L’ofici de raier durà set segles, des del XIII fins a la construcció dels embassaments, allà cap a la dècada dels trenta del segle passat. La retenció de les aigües impedí per sempre més que els troncs pirinencs de pi i avet pogueren arribar a Lleida i a tot estirar a Tortosa, deixant-se portar pels corrents del Segre i la Noguera Pallaresa. A final de la dècada dels setanta, se’n rescatà l’ofici amb aires festius i voluntat etnològica, més que no funcional. Un aplec —la Diada dels Raiers— havia de recuperar la memòria dels esforçats navegants d’aigua dolça: el primer diumenge de juliol té lloc al Pont de Claverol, a les portes de la Pobla de Segur, i el tercer diumenge d’agost, a Coll de Nargó, a la vora del Segre. Com que aquestes primeres ratlles del nou viatge per les carreteres de muntanya de Lleida —hi descobrirem les últimes terres del Pallars Jussà, les valls profundes del Pallars Sobirà i un bocí de l’Alta Ribagorça— volen ser un homenatge al raier, és per això que iniciem el periple al Pont de Claverol, epicentre de l’activitat raiera pallaresa, tant pel que fa a fabricants de rais com a navegants. A menys d’un quilòmetre de la Pobla de Segur, situat sobre el marge esquerre del riu, el nucli de població que ens ocupa nasqué com un raval de Claverol fins a arribar a esdevenir el cap del municipi de la Conca de Dalt. Amb intenció purament descriptiva, el topònim fa palesa la presència d’un pont primigeni per sobre de la Noguera Pallaresa, bastit en fusta i tensat amb sirgues, estret i lleuger, d’una fragilitat evident i només apte per al trànsit humà i d’animals de poc pes. A mitjan segle XX, la passera fou substituïda per un pont armat, igualment estret, però d’una innegable solidesa. Abans d’iniciar la marxa, serà interessant de visitar el Museu dels Raiers, per tal de submergir-nos en aquest ofici ancestral.
A la Pobla de Segur podrem fer una passejada per l’aiguabarreig de la Noguera Pallaressa i el Flamisell, que descendeix de la Vall Fosca. A l’eixida del poble pel nord, apareix el patrimoni modernista local, associat als temps de la primera producció elèctrica: el molí de Sant Josep (1905) i la Casa Mauri (1907), actual seu del consistori.
Fins a Llavorsí, el riu guiarà el nostre recorregut. Deixem enrere la geografia oberta; penetrem, com en el capítol anterior, en un episodi de congostos i valls profundes. Vigilats des de ben amunt pels anomenats rocs de Queralt —un seguit de cingles amenaçadors—, ens tornem presoners d’un espai claustrofòbic, el congost de Collegats, on el fragor de les aigües en multiplica l’efecte. Alguns túnels sense caràcter eviten la carretera antiga, que serpenteja per les profunditats del canó i que faríem bé de recórrer.
Km 15. Gerri de la Sal. La geografia dona un respir al viatger entre els congostos de Collegats i d’Arboló, i és allà on apareix Gerri de la Sal. Cal aturar-s’hi. Gerri traspua l’aire medieval al seu nucli antic, quan aquest era una vila closa. L’estretor dels carrerons empedrats, alguns d’ells porxats, la frescor endèmica i la dificultat perquè el sol hi penetre conformen els elements imprescindibles d’aquest escenari. Extra muros, hi ha les salines, que han estat històricament —apareixen citades en documents medievals— el motor de l’economia local. Tot es deu a una font d’aigua salada i, aprofitant l’eixamplament de la geografia, s’hi van habilitar les eres d’assecament. A més del conjunt de les salines, que es conserven com a activitat turística, trobareu l’Alfolí (segle XV), o magatzem de la sal, seu del Museu de Gerri de la Sal.
Travessem el riu pel pont medieval: a la riba oposada i una mica apartat, hi ha el monestir benedictí de Santa Maria, romànic i distingit, que, segons la carta fundacional, data del 807. Es troba en l’actualitat en estat de semiabandonament, exceptuant-ne l’església i el petit cementiri. Gerri de la Sal tornarà a rebre’ns al cap d’uns quilòmetres, quan toque dirigir-nos a la Vall Fosca, però ara enfilem cap al nord, tot remuntant la Noguera Pallaresa.