Quan el 9 de setembre de 1976 va morir Mao Zedong, tot just feia escassament set anys que s'havia donat per acaba- Revolució Cultural, la gran mobilització de joves i de "guàrdies rojos" que el mateix Mao havia llençat contra determinats membres de la direcció del Partit Comunista Xinès, amb l'objectiu aparent d'afavorir la participació de les masses en la vida política i de mantenir una actitud de crítica permanent contra els quadres i els buròcrates del partit. De fet, el recurs a la utilització, fins a nivells de paroxisme, de la propaganda ideològica havia servit a Mao per a marginar un sector del partit especialment crític amb els fracassos econòmics que el maoisme havia tingut fins aquells moments. Però ningú, si més no aparentment, podia suposar que el successor de Mao seria un d'aquests dirigents, considerats dretans, i que al damunt havia estat expulsat del partit en dues ocasions.
Deng Xiaoping i l'obertura econòmica. De fet, durant els darrers anys de la vida de Mao, s'havien produït ja importants lluites internes per succeir-lo que enfrontaven el sector esquerrà del partit -encapçalat per l'anomenada "banda dels Quatre", entre els qui es trobava la dona mateixa de Mao, Jiang Qing- i el sector dretà, que considerava que l'única alternativa per al socialisme xinès era el desenvolupament econòmic. Mort Mao, ben aviat va quedar clar quin dels dos sectors acabaria imposant-se: l'octubre de 1976 la "banda dels Quatre" era arrestada, mentre que Hua Guofeng substituïa Mao i, dos anys després, Deng Xiaoping es feia càrrec del poder.
L'inici de l'"era Deng" no va poder ser més espectacular. Davant els importants problemes econòmics que afrontava la Xina -un país eminentment agrari, on s'havia donat prioritat a la política industrial— Deng va optar per una obertura econòmica cap a l'exterior, que passava per oferir l'important mercat xinès al capitalisme internacional. A partir de 1978 s'iniciava d'aquesta manera el que es denominaria el "socialisme de mercat": la penetració d'empreses occidentals a la Xina, la transferència de tecnologia, foren el pròleg per a l'entrada massiva de capitals occidentals. En un primer estadi s'establiren les denominades zones econòmiques especials, destinades a obrir les portes al comerç, a la inversió i als préstecs de l'exterior. Mentre al camp es dissolien no poques comunes populars i es redistribuïa la terra a unitats familiars, sota la forma d'arrendaments a l'estat. A partir d'aquests moments als camperols se'ls permetia vendre els seus excedents.
Al mateix temps, Deng va iniciar també una obertura en la seva política exterior, encaminada a normalitzar definitivament les relacions amb els Estats Units d'Amèrica, que des del 1971, amb la realpolitik de Henry Kissinger, havien començat a millorar ostensiblement. La normalització de les relacions, que, de tota manera, ha passat per nombrosos alts i baixos, s'assolia el gener de 1979, i va permetre que diversos milers d'especialistes xinesos marxessin a estudiar als Estats Units poc temps després.
Aquestes mesures varen venir acompanyades d'una important renovació política, que es va concretar en la celebració, l'any 1982, del XII Congrés del Partit Comunista Xinès. En molts aspectes, aquest congrés va representar la fi del maoisme. No només es va redactar una nova constitució, que restablia els càrrecs de president i vicepresident de la república, sinó que, per primera vegada en la història de la República Popular, es va reconèixer l'existència d'errors comesos per Mao, i va propiciar una important renovació de quadres del partit, que en els propers tres anys va jubilar més d'un milió d'antics dirigents, convenientment substituïts per joves intel·lectuals i tècnics. Aquesta renovació, que també va afectar l'exèrcit, marginat progressivament dels càrrecs de direcció política, no va modificar, però, l'estructura bàsica del poder, que va continuar controlat, en exclusiva, pel Partit Comunista.
