Km 87. Castell de Mur. Deixem enrere el congost i immediatament després apareix la presa del pantà de Terradets. Si desitgem recuperar la sensació de transitar per l’antiga carretera, perforada a la roca, ens caldrà travessar la presa i circular pel marge esquerre. Les entrades de llum del túnel apareixen com gegantines balconades que s’obren sobre el pantà, tot creant a l’interior de la galeria una alternança rítmica de llum i penombra. Tornem, però, a la riba oposada pel pont que trobarem al cap d’uns quilòmetres, perquè el proper objectiu és el castell de Mur, al vessant nord del Montsec d’Ares. Des de la Guàrdia de Noguera, una carretereta s’enfila muntanya amunt i dona accés als diferents nuclis de població d’aquest vessant: se succeeixen Moror, Alzina, Beniure, Sant Esteve de la Sarga. Santa Llúcia queda a la dreta, tot seguint un ramal que hi mena. Superat aquest poble, arribem al castell de Mur. Imponent i en forma de proa de vaixell, els seus elements més visibles són un mur infranquejable que assoleix els 18 metres d’alçària, una única porta orientada al sud i una torre de planta circular. Apareix documentat al segle X i pertangué a Arnau Mir de Tost fins que passà a mans dels Mur, que en feren centre de la seua baronia.
Allà mateix, es troba la col·legiata de Santa Maria de Mur. La canònica augustiniana data del segle XI i arribà a posseir jurisdicció civil i eclesiàstica, per concessió reial, sobre les parròquies i capelles dels voltants.
Recuperem la carretera que, des de la Guàrdia de Noguera, recorre la façana septentrional del Montsec. Hi ascendim lentament i de manera interminable. El coll de la Fabregada connecta la conca de la Noguera Pallaresa amb la de la Noguera Ribagorçana. Posem rumb, doncs, als confins de Catalunya, per tal d’explorar el congost de Mont-rebei. Es tracta d’un dels escenaris més espectaculars i impressionants del territori català: el recorre un camí excavat a la roca, a un centenar de metres per sobre de l’aigua. Per damunt dels nostres caps, l’anomenada paret de Catalunya s’eleva encara 300 metres més, empresonant-nos en aquesta solució estreta i sense més perspectiva que la muralla calcària que tanca el congost, l’anomenada paret d’Aragó. Haureu de saber, però, que l’espectacle natural congrega els dies festius una quantitat excessiva de visitants, fins al punt de la saturació.
Continuem carretera avall, i arribem a les portes del Pont de Montanyana, a la Franja de Ponent. Des d’ací, ens caldrà tornar al Pallars Jussà, i ho farem pel port de muntanya que mena a Tremp. El de Montllobar és un coll llarg, prepirinenc, desangelat i exigent amb el conductor. El sol planxa l’asfalt; l’ombra hi brilla per la seua absència. La Conca de Tremp es presenta ampla i desfogada: el seu centre descriu una cubeta d’orografia bondadosa i d’una suavitat òbvia, delimitada pels vessants de la serra de Carreu, de la muntanya de Sant Quiri i del Montsec de Rúbies.
Km 147. Tremp. Als nostres peus, Tremp. La vila s’assenta sobre la riba dreta de la Noguera Pallaresa en un espai obert, de secà obligat. Gairebé a les seues portes, l’estret de Susterris facilità el 1913 la construcció de la presa del pantà de Sant Antoni, allargassat, que s’estén entre aquest punt i la Pobla de Segur. És una de les tantes preses —junt amb les dels pantans de Terradets, Camarasa i la Torrassa— que reté la Noguera Pallaresa. Explica la història que Tremp es va constituir al segle IX, al voltant de l’església de Santa Maria de Valldeflors, que el temple va ser saquejat per les forces musulmanes en diverses ocasions, i que la vila acabaria erigint una muralla, sis torres de defensa i un fossat, que contindria l’estructura urbana fins a principi del XX. En l’actualitat, només resta dempeus la torre de la Sagristia i un pany de muralla entre aquesta i l’anomenada Casa Feliu.
Tremp, en fi, ha estat lloc de mercat i de fires, uns privilegis seculars que han perviscut al llarg dels segles i que han fet d’aquesta població centre del comerç prepirinenc.