Havia de passar, era obvi: sent un país insular que acabava de recuperar la llibertat, la idea era evident. Així doncs, Boris Johnson va anunciar solemnement no fa gaire: el gloriós iot Royal Yacht Britannia ressuscitarà.
Serà un vaixell de somni. Amb un cost de 200 milions de lliures, un buc de color blau reial i una coberta blanca com la neu: així serà l’aerodinàmic retorn del llegendari vaixell insígnia de l’imperi. Amb prou pals per portar la Union Jack per tot el món.
La nau serà un producte britànic de cap a peus, va prometre el primer ministre del Regne Unit. De concepció i construcció britànica, serà un missatge flotant al món, que proclamarà que el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord torna a ser “el gran país independent abocat al comerç marítim”. O més ben dit: ho tornarà a ser. Perquè no es preveu que el vaixell salpi fins al 2025.
Cap altre símbol podria ser més encertat per representar l’estat del país. Una travessia cap a terres desconegudes i una inspiració molt llarga: això és, ras i curt, el Brexit.
Dimecres que passat va fer cinc anys que 17,4 dels ben bé 66 milions de britànics van llevar les amarres del Regne Unit. Amb tan pocs electors n’hi va haver prou, en el referèndum del 23 de juny del 2016, perquè el país digués adeu a la Unió Europea. Al final va ser un 51,9% contra un 48,1%, un resultat ajustadíssim que probablement exigia una solució intermèdia i meditada. I que també exigia persones al capdavant del govern que busquessin la reconciliació.
Però la cosa no va anar així.
Des d’aleshores el Regne Unit ha destronat diversos primers ministres i caps de l’oposició. Han desaparegut l’equanimitat i el sentit comú –dues virtuts britaniquíssimes– i ha imperat l’escaramussa. El Partit Conservador ha estat segrestat per un grup sectari de dreta populista i el Partit Laborista s’ha desplomat.
Durant anys el país ha fet equilibris al caire d’una crisi constitucional. El Brexit va dividir famílies. I nacions.
A Escòcia el moviment per la independència ha agafat més força que mai. A Irlanda del Nord hi ha tornat a haver barricades en flames. No es pot dir, doncs, que els britànics s’hagin posat les coses fàcils, amb aquella decisió.
Però encara hi ha una cosa més curiosa. Cinc anys després, ningú no sembla saber exactament: què és, realment, això del Brexit?
Sempre ha estat un joc de pors i somnis vagues. “Take Back Control” (‘Recuperem el control’), deia l’eslògan dels partidaris del Brexit el 2016. Que era la versió anglesa d’“Abans tot anava més bé”.
En la sèrie de crisis del segle XXI –la terrorista, la financera, la migratòria i la climàtica–, els que tenen bona part de la responsabilitat sempre han donat la mateixa resposta: la culpa és dels altres. En el cas britànic: la UE, un monstre de la burocràcia, un colós estatal.
No hi ha res que cohesioni més que un enemic exterior.
Tanmateix, pràcticament cap dels que jugaven amb foc no comptava que l’incendi s’escamparia. Per això van quedar perplexos quan de sobte van veure que havien guanyat. I llavors van començar a barallar-se.
Theresa May, que va guanyar la primera batalla, va ser una cap de govern lamentable. Però almenys volia arribar a un acord. I sabia que “Brussel·les” no era una resposta suficient als problemes profunds de la societat britànica, amb unes desigualtats obscenes.
En el seu primer discurs va prometre abordar les “greus injustícies” del país.
“Durant un breu instant va semblar que es podria escurçar la distància entre la classe política i ‘la gent’”, diu el politòleg Tim Bale, de la Universitat Queen Mary de Londres. May, que en molts sentits era una outsider política, va desafiar l’establishment. I va perdre.
La va substituir Boris Johnson. Que no va construir ponts. A ell només li agrada parlar-ne.
Johnson va continuar la feina allà on l’havia deixat el 2016 com a propagandista de la campanya del Brexit. Ho va fer amb atacs a Brussel·les i eslògans de tres paraules: “Get Brexit Done” (‘Fem el Brexit’), “Unleash Britain’s Potential” (‘Desfermem el potencial britànic’) o “Britain Deserves Better” (‘El Regne Unit es mereix una cosa millor’).
Però què, exactament? Per anar a on, concretament? Millor que què? Tant se valia. El més important era aconseguir el Brexit.
I aleshores va arribar la pandèmia. Que com a mínim va tenir un avantatge. Va evitar que Johnson hagués d’omplir de continguts les seves promeses buides. I ho va postergar tot, també les ruptures del Brexit, que des de l’1 de gener d’aquest any és efectiu definitivament.
Que mentrestant el comerç amb els països de la UE s’hagi reduït un 40%, que s’hagi fet malbé carn de porc a les fronteres, que sectors de la indústria càrnia britànica s’hagin desplomat, que centenars de milers de treballadors de la UE hagin girat l’esquena al país –no sols per la pandèmia–, que el 2020 Londres perdés prop de 700.000 persones, que desenes de persones que buscaven feina procedents de la UE fossin retingudes preventivament, que com a mínim 400 empreses financeres es traslladessin al continent i s’enduguessin mil milions de lliures en actius: tot això i molt més hauria marcat els titulars durant setmanes en circumstàncies normals.
