Ursula von der Leyen ha après de lliçó de Donald Trump. L’any passat, l’expresident dels EUA va fer arribar ajuts pel coronavirus als ciutadans nord-americans a través d’un xec amb el seu nom. “Estic segur que a la gent li farà il·lusió rebre un xec abundant; i aquests xecs porten el meu nom”, va dir.
La presidenta de la Comissió Europea (CE) ha iniciat aquesta setmana una gira pels 27 països membres de la UE. No els entrega cap xec, però sí que vincula la seva figura a un missatge il·lusionant: la seva Comissió els transferirà molts diners en els pròxims anys. Amb això vol ajudar els països a gestionar les conseqüències econòmiques de la pandèmia.
Les quantitats que pagarà Brussel·les són immenses. L’estiu passat, la UE va acordar un programa per valor de 750.000 milions d’euros, el programa Next Generation. La major part d’aquests diners, 672.500 milions, es repartiran a través del fons de reconstrucció RRF, que ara Von der Leyen utilitza per fer autopropaganda.
El més destacable no són les dimensions del fons, sinó el seu finançament. Per primer cop a la història, la UE en conjunt assumeix una gran quantitat de deute. Dimarts Von der Leyen va anunciar que en la primera subhasta de crèdit es recaptaran 20.000 milions d’euros. “És un dia veritablement històric per a la nostra Unió Europea”.
Tot això és bo per a Von der Leyen, la reputació de la qual s’ha vist afectada després dels problemes en l’adquisició de vacunes. Però també és bo per a la UE?
El fons d’ajut es va celebrar l’any passat com un gran pas per millorar la integració europea. Semblava que en un moment de gravetat els europeus posaven l’accent en la solidaritat i la cohesió. Semblava que havien après la lliçó de la crisi de l’euro, quan la desagradable lluita pels eurobons i la política financera comuna van estar a punt de fer saltar pels aires la unió.
Per tal que Alemanya i altres països deixessin d’oposar-se a l’endeutament compartit, es van establir uns criteris clars per a la concessió dels ajuts. Com a mínim un 37% de les dotacions s’havien de destinar a la lluita contra el canvi climàtic i un 20% a la digitalització. La UE volia promoure projectes d’utilitat europea i fer avançar reformes als Estats membres.
Per tot el que se sap fins ara, d’aquell gran objectiu en quedarà ben poc. En els debats entorn del programa, l’any passat Von der Leyen encara parlava d’inversions en el “valor afegit europeu” i de “prioritats europees”.
Ara es demostra, tanmateix, que els veritables beneficiaris del fons són els països individualment, que en bona mesura poden gastar els diners del nou endeutament al seu gust.
Al Parlament Europeu, on l’any passat molts celebraven el fons de reconstrucció amb entusiasme, s’estén la decepció. Els plans de reconstrucció nacionals contenen “pocs projectes transfronterers”, s’afirma en una resolució conjunta de conservadors, liberals, verds i socialdemòcrates de la setmana passada. Més aviat, diuen, no són res més que una reformulació de projectes ja existents.
Per a molts països, el fons és un exercici de comptabilitat creativa. Tot el que en el pressupost nacional tingui regust de digitalització i lluita contra el canvi climàtic es pagarà amb la nova perolada de diners de la UE. Uns diners que es podran destinar a fer contents els votants, encara que això contradigui els principis europeus.
Itàlia destinarà milers de milions a Alitalia, l’arruïnada companyia aèria del país. Espanya introduirà, a mode de prova, la setmana laboral de quatre dies. França abaixarà l’impost de societats, malgrat que el govern de París oficialment protesta contra la competència fiscal i els gravàmens baixos.
Triomfa l’egoisme, no pas la solidaritat. En comptes d’Europa, se’n beneficien els Estats nació. El que havia de ser el símbol de l’esperit comunitari europeu podria acabar tenint l’efecte contrari. Ara bé, no fa pas la sensació que Von der Leyen es prengui gaire seriosament aquest perill.
El primer dia de la seva gira europea va viatjar a Madrid, un gest molt meditat. D’ara fins al 2026, Espanya rebrà un total de 69.500 milions d’euros en subvencions: segons les dades actuals, més que cap altre país. Els diners ajudaran a implementar reformes ja previstes, diu elogiosament la CE.
Però d’altres no n’estan tan segurs. “Pel que fa al programa espanyol, hi ha el perill que els diners es gastin abans de les reformes”, diu Siegfried Mureşan, ponent de la comissió pressupostària i membre del Partit Popular Europeu (PPE). “El govern podria deixar per al seu successor la introducció de reformes importants, com la del mercat laboral”.
El problema central del fons és el mateix que ja va provocar la crisi de l’euro: no hi ha una instància que controli al detall l’ús dels recursos i que, si convé, obligui els Estats a modificar els seus plans de despesa.
