residències.
Més amunt, encara, hi ha el refugi dera Honeria i, ja per camí de muntanya, senyalitzat com a GR-211 (Volta a la Val d’Aran) assolirem les mines de Liat. El lloc, enmig d’un paratge desolat d’alta muntanya, és avui un cementiri de ferralla, amb restes d’instal·lacions abandonades, però dona idea de l’exigència i la duresa de les condicions de vida i de treball que hagueren de suportar els treballadors dedicats a aquesta activitat.
Tornem a la vall principal i seguim-la aigües amunt. Passat Les, arribem a Bossòst. El poble és inconfusiblement una localitat de frontera, amb els corresponents reclams comercials i tota mena d’oferta de restauració. Potser el lector s’estranyarà d’aquest fenomen en una població que allunyada del límit estatal. La raó és que es troba al peu del coll del Portilhon, un dels passos transfronterers del Pirineu, que uneix l’Aran amb la vall de Luchon. A mitja pujada, hi trobareu l’Aran Park, un nou format zoològic de fauna local en llibertat: l’os bru, el llop, la cabra salvatge, marmotes, voltors, llúdrigues i un llarg etcètera faran embadalir els menuts de la família.
Des de Bossòst, una via d’asfalt desintegrat, que aviat es torna terra, serpenteja fageda amunt fins al Guardader d’Arres, un mirador privilegiat sobre el Baish Aran, i les muntanyes que limiten amb la vall de Benasc, al Pirineu aragonès. Si continuem la carretera, arribarem a Arres de Jos i Arres de Sus, des d’on accedirem a les mines Victòria, un espai museïtzat que il·lustra el visitant sobre la transcendència de l’activitat minera en la realitat socioeconòmica local. Els quilòmetres de carretera que separen aquests dos pobles de Vilamòs conformen una balconada d’excepció: la qualitat panoràmica d’aquesta via proporciona una de les perspectives més majestuoses del massís de l’Aneto —cim culminant dels Pirineus— i de les Maladetes.