La revolució econòmica que va propiciar Deng havia de tenir els efectes esperats: ja durant la dècada dels anys 80 es va produir un enorme creixement econòmic, especialment concentrat a les ciutats de la costa i del sud del país. Xangai es va convertir ben aviat en el gran aparador del nou capitalisme xinès, amb aires d'una ciutat, doncs, moderna i capitalista. En el decurs de la dècada dels anys 90 es produí un increment encara més important d'inversions estrangeres directes i de la proliferació de sucursals de bancs estrangers a les ciutats de la costa, que foren autoritzats a partir de 1991. La reintegració de Hong Kong, l'antiga colònia britànica, a partir de 1997 ha afavorit també l'expansió del capitalisme a la Xina.
"Un país, dos sistemes". Però la dualitat econòmica que ha provocat la nova política econòmica d'expansió del capitalisme ha generat bastants problemes. La mort de Deng el febrer de 1997 i la seva substitució per Jiang Zemin, que el mateix Deng havia designat, han deixat oberta la via reformista en matèria econòmica. Fins i tot Jiang mateix ha declarat la seva intenció d'anar més enllà encara en les reformes econòmiques.
El març de 1999 l'Assemblea Nacional Popular de la Xina va aprovar diverses esmenes a la Constitució de 1982, una de les quals reconeixia la importància de l'economia privada com a suport de la planificació estatal. Però aquesta via -que el mateix règim ha batejat amb l'eslògan "d'un país, dos sistemes"- ha provocat ja les primeres contradiccions internes.
D'entrada, perquè el reformisme econòmic no es va desenvolupar parallelament a un reformisme polític. Políticament la Xina s'ha anat tancant a les reformes polítiques que durant la primavera de 1986 havia propiciat Hu Yaobang, el secretari general del PCX, pel que fa a la llibertat de pensament, l'elecció dels representants en els diversos nivells de responsabilitat i la separació entre l'estat i el partit. L'aparició d'una important agitació estudiantil, a partir de gener de 1987, va menar Deng a destituir de manera fulminant Hu Yaobang. I a la mort de Hu, l'abril de 1989, es reproduïren les manifestacions estudiantils, amb l'ocupació de la plaça pequinesa de Tiananmen, que varen culminar, la nit del 3 al 4 de juny de 1989, amb la intervenció de l'exèrcit i la matança d'entre 1.500
i 3.000 estudiants, segons les fonts, i milers de ferits. La dictadura del Partit Comunista Xinès no s'ha bellugat ni un mil·límetre i continua desenvolupant un paper central en la vida política i econòmica del país. Els analistes sovint parlen de l'existència d'una estructura de poder autoritària, avui més descentralitzada que en èpoques de Mao, però en què la tutela de l'estat encara s'exerceix de manera arbitrària sense tenir en compte les necessitats i les exigències de la població.
Tant és així que una de les conseqüències que ha generat la nova etapa del creixement econòmic ha estat la corrupció generalitzada entre els quadres del partit, en un moment en què el creixement econòmic ha permès l'enriquiment d'uns pocs i l'empobriment d'aquells sectors ja empobrits de la població xinesa. Perquè, efectivament, els "dos sistemes" s'han traduït, en la pràctica, en l'emergència d'un món urbà que ha anat adoptant progressivament el model de vida occidental, amb tots els seus avantatges i defectes, mentre el món rural, sobretot el més allunyat de les grans ciutats, ha sofert una important regressió econòmica i social. I això és especialment important en un país com la Xina, on la majoria de la població continua essent rural.
La contradicció entre aquests dos sistemes i la introducció del liberalisme econòmic ha generat no poques situacions de tensió i de conflicte, com era d'esperar en una societat de gran mobilitat econòmica. D'entrada, des de l'inici de les reformes econòmiques es va produir una important tendència migratòria des del camp cap a les ciutats, que al final de la dècada assolia el nombre d'entre 50 i 60 milions de camperols immigrats. El fenomen s'ha intensificat en la darrera dècada del segle i ha donat lloc a una immigració salvatge i sense control que configura una població flotant en continu desplaçament. I és que hom calcula que ara com ara al camp -on continua vivint el 70% de la població xinesa- existeix un 50% de mà d'obra excedentària.
