Km 222. Pont de Suert. Toquem Pont de Suert i la carretera Nacional N-230, de Lleida a França a través de la Val d’Aran. El constant anar i venir de tràilers que travessen la vila converteix l’existència de l’autòcton en un autèntic calvari. Per aquesta artèria i a pocs quilòmetres al nord, ens desviem cap a la vall de Boí; abandonem la Noguera Ribagorçana.
Boí ha esdevingut, des que la UNESCO va declarar Patrimoni de la Humanitat el seu romànic, epicentre del turisme cultural pirinenc. Vuit són les esglésies, a banda d’una ermita, que caldria visitar. La dispersió dels temples pels diferents pobles de la vall és motiu suficient per a explorar els seus racons.
Abans que res, però, caldrà dirigir-se al Centre del Romànic de la Vall de Boí, a Erill la Vall, on podrem contractar una visita guiada per les diferents mostres locals. Si el viatger decideix anar per lliure, no hauria de perdre’s, en qualsevol cas, l’experiència que depara Sant Climent de Taüll, amb tota probabilitat el buc insígnia d’aquest estil arquitectònic. L’estilitzada torre del campanar i el temple de tres naus contenen el pantocràtor, que ha esdevingut la imatge més emblemàtica del romànic català. L’original es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona. Al seu lloc, la restitució dels frescos del segle XII, per mitjà d’un videomapatge, transporta al present les pintures medievals, tot ressituant-les en el seu lloc d’origen: l’absis major i el presbiteri de la nau central.
A la vall de Boí, cal anar-hi disposat a trepitjar la terra, perquè posseeix un patrimoni natural d’excepció. D’entrada, el paisatge ha assolit el delicat equilibri, harmoniós, entre pastures, boscos i camps i un rerefons d’alta muntanya. La vall principal, per la qual discorre la Noguera de Tor, conforma un accés directe i doble al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici —per cert, l’únic parc nacional de Catalunya. Podrem accedir al planell d’Aigüestortes des del pàrquing situat a l’eixida de la vall del riu de Sant Nicolau on, si decidim estalviar-nos la caminada, una legió de taxis tot-terreny ens aproximarà al cor del parc nacional.
El segon accés se situa a la presa de Cavallers, la qual podrem assolir en vehicle. Des d’aquest punt, un camí de muntanya voreja l’embassament. És plaent, seductor; el granit hi abunda en aquest entorn i els cims s’eleven fins a superar els 3.000 metres d’altitud. A mà dreta i just per sobre dels nostres caps, ens observa la Punta Alta de Comalesbienes (3.014 m) i a la riba oposada, el pic de Comaloforno (3.029 m) i el Bessiberri Nord (3.008 m). Al fons de la conca, el camí s’eleva sortejant blocs i llastres de roca. I se’ns fa present una estampa única, protagonitzada per l’estany Negre, l’estètic refugi Joan Ventosa i Calvell i les esmolades Agulles de Travessani. El paisatge d’alta muntanya esdevé una simfonia sublim, corprenedora. L’esforç d’haver assolit aquesta cota haurà tingut la seua recompensa.
Els caminants i excursionistes ja sabran que el refugi en qüestió és un dels nou ubicats dins del Parc Nacional, per on discorre la ruta senderista Carros de Foc, que animem a realitzar.
Km 253. Caldes de Boí. De tornada a la civilització, i a pocs quilòmetres de la presa de Cavallers, hi ha el balneari de Caldes de Boí. Sembla que l’activitat termal remunta a època romana, i a l’edat mitjana s’hi va construir una capella dedicada a la Mare de Déu de Caldes, a la qual s’afegí, durant el segle XVIII, un santuari. Les propietats mineromedicinals de les diverses fonts locals no han deixat d’atreure forans i fins i tot, van encendre els ànims crematístics, instal·lant-hi a mitjan segle XX una planta embotelladora. L’activitat balneària del client particular passa ací per un parell d’hotels d’espais relaxants i especialitzats en termalisme.
Seguim recorrent la vall de Boí. A poca distància del balneari, una carretera remunta la vall del riu de Sant Martí. Es tracta d’un curs fluvial subsidiari de la Noguera de Tor i imprescindible dins el context de la vall de Boí. Allà s’ubiquen els pobles de Boí i Taüll, amb les mostres més emblemàtiques del romànic local.
Continuem l’única via, que finalitza a l’estació d’esquí de Boí-Taüll. Superat l’anomenat Pla de l’Ermita —un centre hoteler i d’apartaments— el característic revolt del riu de Sant Martí posa a l’abast una passejada agradabilíssima fins a la seua capçalera, que podrem allargar, si l’estat físic ens ho permet, fins al port de Rus (2.609 m), un pas estratègic entre la vall que ens ocupa i la vall Fosca.
Alguns racons més es fan de visita indispensable: un d’ells és el poble de Durro, o el Camí de l’Aigua. Nosaltres haurem de partir. Tornem a Pont de Suert i ho fem per la solitària carretera que transita a una certa altitud. Se succeeixen els pobles d’Iran i d’Irgo, i abans de Gotarta, apareix l’ermita de Sant Salvador, mínima, sòbria, sobre una talaia. I baixem a Pont de Suert, i torna de nou l’agitació d’un trànsit internacional de mercaderies, que trastoca la tranquil·litat endèmica de la capital de l’Alta Ribagorça.
