Enguany es complirà una dècada de l’anunci més esperat d’ETA. El 20 d’octubre del 2011, l’organització armada anunciava el punt i final definitiu de la seua activitat. El comunicat s’emetia tres dies més tard de la celebració de la Conferència Internacional de Pau a Sant Sebastià, que comptava amb la presència de grans actors internacionals. Kofi Annan, qui havia sigut secretari general de l’ONU; Gerry Adams, exdirigent del Sinn Féin; o l’exprimera ministra noruega Gro Harlem Brundtland, donaven solemnitat a aquella reunió exitosa.
En aquell moment, poques coses feien pensar que el futur imminent de Catalunya seria tan convuls. Superada l’anomenada «dècada de les decepcions», tal com la va definir l’historiador Joan B. Culla, l’Estatut havia estat tombat pel Tribunal Constitucional, l’independentisme començava a créixer de manera imprevista i les diades superaven el milió de persones concentrades. L’entusiasme per la independència de Catalunya convertia, a ulls de molts, aquest desenllaç en irremeiable. Mentrestant, a Euskadi es consolidava una via moderada amb el jeltzale Íñigo Urkullu a la lehendakaritza, que governa amb els socialistes des de desembre del 2012. Pel que fa a l’esquerra abertzale, EH Bildu mantenia el discurs independentista, però amb una moderació inèdita si es compara amb la postura de dècades anteriors. En aquell moment, des de Catalunya no eren poques les veus que trobaven a faltar més sintonia entre els dos territoris. I a Euskadi no anaven més enllà d’algunes cadenes humanes que emulaven la via catalana del 2013 o de la fundació de Gure Esku Dago, clarament emmirallada en l’Assemblea Nacional Catalana. Definitivament, l’Estat tenia un nou maldecap, i procedia del nord-est.
Ara, l’independentisme català viu una nova etapa marcada per la distensió. Si més no amb el Govern espanyol, que té un president socialista gràcies als suports d’Esquerra Republicana. Els indults als presos polítics no afectaran –previsiblement– els exiliats ni la resta de represaliats, que són quasi tres milers. Però és evident que les excarceracions ha apaivagat part de l’animadversió dels últims anys. Sense anar més lluny, el rei espanyol Felip VI ha tornat a ser rebut a Catalunya –amb fredor, però rebut– per les autoritats institucionals. I les paraules d’Oriol Junqueras i Jordi Sànchez al diari Ara, un descartant la unilateralitat i l’altre qüestionant que l’objectiu de l’1 d’octubre fora proclamar la independència, també són considerades com a gestos importants de cara al retrobament.
Com es veu, aquest escenari, des del País Basc? Tothom coincideix a apuntar que els processos polítics viscuts a Euskadi i a Catalunya han sigut bastant diferents. En el primer cas, l’activitat d’ETA ho va marcar tot, mentre que a Catalunya no existeix cap motxilla de morts ni de violència. En el segon cas, el procés va culminar amb un referèndum d’autodeterminació, amb una proclamació d’independència i amb l’empresonament i l’exili de polítics electes i de líders de la societat civil. L’independentisme català, per tant, ha anat molt més lluny que a Euskadi, des d’on es va plantejar el Pla Ibarretxe, de caire confederal, tombat pel Congrés dels Diputats i, per tant, allunyat de la unilateralitat.
Una altra de les diferències és que, a Catalunya, la independència compta amb molts més suports que a Euskadi. Per això, segons Alberto López Basaguren, la situació catalana encara s’allargarà. El catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat del País Basc, especialitzat en l’estudi dels processos sobiranistes d’Escòcia i el Quebec, considera que a Catalunya «hi va haver la convicció, en segons quins sectors, que la independència estava a tocar, i superar aquest miratge no serà fàcil». Ell mateix compara aquesta situació amb el que va ocórrer al Quebec el 1995 amb el referèndum d’independència. «En aquell moment l’independentisme quebequès va perdre la votació per un percentatge ínfim de vots, i es pensaven que el pas del temps els acabaria afavorint. Però l’evolució política va anar per camins diferents. A Catalunya, aquest aterratge tardarà molt més temps a arribar».