No cal dir que, en les ciutats de la Xina, aquesta situació ha incrementat notablement els percentatges de l'atur, que algunes fonts extraoficials situaven l'any 1998 al voltant dels 150 milions de persones, el 20% de la població activa, calculada en 750 milions de persones. Molt per damunt de les xifres oficials, que les autoritats de Pequín calculaven en un 3,6% de la població del país. Perquè la introducció del liberalisme econòmic ha provocat inevitablement conflictes de tota mena, que han permès que davant el poder la població hagi adquirit certs espais d'autonomia i han afavorit l'aparició d'un sindicalisme independent que pretén plantar cara a la desprotecció dels treballadors, que han vist com, en els darrers anys, desapareixien també moltes de les prestacions socials que fins al moment els oferia l'estat xinès.
I més enllà de les situacions econòmiques i socials, la desideologització de la societat ha possibilitat el retorn d'un cert confusionisme cultural, d'una religiositat que s'ha concretat en la proliferació de sectes i societats secretes que, com la Fanlun Gong, han reagrupat milers de xinesos, en la pràctica d'arts marcials, el conreu d'una ideologia nacionalista que glorifica el passat i la revifalla d'una espiritualitat sense precedents. La reacció de les autoritats davant la secta Fanlun Gong va ser il·legalitzar-la, una acció que, de tota manera, no ha servit per aturar ni de bon tros el fenomen.
Els reptes del futur. D'aquesta manera, en l'immediat futur la Xina actual es troba davant de tota una sèrie de reptes que, sens dubte, aguditzaran les contradiccions de l'hora actual. La necessitat de reformes polítiques, de transformar el règim polític, sembla urgent, tenint en compte a més l'agitació permanent que es detecta entre minories nacionals molt actives, com les tibetanes i les que practiquen la religió musulmana, en un país que té reconegudes oficialment 56 nacionalitats.
La recent entrada de la Xina a l'Organització Mundial de Comerç, que es feu efectiva aquest mes de novembre del 2001, incrementarà, sens dubte, el creixement econòmic en un país que des de 1994 experimenta ja un creixement del 7,1% anual, molt per damunt de la resta del països del món. Però aquest creixement, com hem vist, s'està portant a terme amb un cost social molt elevat, i gràcies a la baixíssima renda per càpita dels seus habitants, que a les acaballes de l'any 2000 se situava en els 870 dòlars, enfront dels 9.000 de Corea del Sud o els 30,000 del Japó. D'aquesta manera, la Xina post-Mao està experimentant en pròpia pell les glòries i les misèries d'una economia capitalista que es desenvolupa sota un règim, hereu directe d'aquella ja llunyana revolució socialista triomfant de l'any 1949.1 aquesta -com dirien els maoistes- n'és la contradicció principal.
Mig segle de 'comunisme' a la Xina
1 octubre 1949: Mao Zedong proclama la República Popular de la Xina. Octubre
1950: Intervenció directa de tropes xineses a la guerra de Corea.
1958: A partir del vuitè cogrés del PCX, Mao decreta la política del "Gran salt endavant", per potenciar el desenvolupament de la indústria pesant i lleugera i donar un nou impuls a les comunes agràries.
1959-1960: Període de fam a tot el país, que ratifica el fracàs del "Gran salt endavant".
Juliol 1960: Ruptura de les relacions xino-soviètiques.
1966-1969: Revolució Cultural, que reforça el paper de Mao.
Febrer 1972: el president nord-americà Richard Nixon visita Pequín.
9 setembre 1976: mort de Mao Zedong.
1978: Deng Xiaoping inicia la reforma econòmica, amb l'obertura cap a l'exterior.
1982: Es redacta una nova Constitució xinesa.
1986: El secretari general del PCX, Hu Yaobang, llança una reforma política encaminada a democratitzar el país, però fracassa.
Abrll-juny 1989: Les manifestacions estudiantils acaben amb la matança de la plaça de Tiananmen.
19 febrer 1997: mort de Deng Xiaoping, substituït per Jiang Zemin.
1 Juliol 1997: Gran Bretanya retorna Hong Kong a la Xina.
Març 1999: l'Assemblea Nacional Popular Xinesa reconeix la importància de l'economia privada.
9-13 novembre 2001: A la reunió celebrada a Doha (Qatar), la Xina ingressa oficialment a l'Organització Mundial de Comerç.