Km 28. Sort. Ha esdevingut en alguna dècada la porta als esports aquàtics de riu. Hi abunda el ràfting i el caiac, i els neoprens i cascos assecant-se al sol arran de carretera. Terrasses, bars, restaurants i algun forn poblen els baixos de la via principal. I també s’hi donen cita, tradicionalment, els apassionats del viatge en moto i els supersticiosos en matèria de loteria, a la recerca de la fortuna que transmet el topònim. De Sort enllà, Rialp també s’ha apuntat al comerç de l’aventura de riu, i Llavorsí. A més, tots dos s’han confirmat com a centres ineludibles per a l’excursionisme: des de Rialp accedim a la vall d’Àssua. Coronat per l’antiga estació d’esquí de Llessuí, aquest racó es tenyeix, durant la tardor, d’una paleta cromàtica amb un equilibri de tonalitats gairebé irreals. Des de Llavorsí, tindrem accés a la vall de Cardós i a la Vallferrera, des d’on plantejar-nos l’ascensió a la Pica d’Estats (3.143 m), punt culminant de Catalunya i alguns altres tresmils assequibles, com el Sotllo (3072 m). Exploreu una mica l’entorn, però sobretot no deixeu de visitar Tor, un poblet situat al fons d’una vall estreta, encaixonada, que dona accés al port de Cabús, la frontera andorrana accessible per pista d’alta muntanya. Sobre el poble, gairebé deshabitat —tan sols hi ha un bar i un grapat de cases—, plana una tragèdia per la propietat de la muntanya; una matança per a ser exactes, entre dues famílies. El periodista Carles Porta ho descriu al seu llibre Tor, tretze cases i tres morts, i al poble sembla que l’ambient encara es respira.
Km 131. Peramea. Desfarem els passos fins a Gerri de la Sal, perquè el nostre viatge prossegueix endinsant-se en les muntanyes que ens separen de la Vall Fosca. La carretera a Peramea és estreta i dreta. S’enlaira decidida des de les portes de Gerri, amb pendents que superen puntualment el 10%. La vegetació, eixuta, a base de pi roig, alzina i roure, conviu amb la pastura. Al fons, apareix Peramea, i ens hi aturem. El nucli, que domina l’anomenat Pla de Corts, va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional el 1985 pel seu valor històric com a vila closa. Hi destaca el castell —documentat des de principi del segle X— i la roca que li dona nom (Pera, de petra, pedra, segons Joan Coromines).
Carretera amunt, ix al pas el poble inert de Bretui i al cap d’un parell de quilòmetres, Montcortès. Aquest darrer s’ha guanyat la fama, gràcies a l’estany homònim, càrstic, el qual, malgrat trobar-se emmarcat dins el Pirineu, és l’únic —junt amb els de Basturs— que no té origen glacial. Però no són ni la hidrografia ni la geologia les que captiven el gruix de visitants, sinó la solució visual, equilibrada i harmoniosa, que transmet la làmina d’aigua entre suaus vessants d’una verdor densa. I és en aquest mateix punt on la carretera comença la davallada cap a la vall del Flamisell, més coneguda com la Vall Fosca.
Podrem recórrer-la —seria bo de fer-ho— fins a la seua capçalera. Allà, s’hi visqueren moments fonamentals durant el procés d’implantació de l’energia hidroelèctrica a Catalunya. S’hi operà un trencament amb el passat, quan el 1911 es construí la carretera que unia la Pobla de Segur amb Capdella, i s’iniciaren les obres de la futura central hidroelèctrica impulsades per Energía Eléctrica de Cataluña, que acabarien amb el secular aïllament de la vall. El segle de la llum, del pallarès Pep Coll, retrata aquest moment d’inflexió. I el Museu de la Central de Capdella us aproximarà amb detall als canvis que va experimentar la vall més septentrional del Pallars Jussà.
Arribeu fins al pantà de Sallente, on finalitza la carretera: un telefèric de dimensions gegantines —un dels que més capacitat de càrrega té d’Europa, amb possibilitat de transportar 25.000 quilos— us elevarà fins a l’estany Gento. Va ser instal·lat a mitjan anys cinquanta del segle passat, durant la construcció de la central d’estany Gento. Avui és d’ús turístic: pugeu-hi i feu una passejada per l’estampa d’alta muntanya que es desplega a més de 2.000 metres d’altitud; aquesta zona lacustre és una de les més espectaculars del Pirineu català.
Km 207. Coll de la Creu de Perves. Haurem de davallar fins a Senterada per a prosseguir el viatge per l’anomenat Eix Pirinenc —la carretera N-260. La següent destinació serà la comarca de l’Alta Ribagorça. Entre aquesta i l’entrada de la Vall Fosca, el coll de la Creu de Perves penetra en l’ADN d’aquesta zona de transició. Es tracta d’un espai de muntanya mitjana, prepirinenca, aillat i visiblement solitari. Mirem de reüll algunes carreteretes intrigants, que fugen en aquest cosmos per a comunicar pobles, com Adons o Corroncui, assentats a la falda de la serra de Sant Gervàs. El poble de Perves domina una proa orogràfica; la carretera per la qual circulem el salva amb una giragonsa violenta i encara la darrera part del port. Assolim el coll de la Creu de Perves (1.335 m) i al cap d’uns quilòmetres, el de Viu, amb el poble que li dona nom.
