Km 139. Isona. No queda lluny i capitaneja un municipi —Isona i Conca Dellà— que va ser compost el 1970 per petits nuclis de població dispersos. De camí, podrem desviar-nos a Orcau, un dels pobles que ocupa les cotes més elevades de la Conca Dellà, centre de l’antiga baronia homònima i en l’actualitat gairebé despoblat. Hi trobem el castell i dues esglésies que delaten la seua importància històrica: la de Sant Joan, minúscula i romànica, es troba a l’antic veïnat de les Eres de Sant Joan, abandonat i ubicat al marge oposat del torrent del Carant.
I Abella de la Conca resulta, com Orcau, suggeridor, fotogènic. El poble perviu a recer del rocam, a l’eixida d’un congost estretíssim, conegut com el Forat d’Abella, literalment una escletxa que permet el pas per pista forestal cap a la capçalera del riu d’Abella i el poble de Bóixols. Els dies de cels nets i d’atmosfera cristal·lina els colors de les parets calcàries que circumden el poble adopten unes tonalitats acollidores, entre els taronges més o menys intensos i una àmplia paleta de grisos.
Tornem, de nou, a Isona, conscients de la transcendència paleontològica i històrica del lloc. La zona enregistrà una singular activitat faunística durant el terciari, amb els últims dinosaures que poblaren aquestes muntanyes. Us en podreu informar al Museu de la Conca Dellà, que forma part del Geoparc Orígens de la UNESCO —del qual, per cert, el centre de visitants es troba a Tremp. Pel que fa a la seua història, fa un parell de mil·lennis Isona fou l’Aeso romana, una població que assolí la categoria de municipium en època imperial. Tenia una superfície reduïda, però amb un inevitable protagonisme pel que fa al control i la dominació de les terres pallareses.
Km 227. Artesa de Segre. Hem d’abandonar la Conca de Tremp: fem-ho acompanyant la Noguera Pallaresa aigües avall, pel marge esquerre —l’oposat al de la carretera principal. Superem Gavet de la Conca i, per carretera local, emprenem una ascensió decidida per a travessar el Montsec de Rúbies. Al coll de l’Hostal Roig, comença un descens per un dels congostos més estètics i claustrofòbics d’aquestes muntanyes, amb l’espai just perquè discorrega la cinta d’asfalt, estreta i apedaçada, i una riereta eixuta. Vilanova de Meià ens acull; el paisatge s’obre a una ruralitat més bondadosa; continuem rumb a Artesa de Segre, que assolim en una quinzena de quilòmetres. El poble destaca per ser un autèntic nus de comunicacions i una de les poblacions més atrafegades de la contrada: hi passa la carretera C-14, que uneix la Seu d’Urgell amb la plana de Lleida i fins i tot fa cap a Salou, la que prové de Tremp per coll de Comiols i la C-26, que enllaça amb Balaguer. Artesa és banyada pel Segre i sembla que el 1927, per bé que supera per poc els 3.000 habitants, el rei Alfons XIII va concedir-li el títol de ciutat, per sol·licitud del polític Joan Maluquer i Viladot, amic personal del monarca, amb l’objectiu de salvar-la del pantà projectat, però que no arribà mai a construir-se —gràcies al canvi d’estatus d’Artesa— a l’estret de Salgar. En aquest pas angost, a quatre quilòmetres de la ciutat, es troba, per cert, l’encantador monestir romànic de Santa Maria de Salgar. Hi passem a la vora de camí a Monsonís, i fareu bé de fer-hi una incursió: el conjunt monàstic enclavat en un entorn de parets s’ho mereix.
A Montsonís, arribem tot pujant. El poblet queda en posició defensiva, elevat, i ofereix una panoràmica excepcional de les planes i serretes de poca altitud i, més al sud, de la vall del Sió. Montsonís conserva la gràcia del poble medieval, empedrat i de cases de pedra, que els veïns han mimat amb orgull i que, per això mateix, ha esdevingut una atracció local. La perspectiva del carrer Major, la tanquen el castell —de frontera, construït a principi del segle XI i en l’actualitat seu de la Fundació Castells Culturals de Catalunya,— i l’església de Santa Maria.
Poc queda ja del viatge: a través de Cubells i per camí rural, assolim Camarasa i, de nou, el Segre, que ja no abandonarem. A pocs quilòmetres, el congost del Mu encaixona el riu i invita a recórrer-lo per les passarel·les habilitades. Més enllà, el panorama s’eixampla i les aigües del riu formen la làmina del pantà de Camarasa. Per carretera estreta, tot vorejant-lo, assolim Sant Llorenç de Montgai, epicentre del turisme lacustre. Una platja d’interior, un mar a escala; algunes terrasses penjades sobre l’aigua sedueixen el viatger. L’aturada, sempre gratificant, és el preludi d’un final de trajecte a Balaguer, a escassos 10 quilòmetres. Hi ha temps per al repòs. Fem-ho, doncs.