Però la crisi del coronavirus ho va eclipsar tot. I va oferir als governants una excusa còmoda i universal. Així van poder afirmar, sovint faltant a la veritat, que la major part dels problemes actuals es devien a la pandèmia.
L’únic lloc on aquest truc no va funcionar va ser a Irlanda del Nord. Allà Johnson va prometre solemnement que en les negociacions amb la UE mai no aprovaria una frontera duanera al mar d’Irlanda. Però després ho va fer.
Quan els controls de mercaderies consegüents, establerts contractualment, van provocar els disturbis més greus des de feia anys a Irlanda del Nord, Johnson va actuar segons el patró d’èxit garantit: la culpa és de la UE. Així va reaccionar a l’augment de tensió a la província. En un lloc on hi ha una pau freda entre unionistes i republicans, acordada amb dificultats el 1998, que penja d’un fil.
Això s’hauria hagut d’evitar, creu Ivan Rogers, que fins al 2017 va ser ambaixador britànic a la UE. Johnson hauria hagut de dir a la gent d’Irlanda del Nord i de la resta del Regne Unit “que no podien tenir el millor de tots dos mons i que calia arribar a solucions intermèdies”, diu Rogers. “Però, senzillament, no és capaç de dir la veritat”.
Per aquest, entre altres motius, el Brexit continua sent una nebulosa, afegeix Rogers. Johnson no vol irritar ningú. Ni el sector de partidaris del Brexit que defensen “un Regne Unit aïllat, xovinista i a vegades fins i tot racista”. Ni tampoc l’altre bàndol, que somia una Brexitània impulsada pel comerç amb el món sencer. “Per anar segur, Johnson s’estima més anar contra alguna cosa que a favor”.
Llevat que s’ofereixi la possibilitat de prometre a la gent cent i milers. Per exemple, passaports blaus, que els britànics poden demanar des que van sortir de la UE. Aquest és un dels pocs senyals visibles de la independència nacional.
En la mateixa categoria s’inclou una directriu publicada fa poc pel govern segons la qual per regla general la Union Jack ha d’onejar en tots els edificis del govern britànic. La bandera, en paraules del ministre de Cultura, Oliver Dowden, “ens recorda orgullosament la nostra història”.
Simbolisme en comptes de política.
Gairebé tot el que Johnson i la seva banda de partidaris del Brexit han abordat fins ara va en aquesta mateixa direcció: fer que el Regne Unit torni a ser un gran país. O si més no, que ho sembli.
Per això es destinen milers de milions a un nou United Kingdom Space Command, que a partir del 2022 enviarà satèl·lits britànics a l’espai. El país preveu convertir-se en una “superpotència científica” i atreure les ments “més brillants i més intel·ligents” del món, mentre paral·lelament les menys intel·ligents xoquen contra un dels sistemes d’asil més rígids d’Europa.
Johnson vol augmentar el nombre de caps nuclears britànics de 180 a 260 per reclamar el seu dret a l’antiga grandesa militar. A la conca indopacífica –que havia estat un territori sota domini de l’imperi britànic–, segons els objectius declarats el Regne Unit vol tornar-hi a ser “més visible i influent que cap altre Estat europeu”.
Amb gran solemnitat el govern va celebrar aquesta setmana el tancament d’un acord comercial amb Austràlia. Al llarg de quinze anys, el pacte sumarà amb prou feines un 0,02% al PIB britànic, però afectarà encara més l’agricultura autòctona, que ja pateix prou.
Ara bé: això no és el que compta per a Boris Johnson. Fins i tot ha fet reformar una central de comandament d’alta tecnologia seguint el model de la Situation Room de la Casa Blanca al soterrani d’un edifici del govern.
Sembla que, quan es tracta de la Global Britain, el Regne Unit, que fa deu anys que pateix unes retallades brutals, disposa d’uns recursos econòmics il·limitats.
Johnson ho vol ensenyar a tothom: el seu país, desfet de totes les cadenes, anirà més amunt, més ràpid i més lluny que quan era un simple membre d’una feixuga unió d’Estats.
Per això, entre altres coses, el nou iot nacional –que després d’una intervenció de la Casa Reial, que ara es preocupa per la modèstia, no es pot anomenar “príncep Felip”– té tanta importància per a Johnson. Simbolitza el seu somni de tornar a convertir el Regne Unit en “la potència marítima líder d’Europa”.
Tanmateix, és dubtós que “tot” sigui realment britànic en aquest vaixell, com va prometre Johnson. Perquè encara que el país hagi sortit de la UE, s’ha de sotmetre igualment a les normes de l’Organització Mundial del Comerç. I aquestes normes diuen que per a un encàrrec com aquest s’ha de convocar un concurs internacional.
Si hi ha mala sort, el nou buc insígnia podria ser construït a l’estranger, possiblement inclús a la UE.
Fins i tot la gran llibertat d’ara té els seus defectes.
Traducció d’Arnau Figueras