-La ministra Montoro va dir dimarts que és molt difícil arribar a un acord polític sobre el nou model de finançament en el curt o mitjà termini, a causa del clima d'enfrontament i polarització al Congrés dels Diputats. Què en penseu?
Em sembla decebedor. La ministra dona per suposat que no hi haurà acord. El que li correspon a la ministra és fer els passos cap a la reforma. I en aquest procés es desemmascararan aquells partits polítics que no volen que els valencians no tinguem un finançament just. El que no pot ser és que ella es desentenga de les seues responsabilitats i done per fer que hi ha una situació de bloqueig.
Des de Compromís continuarem pressionant i insistint per trobar una solució a aquesta situació. Considerem que hi ha diversos camins. Un, òbviament, és la reforma del finançament. L'altre implica habilitar un fons d'anivellament per tal que les autonomies que menys recursos reben, com la nostra, se situen en la mitjana. El que no pot ser és que continuem com fins ara, quan l'únic que ens ofereixen és més FLA (Fons de Liquiditat Autonòmic). Perquè el FLA significa més deute i, per tant, no és cap solució perquè ens està generant un greu problema de dèficit. En la mesura de les nostres possibilitats, serem molt durs en la nostra exigència. La ministra diu que hi haurà reunions bilaterals, però el que és evident és que cal donar-hi una solució estructural i duradora en el temps.
-Una de les condicions de Compromís per donar suport al govern de Pedro Sánchez amb Unides Podem fou desencallar la reforma del model de finançament. Primer, li donaren un termini de vuit mesos, però amb la pandèmia acceptaren que la proposta de reforma del govern es presentara abans de finalitzar 2021. Això és pràcticament segur que no passarà. Sembla que els i les valencianes, a cada bugada, perdem un llançol. Se senten enganyats?
El problema no és que s'estiga estafant Compromís. El problema és que el govern espanyol està estafant cinc milions de valencians i valencianes, i això inclou també els socialistes i els membres d'Unides Podem, que confiaven que aquesta exigència es fera realitat. Perquè tant els uns com els altres, que són els qui tenen responsabilitats de govern a Madrid, s'haurien de sentir com ens sentim nosaltres. S'està incomplint una promesa que es va aprovar en forma de moció al Congrés.
El que no podem acceptar de cap de les maneres és donar per bo el que diu la ministra: que com no hi ha consens, l'únic que es pot fer és que tot continue igual. La ministra Montero pot canviar les coses. Fins ara, però, Montero ha fet com Montoro.
És veritat que durant tot aquest temps s'ha possibilitat que les arques de la Generalitat pogueren tindre un respir, però sempre a base de FLA i de permetre que ens poguérem endeutar. Això és el mínim que es podia fer. El que no pot ser és que ens vulga vendre això com un gran èxit, quan la realitat és que aquests diners només arriben a una autonomia que és l'última en recepció de fons ordinaris.
La demanda és unànime des de la societat civil. Els dos últims presidents del govern, Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, han reconegut l'infrafinançament que patim. Si no pot haver-hi un sistema de finançament, busquem una solució per als territoris que rebem menys ingressos. Perquè fins ara hem demostrat que amb els pocs recursos de què disposem, hem fet una molt bona gestió en polítiques socials.
-Si com sembla no hi ha proposta de reforma abans que acabe 2021, està en perill el suport de Compromís als pressupostos per 2022? Quines seran les conseqüències al Congrés per aquesta situació?
Entenc que als periodistes vos agrade molt preguntar aquestes coses, però hi ha una dita de llauradors que diu que "quan toque, regarem". El que és evident és que la nostra actitud no podrà ser la mateixa i els pressupostos podrien ser un toc d'atenció. Compromís, amb el cap gelat, decidirà quines són les conseqüències d'aquest retard en la nostra acció al Congrés. Ara bé, nosaltres tenim una màxima: mai brindarem el govern espanyol a la dreta. La nostra proposta és clara: o hi ha un nou model de finançament o s'estableixen, de forma immediata, mecanismes d'anivellament.
-Així doncs, estaríeu oberts a l'opció que no es reformés el model de finançament?
La nostra prioritat és la reforma del model de finançament. Ara bé, mentre això es resolgue, podríem activar un fons d'anivellament que situara les autonomies que estan per sota de la mitjana (País Valencià, Múrcia, Balears, Galícia, Castella-la Manxa...) al nivell de la resta. Rebre aquests diners ens possibilitaria fer unes polítiques més ambicioses en joventut, habitatge, desocupació, promoció industrial,...
-Com hauria de reaccionar la Generalitat Valenciana davant l'enèsim endarreriment?
Cal unitat i contundència. Ahir a les portes del Congrés es va visualitzar la unitat dels partits polítics i la societat en aquesta matèria. El president Puig i el PSPV-PSOE li han de dir a Montero que ja n'hi ha prou. S'han acabat els xecs en blanc al govern d'Espanya. Ara li toca complir. És el moment de la unitat de tot l'arc parlamentari valencià per dir prou.
-Després d'anys d'absència, dimarts el Partit Popular va participar en un acte de la Plataforma per un finançament just. Aquest dimecres, en la sessió a les Corts, la síndica del PP ha dit: "Prou demores, prou enganys, prou excuses". Com valora la postura del PP valencià?
