Adolf Hitler era una enamorat del cine. Li agradava tant que tenia sales de projecció particulars a la cancelleria de Berlín i a les seves residències alpines del Berghoff i Kehlsteinhaus —coneguda com el Niu de l’Àguila—, on gaudia sobretot dels musicals amb protagonistes femenines, en especial si es mostraven lleugeres de roba. Se sentia atret per elles fins al punt que va fer que n’hi presentessin un bon grapat.
Segons conta Jaume Noguera en el llibre Hitler en el cine (2014), el Führer estava tan encisat per la sueca Greta Garbo que li envià una carta en la qual li declarava la seva “absoluta admiració”. L’actriu no es donà per assabentada. Era antinazi i comentà a un amic seu, Sam Greene, que per ventura podria haver aprofitat per anar a Berlín a intentar persuadir el dictador que es rendís —durant la Segona Guerra Mundial— i, si no ho feia, matar-lo. Una altra sueca que agradava molt al Führer fou l’estrella del cine musical dels anys trenta Zarah Leander, de la qual a vegades posava pel·lícules durant alguna reunió social en el Berghof i animava la seva cussa Blondi “a cantar com la Leander”: l’animal udolava i els presents feien mamballetes com si estiguessin meravellats.
Olga Txekhova era una actriu russa —divorciada d’un nebot d’Anton Txèkhov—, que es va fer força famosa en el cine alemany dels anys trenta. Hitler la volgué conèixer i el 1937 fou convidada a sopar amb el dictador. La bella Txekhova es va mostrar encisadora, però no sembla que la relació passés a més. Molts anys després es va saber que l’actriu treballava per a la intel·ligència soviètica.
L’espanyola Imperio Argentina excitava el Führer fins al punt que ordenà que la convidessin a Berlín i li oferissin un important paper cinematogràfic. Així ho va fer Joseph Goebbels, ministre per a la Il·lustració Pública i Propaganda del Tercer Reich, a través d’una carta que la diva rebé mentre era a Cuba. Argentina acceptà i en arribar a Berlín el ministre li oferí el paper de Lola Montes, amant del rei Lluís I de Baviera, en un film que contaria la història d’aquest amor, però situaria l’acció a l’Alemanya del moment. Imperio declinà l’oferta. Per intentar pressionar-la Hitler la convidà a una “trobada personal”. Ella acceptà, però en contra dels desitjos dels membres del protocol nazi insistí en ser acompanyada pel seu marit. Finalment la trobada del matrimoni amb el Führer es va celebrar en el Reichstag i no amb ella tota sola en alguna de les residències privades del dictador, tal com era el desig inicial de Hitler. Fou una reunió social protocol·lària en la qual el Führer manifestà la seva “gran admiració” per la cantant espanyola.
La relació entre Hitler i l’actriu i cantant Marika Rökk, alemanya nascuda a Àustria, com el dictador, que triomfà en els anys trenta, semblava intensa aleshores, però dècades després ella la reduí a una simple trobada protocol·lària, segons relatà a les seves memòries.
Amb Renate Müller, molt de moda en el cine musical germànic de la dècada dels trenta, el tracte que hi tingué el Führer fou prou diferent. Va ser una relació íntima i apassionada. Per a desgràcia d’ella. Va rebre moltes atencions personals —flors, joies, abrics de pell...— i professionals —les sales de cine tingueren ordres de promocionar al màxim les seves pel·lícules i de reposar les primeres obres en què participà— del dictador. Com cap altra actriu. La Gestapo la sotmeté a discreta vigilància i així Hitler sabé que tenia un amant que era... jueu. Irritat, l’obligà a prometre que deixaria aquesta relació i ella, per suposat, li assegurà que així ho faria, alhora que es manifestà profundament penedida. El Führer la va creure. Al cap de poc temps, sense saber que era espiada, Renate anà a Mònaco on l’esperava l’amant jueu. En tornar a casa seva a Berlín, va caure per una finestra. Morta. Segons l’informe policial fou un suïcidi.
Cas a banda és el de Marlene Dietrich. Era alemanya i triomfà a Hollywood a partir de finals de la dècada dels anys vint. A mitjan dècada dels trenta, Hitler volgué que tornés a Alemanya per convertir-la en la gran actriu del cine nazi. Ella refusà l’oferta, tot i que arribà a considerar la possibilitat d’acceptar-la per assassinar el dictador.
Marlene Dietrich
Marie Magdalene Dietrich nasqué el 27 de desembre de 1901 a Berlín en una família de classe mitjana. En morir son pare, el 1907, sa mare es convertí en assistenta domèstica d’un oficial de l’exèrcit amb el qual es casà el 1916. Gràcies a la relativa bona posició adquirida, l’adolescent pogué estudiar a un internat femení i rebre cursos de música i teatre.
