—Senyora Del Ponte, en el seu llibre compara el món del 2021 amb una selva. Hi impera la llei del més fort. Per què?
—El món sempre gira segons la voluntat dels Estats més poderosos. Només es va poder establir una justícia penal internacional perquè els EUA i Rússia s’hi van avenir. Aquella voluntat política, malauradament, s’ha perdut.
—Vostè va processar alguns dels criminals de guerra més terribles del segle XX. Quina impressió li van fer aquells homes?
—Cap d’especial. Malauradament, són persones normals. M’hauria agradat veure que eren uns monstres, però no ho són. Molt probablement el que els uneix és que per a ells el fi justifica els mitjans.
—Vostè va inculpar, entre altres, Slobodan Milošević. Quan el va veure en persona, el va sorprendre alguna cosa d’aquell home?
—L’únic que em va sorprendre va ser com va interrogar els testimonis durant el procés. Molts d’ells encara el veien com un president, els causava impressió, i en part va aconseguir que els testimonis es retractessin de les seves declaracions.
—Va intimidar els testimonis?
—Els nostres jutges eren, evidentment, molt benèvols: “Senyor Milošević, com es troba? Ha dormit bé? Està prou bé per respondre a les preguntes?”. Quan jo era a la sala, estava enfurismada, perquè tenia al cap els milers de víctimes. Milošević va assumir la seva pròpia defensa, i així va poder fer els seus discursos polítics davant el tribunal. Al cap de dos anys, gairebé havíem arribat al final. Em vaig jurar a mi mateixa: a partir de dilluns diré el que s’ha de dir. I aleshores va arribar la notícia: Milošević havia mort a la cel·la.
—Després dels judicis, va tenir la sensació d’entendre més bé aquelles persones?
—Del que sí que som capaços és d’entendre com van arribar a escampar l’odi ètnic. Però els autors dels fets no han mostrat mai penediment ni comprensió. Tot i haver estat detinguts i condemnats, no han entès mai que el que van fer està malament. S’han presentat com uns herois. Per això jo sempre vaig estar a favor de les condemnes llargues, perquè tinguessin temps de reconèixer la seva culpa.
—Té una importància especial per a vostè haver processat tots aquells homes essent una dona?
—A la Haia no. Com a fiscal de l’Estat al Ticino, ja és una altra cosa. Recordo que una vegada vam detenir un mafiós. Jo li havia de prendre declaració a la comissaria de policia. Quan un policia va treure un revòlver del calaix, el mafiós em va picar l’ullet i va dir: “Dottoressa, si hagués sabut que hi havia una arma, ara vostè i jo ja seríem a mig camí de Nàpols”.
—En el llibre explica que la van criticar perquè es va centrar en els criminals serbis.
—Evidentment, perquè els serbis van cometre més crims que els croats o els kosovars.
—Sí?
—El que és cert és que la comunitat internacional, l’OTAN, tenia les proves dels crims comesos pels serbis; i ens les van subministrar, per això el cas serbi va anar més de pressa. Ara: també és cert que els EUA no volien que investiguéssim els crims de guerra a Kosovo per motius polítics. Vam tenir moltes dificultats per investigar la milícia kosovar UÇK perquè els EUA ens van frenar.
—Algun polític nord-americà li va indicar concretament que no investigués els kosovars?
—No. En aquest cas, m’hauria pogut queixar públicament. Però Madeleine Albright, que llavors era ministra d’Exteriors, em va dir per telèfon: Carla, no us precipiteu, aneu amb compte amb Haradinaj, que, si no, hi haurà aldarulls a Kosovo.
—Vostè va tenir prou autoconfiança per no fer gaire cas del que esperaven de vostè els dirigents estatals...
—Naturalment. I ells també sabien, quan em deien alguna cosa, que jo faria el contrari. I això és el que diuen els estatuts: la fiscal en cap és independent.
—Vostè ha estat sempre sota pressió política. A Iugoslàvia es va queixar de no poder investigar l’OTAN. I a Ruanda no va poder investigar els tutsis.
—La justícia internacional només pot funcionar si hi ha voluntat política. Quan no n’hi ha, poca cosa es pot fer.
—A què es refereix, concretament?
—No se sap mai quines són les motivacions per obstaculitzar unes investigacions, però això és el que va passar. Li’n poso un exemple: a Iugoslàvia l’OTAN estava sobre el terreny, per tant hauria pogut detenir fàcilment Karadžić i Mladić, però no ho va fer. I així i tot, finalment el tribunal per a Iugoslàvia va ser un èxit.
—Aleshores molta gent creia que allò seria l’inici d’una justícia penal internacional.
—Sí, això és el que ens pensàvem: que seria fantàstic. El tribunal per a Iugoslàvia va ser un èxit. El de Ruanda, de fet, també, malgrat que encara hi havia acusats en llibertat. I aleshores es va crear el tribunal permanent. I vam pensar: per fi, ja ho tenim. Hi ha una jurisdicció internacional, que tindrà un efecte preventiu. Però al cap de pocs anys la cosa va anar de baixa.
