Les declaracions d'Isabel Díaz Ayuso al respecte de la signatura reial en els indults als dirigents independentistes empresonats va provocar una sonora polèmica, en relació a la possibilitat que el Borbó no els volgués firmar. En realitat hi està obligat per la Constitució, tal i com el PSOE ha explicat per activa i per passiva. Així i tot no són poques les veus que des de la dreta, d'una manera més clara o més implícita, inciten al cap de l'Estat a fer algun gest que es pugui interpretar com una mostra de descontentament, per així estar en línia amb el seu aberrant discurs de clara identificació ultra -impensable en les monarquies parlamentàries europees – del 3 d'octubre de 2017. El que tothom descarta és que opti per la via belga per evitar signar els indults. La qual es podria anomenar com “fer-se un Balduí”. Clar que es probable que si ho intentés li sortís molt car. Perquè tal i com l'advertí Gabriel Rufián: “si no firma haurà d'abdicar”. Del tot. Res d'una indisposició transitòria que l'impedís estampar la rúbrica en els indults, a l'estil del que va fer el rei belga Balduí per evitar signar la llei d'avortament.
Fer-se un Balduí. El rei Balduí de Bèlgica adquirí el dubtós honor de ser fins ara l'únic monarca constitucional europeu que s'inventà una rocambolesca incapacitat transitòria ideològica per no firmar la llei d’avortament, que la seva militància religiosa li impedia rubricar. No serví de res que, com a l'Estat espanyol, no havia d'estar d'acord amb el que signava sinó que era la seva obligació constitucional fer-ho, si el Govern de cada moment li presentava a la signatura les lleis d'acord amb els procediments establers.
Ara bé, quan el Parlament belga aprovà el 1990 la llei d'avortament, Balduí, un integrista religiós, es negà en rodó a firmar-la. A pesar de les pressions polítiques, es mostrà inflexible. De cap manera posaria el seu nom en aquella norma democràtica. Adduí objecció de consciència. Un desbarat constitucional, però el Govern, abans que permetre que el país entrés en terrenys d'una crisi constitucional d'enorme abast, acceptà la posició de la corona. Així, el Consell de Ministres recorregué a invocar l'article 82 de la carta magna que preveu que en cas d’una “incapacitat temporal per regnar ” l’Executiu assumiràles responsabilitats del monarca durant eltemps que duri la “incapacitat”. Així es va fer. La llei fou signada pel Govern -aleshores encapçalat pel cristianodemòcrata Wilfred Martens-, amb l’acord de les cambres legislatives, i publicada en el Butlletí Oficial de manera immediata i, acte seguit, el coronat recuperà, ja restablert de la seva “incapacitat”, totes les responsabilitats pròpies del rei.
En realitat tant el Govern com el poder legislatiu feren una lectura molt generosa de l'article constitucional citat, que preveu tan sols la incapacitat pels casos de ser presoner o que pateixi un problema de salut greu. En absolut està pensat per res relacionat amb la ideologia. El primer ministre dretà, però, davant del potencial conflicte institucional, optà per forçar que tant el seu Executiu com les dues cambres fessin una interpretació molt lliure de la previsió constitucional i, així, consideraren que concorria en el cas una “impossibilitat moral de regnar” durant unes hores. Que foren exactament 36. Després de les quals en efecte Balduí recuperà el tron, per així dir-ho.
A pesar de l'antecedent no és previsible que el Borbó faci quelcom per l'estil. Sap ben bé que li podria costar molt car. Per això no pareix gens probable, en fi, que “es faci un Balduí”.