Als dinou anys aconseguí els primers papers menors en el cine i de corista. El 1923 es casà amb un ajudant de direcció, Rudolf Sieber, amb el qual tingué una filla, Marie Elisabeth Sieber. L’espòs, ben connectat dins del món musical i cinematogràfic, l’ajudà força en els inicis de la carrera. El 1928 assolí un gran èxit, fent un duo amb Margo Lion, amb una cançó de forta càrrega eròtica i connotacions homosexuals. Entre això i les seves participacions en les pel·lícules musicals, després que el cine deixés enrere l’època muda —a partir de 1927—, la Dietrich es va fer molt coneguda al país.
El 1929 fou clau en la vida de Marlene. El director austríac Josef von Sternberg la va contractar per fer de protagonista del film Der blaue Engel —L’àngel blau—, on començà a despuntar com l’estrella que seria més tard. Sternberg, amb contactes a Hollywood, oferí a la Paramount Pictures l’atractiva cantant i actriu germànica com una possible competidora de Greta Garbo, que actuava per a la Metro Goldwyn Mayer. Els productors nord-americans quedaren encisats i convidaren tant el director com a ella a Califòrnia, on la col·laboració amb Sternberg i la Paramount convertiren Dietrich no només en una gran protagonista del cine sinó també en una icona sexual i una de les dones més desitjades de l’època.
A partir de 1935 començà a rodar amb altres directors com Ernst Lubitsch, Bill Wilder, Alfred Hitchcock i Orson Wells, buscant uns papers que deixessin enrere el personatge centrat en la imatge sexual, però així i tot mai es llevà de sobre la condició d’icona eròtica que es forjà en els cinc primers anys d’estada a Hollywood. Una imatge a la qual ajudava força la seva vida privada, caracteritzada per una promiscuïtat llegendària —tots tipus d’actors i actrius i cantants passaren pel seu llit, entre molts d’altres: John Wayne, Gary Cooper, Ernest Hemingway, Edith Piaf, James Stewart o Douglas Fairbanks, Jr.—, ben amplificada per la premsa sensacionalista de la meca del cine.
Dietrich i Hitler
Un enamorat del cine com Hitler —que s’havia convertit en canceller el 1933, quatre anys després que Dietrich aterrés a Califòrnia— i que tenia predilecció per les actrius i cantants de forta càrrega sexual, no podia deixar de fixar-se amb aquella portentosa imatge de sensualitat que triomfava a Hollywood.
Va ordenar que se li fes arribar —a través de la diplomàcia nazi als Estats Units— el missatge que ell personalment la convidava a tornar a Alemanya, on seria la gran estrella cinematogràfica i musical del país, sense deixar la seva projecció internacional. La Dietrich, però, donà llargues, i quan la insistència nazi fou impossible d’obviar, contestà negativament l’oferta. El que no sabia el dictador, ni els seus espies als Estats Units, era que Marlene sentia una profunda animadversió cap al nazisme. De fet, discretament ajudava tots els jueus que podia perquè sortissin d’Alemanya. No renegà mai del seu origen, però odiava el règim de l’esvàstica: “Mai podria tornar al meu país mentre aquest home segueixi fanatitzant les masses”, digué en certa ocasió.
Hi hagué un moment, tanmateix, que la Dietrich considerà la possibilitat de tornar a Berlín. Si més no així ho declarà el seu amant Douglas Fairbanks —actor i fill del gran intèrpret del mateix nom— a la periodista Charlotte Chandler per a la seva biografia Marlene. A més d’amant, l’actor també va ser un dels seus grans amics i confidents. Segons el seu relat, quan Dietrich rebia de forma més insistent les ofertes per tornar a Alemanya, el 1936, per convertir-se en la gran protagonista del cine nazi, es plantejà fer un viatge a la capital hitleriana amb l’objectiu d’assassinar el Führer. Pensà a acceptar la invitació amb l’excusa d’anar a explorar les possibilitats professionals. Una vegada allà, pensava que no li seria difícil obtenir una cita amb Hitler. Segons Fairbanks fill, el pla que ideà la Dietrich era trobar-se una vegada o les que fes falta amb el dictador, fer que la convidés a alguna de les seves residències i allà declarar-se rendida de passió cap a ell, aconseguir que la portés a l’habitació per fornicari, durant l’acte sexual, assassinar-lo. Donant per fet que la guàrdia personal de Hitler la sotmetria a un minuciós registre, pensava que l’arma homicida perfecta seria una forquilla de cabell suficientment resistent, prou afilada i banyada en verí. Quan estiguessin cardant, li clavaria en alguna part del cos. Segons Fairbanks, s’ho va plantejar ben seriosament. Això sí, no tenia vocació de màrtir i volia sortir viva de la missió, cosa que resultava certament complicada, ho mirés com ho mirés. Així que davant de la impossibilitat de trobar una sortida, decidí, aconsellada pel seu confident, deixar anar la intenció d’acabar amb Hitler. “Per sort, no pogué portar a terme el seu pla, perquè no va saber com completar l’estratègia”, digué l’actor a la biògrafa.