Malgrat tot, aquest desenllaç és el més factible segons Gorka Landaburu, periodista de llarg recorregut, exdirector d’El País a Euskadi i de la revista Cambio 16. «Al País Basc, les generacions joves saben que el seu besavi va estar a la guerra o a l’exili, però no carreguen les motxilles polítiques amb què carregaven els seus pares. Alhora, els polítics han allunyat de la política la gent jove, i això pense que també passarà a Catalunya. Actualment, a Euskadi, costa trobar un noi de vint anys que sàpiga qui era Miguel Ángel Blanco. Si hi ha solucions, els problemes se superen, i això també passarà a Catalunya». Landaburu, com Basaguren, assenyala que una nova relació econòmica entre Catalunya i l’Estat seria un possible pas per continuar refent les relacions, si bé abans d’aquest episodi arribaran moments en què «hi haurà discussions». «En algun moment, una part abandonarà la taula de diàleg, després s’hi tornarà a seure, però en definitiva hi haurà diàleg, que és l’única manera de solucionar les coses», pronostica Landaburu.
La unilateralitat
El periodista està segur que la renúncia d’Oriol Junqueras a la unilateralitat «és un pas important per seure a dialogar». Segons Basaguren, aquest camí «mai no ha tingut cap possibilitat, malgrat que alguns en pensaren que sí». El catedràtic apunta que «la forma d’afrontar el problema per part de l’Estat va ser nefasta i ha conduït a cert descrèdit internacional, però això no posa Espanya, encara, davant un dilema de pèrdua absoluta de credibilitat com perquè la comunitat internacional done suport a un procés unilateral a Catalunya». I assegura que «quan més tarde l’independentisme català a acceptar-ho, serà pitjor». El mateix Basaguren recorda que l’Scottish National Party s’ha oposat totalment a la unilateralitat, malgrat que una petita part del partit l’ha posada sobre la taula. Però «des de la direcció de la formació escocesa consideren que això conduiria a un fracàs irreversible».
No tothom ho veu igual. Estitxu Garai Artetxe és professora de Comunicació a la Universitat del País Basc i una de les analistes polítiques de referència al seu país. Exposa que Catalunya i Euskadi sempre s’han mirat de reüll i sempre s’han vist, mútuament, com a referència política. Recorda, també, que «quan es va posar en marxa el Pla Ibarretxe, aquesta via ja es considerava estèril des de l’esquerra abertzale, que va donar tres vots al Parlament Basc perquè el pla poguera ser presentat al Congrés justament per constatar que no hi havia cap possibilitat de pacte amb l’Estat». En canvi, «el procés català, que va coincidir amb la fi d’ETA, s’ha seguit amb grans expectatives des d’Euskal Herria, perquè havia obert una porta d’esperança que per vies democràtiques es podien aconseguir coses».
Garai és crítica amb el fet que a Catalunya «hi havia un full de ruta compartit i un objectiu clar fins l’1 d’octubre, però des d’Euskal Herria pensàvem que hi hauria una planificació a posteriori i que cada escenari possible tindria una resposta preparada des de l’independentisme». També diu que, des del seu país, «la resposta més previsible era la repressió de l’Estat, i s’ha vist que no hi havia cap resposta calculada davant quest escenari». «Ací», continua la professora, «coneixem molt bé els efectes que té la repressió i les seues conseqüències judicials», i reconeix en aquest sentit que «els indults segur que contribueixen a destensar». En canvi, aquesta distensió «ha d’anar lligada a una solució democràtica real» que reconega «que el poble de Catalunya es pot autodeterminar.» «Si això no es reconeix», conclou, «no es pot parlar de via escocesa, perquè al davant hi ha un Estat que no està disposat a res».
Per tot això, Garai considera que renunciar a la unilateralitat, o llevar-li legitimitat, és un error estratègic. «L’Estat ha deixat clar fins on pot arribar, i de cara a una futura negociació, renunciar a la unilateralitat és impedir arribar al nus de la qüestió, que són les mancances democràtiques de l’Estat, que no permetrà que ni Catalunya ni Euskadi decidesquen el seu propi futur». «Renunciar a la unilateralitat és assumir les vies legals que ofereix l’Estat, i aquestes vies són una presó per als pobles», sentencia.
Els indults, per tant, contribuirien a destensar, però no a solucionar el problema de fons. Així ho considera Jule Goikoetxea, escriptora, activista i filòsofa política, autora d’un gran volum de producció bibliogràfica, qui també ha seguit amb molta atenció els processos polítics a Catalunya i Euskadi. Goikoetxea destaca, tot citant Arnaldo Otegi, el fet que a Catalunya els presos polítics han estat al centre de la política. «Amb els presos al centre, l’Estat té la palanca, i amb els indults ofereix una solució». En canvi, «a Euskadi els presos eren apartats de l’estratègia política i de les direccions oficials dels partits» per evitar justament això.
