L’estiu que tenim a sobre arriba farcit de grans esdeveniments esportius: l’Eurocopa de futbol, la Copa Amèrica i, sobretot, els Jocs Olímpics a Tòquio. Però, a més a més, la indústria del futbol ja té la vista posada en el gran esdeveniment per excel·lència, el Mundial, que s’ha de celebrar a Qatar a finals del primer trimestre de 2022. La noció que els grans esdeveniments esportius representen una gran oportunitat perquè les ciutats o els països puguin incentivar el seu creixement econòmic i millorar el seu posicionament geopolític és de sobres coneguda. Això ha dit la teoria durant molts anys. I, de fet, la història ens ho ha demostrat amb grans casos d’èxit: com el de Barcelona-92.
Però, més enllà dels beneficis que els grans esdeveniments esportius poden tenir per qui els acull, també hem s’ha de ser cauts i complementar aquesta visió optimista amb una idea molt més crua de la realitat: en molts d’aquests, es produeix una privatització dels beneficis però hi ha una socialització de les despeses. És a dir, malgrat que indirectament es parla que les comunitats es veuen beneficiades en el llarg termini –que si es fa bé la feina, és cert–, a curt termini són les entitats organitzadores i els seus patrocinadors els qui s’acaben emportant la major part del pastís dels ingressos que es generen. I, per contra, és la ciutat o el país qui ha d’afrontar una despesa ingent a compte de les arques públiques que pot hipotecar altres polítiques socials més necessàries. Més ara, que la pandèmia de la COVID-19 ha fet estralls a nivell mundial.
Un bon exemple és la Super Bowl, als Estats Units. El professor d’Economia de l’Esport i coautor del llibre The Economics of Sport (2018), Victor A. Matherson, estima que l’aportació d’aquest esdeveniment per a la ciutat que l’acull pot oscil·lar entre els 30 i els 130 milions de dòlars. Segons aquest economista, però, hi ha més diners que tornen a les arques de la NFL i són repartits entre els propietaris de les 32 franquícies que hi participen que no pas ingressos que es queden directament als governs locals, que poden inclús tancat el pressupost en vermell. Segons confirma Matheson: “Tenim algunes evidències que grans esdeveniments, com la Super Bowl o els Jocs Olímpics, almenys temporalment causen un augment de la felicitat. Però, hem de ser curosos al respecte. Per tant, si voleu dir, ‘acolliu la Super Bowl perquè fa que la gent sigui feliç’ és fantàstic. No ens digueu que ens fa més rics”.
Amb els Jocs Olímpics passa quelcom similar. John R. Short, professor de la Universitat de Maryland, encunya el concepte de “captura”, la captura que fan els grans esdeveniments de les ciutats que els acullen. Segons Short, aquesta captura dels llocs per part dels grans esdeveniments adopta quatre formes: la captura de les infraestructures, construïdes i adaptades per un esdeveniment concret al marge d’altres necessitats estructurals; la captura financera, amb la inversió pública directament o indirecta destinada a promocionar l’esdeveniment “sacrificant els programes socials”; una captura legal, ja que s’introdueix nova legislació per garantir la viabilitat i seguretat de l’esdeveniment i, finalment, hi ha una captura política “perquè les normes habituals de rendició de comptes i transparència són desplaçades i erosionades per organitzacions no elegides, com el COI”.
Per aquest motiu, la gestió dels llegats esdevé tan important. De fet, aquesta és una de les claus de l’èxit de Barcelona-92, ja que la inversió público-privada que va suposar acollir aquells Jocs va poder-se amortitzar amb els usos que la ciutadania va donar en posterioritat a les instal·lacions, així com també fent la grans transformació de la marca “Barcelona”.
Aquest estiu, Tòquio celebrarà els Jocs més cars de la història, en part a causa de l’aplaçament causat per la pandèmia de la COVID-19. Segons un estudi de la Universitat d’Oxford costaran 15.840 milions de dòlars, duplicant així els costos inicials previstos de 7.300 milions. I, malgrat que ara es podran celebrar amb un 50% de públic local a les grades, s’especulava amb un rescat de 800 milions de dòlars en cas que s’haguessin hagut de portar a terme a porta tancada. Ara bé, el més preocupant és que segons l’Institut d’Investigació Nomura, el cost econòmic que pot tenir pel Japó un rebrot de la pandèmia fruit de la celebració dels Jocs pot ser molt pitjor que el cost que suposava cancel·lar-los: més de 26.000 milions de dòlars. El govern del Japó i el comitè organitzador se l’han jugat.
L’impacte del Mundial de Qatar a l’economia del país podria ser d’uns 20.000 milions de dòlars, segons va avançar l’agència Bloomberg citant fonts governamentals. Ara bé, segons s’ha publicat, la inversió que Qatar pot haver fet per acollir la cita mundialista, des que se li va concedir el 2010, pot arribar a 200.000 milions. “Pot aguantar un país aquest nivell d’inversions sense fer fallida?”, es preguntava un reportatge d’El Economista de 2017, quan el país vivia un certa desacceleració. Només la combinació entre una economia encara fortament depenent dels hidrocarburs (creixerà al voltant del 2,4% el 2021) i la necessitat política d’usar el futbol com a actiu geopolític pot ajudar a respondre la pregunta plantejada. Aquetes dues variables i que, com va publicar el The Guardian, el Mundial serà una cita perquè en gaudeixin els més adinerats, perquè a l’hora de construir els estadis ja s’ha demostrat que els és senzill socialitzar les desgràcies: les obres s’han cobrat més de 6.500 immigrants morts.