El director del think tank sobre política econòmica Bruegel, amb seu a Brussel·les, Guntram Wolff, partidari del fons, ja havia alertat la tardor de l’any passat dels perills d’una supervisió laxa: en aquest cas, deia, es podrien produir fàcilment plans de despesa “que, encara que es publicitessin com a sostenibles, socials i digitals”, en realitat perseguissin preferentment interessos particulars.
I tenia raó. Dels plans nacionals contra el canvi climàtic, molts no es poden classificar com a ecològics ni amb la millor de les voluntats, com han criticat recentment els Verds al Parlament Europeu. Itàlia, per exemple, fomentarà la compra de tractors dièsel. El govern txec comptabilitzarà un 40% de les subvencions generals a les empreses com a ajuts mediambientals. I Polònia finançarà sistemes de regadiu dubtosos en termes ecològics amb els diners per al clima.
“Sobre el paper s’estan complint tots els objectius”, s’afirma en l’anàlisi. Però, en realitat, “s’etiqueten erròniament partides multimilionàries” i així s’esquiven les normes de Brussel·les.
Els economistes també estan desil·lusionats. Gabriel Felbermayr, director de l’Institut per a l’Economia Mundial de Kiel, lamenta: “El fons amplia el marge de maniobra de la política pressupostària nacional sense que s’hi reconegui un valor europeu”.
Al nord, d’alguns països –com Espanya– se sospita que defensen una política europea d’endeutament sobretot per aconseguir diner barat sense haver de modernitzar el seu sistema econòmic i social. Els espanyols, però, no són els únics que interpreten amb generositat les normes de Brussel·les. Alemanya no es comporta gaire més bé.
En el pla de reconstrucció alemany s’ignoren també les recomanacions de Brussel·les. El govern alemany no vol abordar ni la modificació de la llei de partició dels matrimonis ni la reforma de les pensions, exigida des de fa anys. Però, en canvi, Alemanya és el país que més insisteix que les subvencions es vinculin a la disposició de modernitzar els països. Els consells que dona regularment Brussel·les haurien de ser, segons els alemanys, determinants. “Però aquesta idea no es transfereix al pla de despesa del govern alemany”, critica l’expert en finances dels Verds al Parlament Europeu Sven Giegold. “Tot plegat és una broma”.
A la Comissió li importa sobretot distribuir els diners de pressa. Si bé hi ha centenars de funcionaris de la UE treballant per contrastar els plans dels governs amb les normes de Brussel·les, a curt termini no és possible fer-ne un control aprofundit, i tampoc no es vol fer, lamenten alts funcionaris de la UE. Com que els diners han de fluir ràpidament cap a l’economia, el lema és: “Fem els ulls grossos i endavant”.
Molts diputats es pregunten si hi hagut mai la intenció de fer-ne un control exhaustiu. L’any passat la CE i el Consell van impedir conjuntament que el Parlament Europeu participés en la decisió dels pagaments a cada país. No volien que els diguessin què havien de fer respecte a la distribució dels diners. Tot i així, Von der Leyen va prometre als diputats “plena participació” i “una transparència il·limitada”.
Però això va quedar oblidat quan van anar a arribant els plans de despesa a Brussel·les. Els diputats van criticar que rebien presentacions en PowerPoint que no aportaven res amb dades resumides que no permetien emetre cap judici sobre els programes nacionals. Després de rebre fortes crítiques, la CE va enviar els documents pressupostaris a la secció del parlament que s’ocupa d’aquestes qüestions. En la llengua de cada país, sense traducció. Fins que els diputats no van protestar contra aquesta conducta a través d’una resolució conjunta, els funcionaris de la Comissió no es van mostrar disposats a col·laborar.
Alguns polítics europeus temen que la manera com s’estan gestionant els fons desacrediti futurs ajuts col·lectius en temps de crisi i que podria jugar a favor dels que s’oposen a aprofundir en la integració. “Estem totalment compromesos amb la solidaritat, però els Estats de la UE han de complir els seus compromisos”, diu el cap del grup parlamentari del PPE, Manfred Weber (CSU). “Si no, la Comissió no pot fer els pagaments”. Si el control per part de la CE no funciona, la idea de solidaritat a Europa perdrà els avenços dels darrers anys.
Altres persones temen el contrari. “El perill més gran del fons és que suposi un augment constant de l’endeutament compartit”, diu el company de partit de Weber, Markus Ferber. Això podria aplanar el camí dels anomenats eurobons, que fins ara el govern alemany ha rebutjat perquè no vol assumir la responsabilitat de les despeses d’altres Estats.
La preocupació de Ferber és comprensible. El fons de reconstrucció havia de ser només un instrument polític transitori. Però no a tot arreu es pren seriosament aquesta declaració. Abans fins i tot de pagar-se el primer euro, el ministre de Finances francès, Bruno Le Maire, ja ha exigit un nou programa d’inversió de la UE. L’experiència ens ensenya una cosa: el que la UE es fa seu ja no ho torna a deixar anar més.
Traducció d'Arnau Figueras