L’actor també explicà a Chandler una altra missió de política internacional que Marlene volgué autoimposar-se i que resultava igualment estrambòtica. El mateix any 1936, quan es va saber que el rei britànic Eduard VIII volia abdicar per no rompre la relació sentimental amb la divorciada nord-americana Wallis Simpson —probablement fou obligat a renunciar més que per això per la seva inclinació nazi—, Dietrich va escriure al monarca per demanar-li una cita, confiant que accediria a la trobada i que, una vegada reunits, el faria convidar-la a les habitacions privades on estava segura de “demostrar-li que la seva estimada Wallis no és l’única dona d’aquest món”, segons digué Fairbanks que li havia dit ella. L’actor asseverà a la biògrafa que la diva creia que així evitaria l’abdicació, cosa que seria bona per al Regne Unit perquè la corona no es debilitaria. Així mateix Fairbanks assegurà a Chandler que l’actriu rebé resposta positiva del monarca, que anà al palau de Buckingham, però que, en arribar-hi, li digueren que el rei no hi era. Val a dir que —segons la informació trobada a internet dels viatges de la diva— la Dietrich va estar uns mesos a Londres el 1937 per rodar el film Knight Without Armour —Cavaller sense armadura— quan el rei ja havia abdicat, el desembre de l’any anterior.
Tot i que aquests dos episodis és possible que siguin més producte de la fantasia —de la diva o de Fairbanks— que altra cosa, el que és ben real és que Dietrich tenia fermes opinions contra el nazisme. Es va nacionalitzar estatunidenca el 1939 i durant la Segona Guerra Mundial s’oferí al govern federal per participar en l’esforç bèl·lic, actuant per a les tropes en escenaris de la guerra, ajudant en recaptacions de diners, fent propaganda... No defugí mai una invitació per cantar per als soldats, fins i tot molt a prop de la primera línia de combats. Quan un periodista li va demanar perquè s’arriscava així, contestà: “Per decència”. El seu compromís fou tan intens que li valgué la concessió de la Medalla Presidencial de la Llibertat, així com de la Legió d’Honor francesa.
Maduresa i confinament
Després de la Segona Guerra Mundial anà deixant el cine per dedicar-se progressivament a la música, actuant arreu del món fins ben entrada la dècada dels setanta.
En els seixanta tornà a Alemanya —a la República Federal—, però no va ser molt ben rebuda. Fou insultada per “traïdora” en públic —per mor del seu suports als Estats Units durant la guerra—, l’escridassaren dient que tornés “a casa teva” i les seves actuacions tingueren un escàs èxit, tot i que les autoritats més progressistes, com el socialdemòcrata alcalde de Berlín, Willy Brandt, es mostraren prou afectuoses amb ella.
Destaca d’aquella dècada l’actuació a Israel, on cantà en alemany —per primera vegada s’usava en el país aquest idioma en un acte públic— l’himne pacifista de Pete Seeger Where have all the flovers gone —’Què se n’ha fet, d’aquelles flors?’—, conreant un gran èxit. Era també una forma d’agrair-li el seu paper en defensa dels jueus compatriotes seus durant la persecució nazi.
L’addicció a l’alcohol li suposà recurrents i diferents problemes de salut així com passaren les dècades. Als 74 anys, durant una actuació a Austràlia, es trencà una cama. Es digué que la caiguda fou producte d’anar molt beguda. A partir d’aleshores s’anà confinant progressivament i a partir de la dècada següent senzillament es tancà en el seu luxós pis de París, del qual no volgué sortir pràcticament mai més o, almenys, no va ser mai més vista en públic.
A la seva llar parisenca morí el 6 de maig de 1992, amb 90 anys. Seguint les seves indicacions, el cadàver fou portat al cementeri de Friedenau, a Alemanya, on va ser enterrat a prop de la tomba de sa mare i de la casa on va néixer. Des d’aleshores ha estat objecte de diversos atacs neonazis.