A Catalunya, per tant, els indults s’han convertit en una mesura «inevitable per rebaixar la tensió», diu Basaguren, qui pronostica que a llarg termini aquesta solució serà valorada de manera positiva al conjunt de l’Estat. Alhora, l’oposició que ha trobat aquesta mesura entre la dreta espanyola, segons Gorka Landaburu, no té recorregut a llarg termini. «El Partit Popular també va organitzar manifestacions contra el procés de pau impulsat per José Luis Rodríguez Zapatero, que va servir per acabar amb ETA. En el cas dels indults, el temps demostrarà que Pedro Sánchez tenia raó, tal com la tenia Zapatero amb el procés de pau. I d’això s’adonarà tot Espanya».
La maniobra del Govern espanyol ha obert un escenari en què Garai pensa que l’independentisme català «ha perdut força», i contempla els partits majoritaris d’aquest espai submergits, dins d’uns anys, en la disputa partidista per l’hegemonia. «M’agradaria pensar que s’arribarà a una unió en els objectius estratègics, però no ho crec». Arribats a aquest punt, Jule Goikoetxea considera que «la història recent demostra que si l’independentisme no es reorganitza des dels moviments socials i cívics, ho tindrà difícil per tirar endavant, perquè els partits no ho faran sense una pressió constant». Segons l’escriptora, la pressió també és cíclica i hi ha molts motius imprevistos que la poden fer esclatar. «Una crisi econòmica o un auge del feixisme pot reorganitzar la ciutadania catalana i basca al voltant del paraigua de l’autodeterminació. A Madrid ho faran al voltant de moviments com el 15-M, però a Catalunya i a Euskal Herria és distint, com en totes les nacions que no tenen Estat. Caldrà veure si en els propers cinc o deu anys», continua Goikoetxea, «hi ha alguna causa que torne a mobilitzar la ciutadania. Si això ocorre, l’autodeterminació es posarà sobre la taula amb més força». Pel seu compte, el catedràtic Albert López Basaguren considera que l’arribada «d’un moment de crisi que ho faça a esclatar tot a Euskadi, tal com va ocórrer a Catalunya el 2012, no sembla que puga arribar a curt termini», si bé «ningú no sap què ens oferirà el futur».
El futur d’Euskadi
La situació política a Catalunya és incerta. A Euskadi encara s’imposa la tranquil·litat, sostinguda per un govern que presumeix de prioritzar la gestió i que evita aprofundir en les reivindicacions nacionals. Ara, però, es comença a plantejar la idea d’un nou Estatut. L’actual està vigent des del 1979, i «hi ha matèries en què cal aprofundir, com ara qüestions marítimes o la de la Seguretat Social, que són més delicades. Però amb el traspàs de la gestió de les presons, que s’aplicarà des de l’octubre, es podrà dir que l’Estatut ja s’haurà desenvolupat quasi al 100%», diu el periodista Gorka Landaburu. Ell mateix pensa que aquest possible nou Estatut «es plantejarà en un ambient tranquil», atès que el suport a la independència, que els sondejos situen en un 21% de la població, «és ben escàs i calma els ànims». De fet, segons Jule Goikoetxea, dades com aquesta fan que partits com EH Bildu «no insistesquen tant la reivindicació independentista i es posicionen com a agent rellevant per garantir la governabilitat, tant a Euskadi com a l’Estat espanyol».
El possible nou estatut es plantejaria en termes estrictament competencials. Segons Estitxu Garai Artetxe, la pandèmia ha evidenciat fins a quin punt el govern basc pateix una «manca de sobirania a l’hora de prendre decisions». Això podria obrir el debat del nou estatut i de les competències, tot i que la professora universitària preveu que «sense la unió de les forces nacionalistes i independentistes, serà impossible iniciar cap moviment». En tot cas, per a ella és important que es plantege aquesta possibilitat. «Quan a Catalunya es va tombar l’Estatut hi havia un discurs consolidat que exigia més autonomia, més autogovern i més capacitat de gestió. Això ha guanyat força ara a Euskadi, on el discurs independentista ha estat més vinculat, tradicionalment, als drets històrics. En canvi, a Catalunya l’independentisme va créixer gràcies a la vinculació de la qüestió nacional amb el debat de les competències, de la gestió i de l’estat de benestar. Al País Basc, la pandèmia ha contribuït a aquest canvi de paradigma, i caldrà veure en què es tradueix», conclou la professora.
I és que amb distensió o sense, Catalunya i Euskadi continuaran marcant l’agenda política estatal.