La del PP és una hipocresia gegantina. Els populars valencians van estar callats durant els cinc anys en què governava Rajoy i el model ja estava caducat. En quatre d'aquests cinc anys Rajoy tenia majoria absoluta. És a dir, tenia la paella pel mànec i podia abordar aquesta qüestió sense entrebancs parlamentaris. Ara bé, vull insistir que ara no és l'hora del retret sinó de la unitat.
-En la reunió de dimarts la ministra Montoro va animar la Generalitat a "buscar acords bilaterals amb altres autonomies", en qüestions concretes com ara els criteris del nou model. Què li sembla?
És vergonyós. Dir això és fer deixadesa de funcions; és feina de la ministra posar d'acord a les autonomies. Espolsar-se les puces, desviar a córner, no és una manera seriosa de fer les coses. Els problemes s'han d'enfrontar i les responsabilitats s'han d'assumir.
-Els experts valencians en finançament ja fa molt de temps que van arribar a una conclusió: un nou model de finançament només serà viable si es revisa la distribució de recursos entre autonomies i administració central. És a dir, si repartim el pastís d'una altra manera. Això li sembla factible?
Efectivament, si cap autonomia no està disposada a perdre recursos i hi ha que estan molt per sota de la mitjana, caldrà que revisem a quins nivells de l'administració es destinen tots aquests recursos, tot tenint en compte que sobre les autonomies recau el gruix de la despesa social. És obvi, doncs, que el que està en qüestió és la quantitat que a hores d'ara es queda l'administració central. No oblidem, per exemple, que Montoro va pujar l'IVA, però aquesta pujada se la quedà l'Estat i no les autonomies. Això no pot ser.
-Ahir cap informatiu d'àmbit estatal no va parlar d'aquest nou retard en el model de finançament. En canvi, el retard en la renovació del Consell General del Poder Judicial sol ser notícia en tots els mitjans. La sensació és que, a ulls d'Espanya, aquest és un problema invisible.
Efectivament, és un problema invisible. I encara ho seria més si Compromís no portara tants anys reivindicant aquesta injustícia. Veiem que el flux mediàtic està constantment acaparat per temes ben diversos, ara els indults, ara Madrid. Però un tema que és vital com el finançament autonòmic a penes no té visibilitat mediàtica i política. Fixa't-hi: en una ocasió un diputat socialista de Múrcia em va demanar que no afluixàrem en aquesta demanda, perquè sabia que nosaltres teníem la capacitat de fer-ho.
-Abans d'acabar parlem del congrés del Bloc, que se celebra en poc més d'una setmana i on es presentaran dues candidatures. Diuen que vostè està mitjançant per tractar que n'hi haja una sola. És cert?
Jo sempre intente que hi haja una sola candidatura. També en aquest cas perquè crec que les diferències entre una i altra són, sobretot, d'estat d'ànim. La ponència que presenta Àgueda Micó i el seu equip no és de renúncies. Al contrari: intenta adequar el valencianisme al segle XXI. En definitiva, aspira que el valencianisme tinga l'oportunitat de créixer. Crec fermament que l'aspiració de qualsevol moviment nacionalista ha de ser intentar convertir-se en el moviment hegemònic dins el seu país. M'agrada dir que quedar segon és un bon lloc, però, en realitat, de qui tot el món s'enrecorda és de qui ha quedat del primer. Jo vull que siguem un partit hegemònic.
Així que en la mesura del possible, intentaré que hi haja una sola candidatura. Dit això, tampoc no serà un drama si hi ha dues. Hem tingut congressos molt més convulsos, però l'endemà tots hem pres consciència que aquesta és la casa de tots, amb independència de qui ha eixit guanyant.
-A alguns membres del Bloc els ha molestat que vostè fera campanya en les eleccions madrilenyes al costat de Más Madrid. Ha estat una equivocació?
Soc conscient que la meua participació en la campanya madrilenya no ha agradat en la candidatura d'Àlex Ruiz. Només puc dir que si ho he fet és perquè m'ho demanaren. Si m'ho haguera demanat la Chunta o el BNG haguera participat gustosament. A més, no oblidem que tenim un acord per anar a les eleccions amb Más Madrid. Jo estic convençut que podem ser complementaris amb altres forces. I si són de Madrid, però tenen respecte per les reivindicacions del nostre territori, no hi veig el problema. Ens hauria de molestar tenir aliats que parlen castellà? No, al contrari. M'agradaria tindre aliats que parlen català, gallec, euskera i també castellà.
-Personalment, està a favor o en contra del canvi de nom del Bloc?
A mi no se m'hauria ocorregut canviar-lo, però tampoc és quelcom que em moleste. Soc un militant de llarga trajectòria (fixa't que a Sueca vam ser un dels darrers pobles on ens vam continuar presentant com a Bloc quan en molts altres municipis ja ens presentàvem com Compromís) i he vist com les coses han anat evolucionant. Crec que cal llevar-li dramatisme a aquest assumpte. Si es canvia el nom, endavant; i si no, no passa res. El nom no fa la cosa; la cosa es fa amb política i gestió.