—Quina explicació hi dona?
—Es deu sobretot a Rússia i als EUA. Va ser principalment gràcies a aquests dos Estats que va sorgir la justícia internacional. I tan bon punt aquests dos països van deixar de tenir-hi interès, especialment els EUA...., allò va ser un senyal.
—La justícia internacional sempre és la justícia dels poderosos?
—Ara, lamentablement, és així, sí. Va ser un gran pas crear el Tribunal Penal Internacional. Però amb això sol no n’hi ha prou. També es necessiten persones que el representin amb plena confiança en elles mateixes.
—Moltes responsabilitats recauen en la persona de la fiscal en cap, no?
—Evidentment. El secretari general de l’ONU, Kofi Annan, que em coneixia de Davos, sabia que jo no deixava estar res, que sempre continuava insistint. Per això al final els poderosos m’havien d’escoltar. Això és el que va passar també amb Gerhard Schröder. Va passar temps fins que no vaig poder-me reunir amb ell, però després es va convertir en un aliat important en la detenció de Milošević.
—Vostè va ser objecte de diversos atacs i va rebre amenaces. Va tenir por?
—Amb el temps em vaig fer a la idea del perill i al fet de viure sota protecció policial.
—Quan era fiscal federal de Suïssa va col·laborar estretament amb Giovanni Falcone, el llegendari jutge italià que perseguia mafiosos, assassinat el 1992 a Sicília.
—Dos anys abans de l’atemptat vaig ser amb ell a Palerm per interrogar un mafiós. Després de l’interrogatori Falcone em va convidar a anar a la platja. Però jo li vaig dir que m’estimava més veure la ciutat. Allò ens va salvar la vida, perquè en el lloc que volíem visitar la màfia hi havia col·locat explosius.
—Quina era la seva motivació com a fiscal?
—A mi el que m’importava era aconseguir justícia per a les víctimes. Els familiars de les víctimes només poden tancar un cas si es restableix alguna forma de justícia.
—La lliçó que semblen haver après molts dèspotes és que, per mantenir-se al poder, l’únic que els cal és governar amb prou brutalitat.
—Per això encara seria més important que el fiscal en cap de la Haia portés davant els tribunals, per exemple, el dictador sirià, Baixar al-Assad. Si hi hagués una ordre de detenció internacional contra Al-Assad, ja no podria sortir del seu país. Aquest va ser el cas de Milošević. I hi havia una comissió d’investigació de l’ONU sobre Síria. Si jo encara fos fiscal en cap de la Haia, demanaria que em fessin arribar immediatament les proves que ha recollit aquesta comissió contra Al-Assad. Si ets fiscal en cap has de ser actiu; si no, no es mou res.
—Vostè va formar part d’aquesta comissió. Una qüestió controvertida va ser qui havia utilitzat gas tòxic a Síria.
—La comissió no volia que sortís a la llum que els rebels també havien utilitzat gas tòxic. Però les evidències eren inequívoques.
—Llavors vostè, pel seu compte, ho va fer públic. Va ser un error?
—No. Era necessari. Aquella comissió era una farsa. Es tractava de simular que es feien coses. Però no hi havia la intenció que fer retre comptes realment als responsables dels crims, ni a Al-Assad ni als rebels.
—La guerra de Síria s’hauria pogut evitar?
—Potser no s’hauria pogut impedir, però sí limitar. Per aconseguir-ho, els EUA i la UE haurien hagut d’intervenir diplomàticament més aviat. Quan va augmentar la tensió a Ucraïna, diplomàtics europeus van viatjar immediatament a Kíev. Al final es va poder evitar que l’incendi es propagués. En canvi, ningú no es va interessar prou per Síria.
—L’ONU encara és una institució necessària?
—Absolutament. Però necessita tenir el poder que li correspon segons la Carta de les Nacions Unides. El Consell de Seguretat està paralitzat. Fixi’s en el cas d’Israel/Palestina. Els membres del Consell de Seguretat es reuneixen, conversen, però no fan res. Aquesta és una situació habitual.
—Vostè i l’ONU són pols oposats: l’ONU vol parlar, vostè vol actuar.
—Per això no m’havia agradat mai ser allà. El meu despatx estava buit. A l’escriptori no hi havia ni un sol full de paper. El problema és que cada Estat té dret a enviar funcionaris a l’ONU. Només a la seu central de Nova York hi treballen 4.000 persones. Però sovint no hi ha res per fer.
—Al-Assad continua sent president de Síria. I altres criminals de guerra també s’escapen impunement. Això la fa enrabiar o es resigna?
—Ni una cosa ni l’altra. Em dic a mi mateixa que la justícia tard o d’hora s’acabarà imposant.
—Què li fa tenir esperança?
—La meva esperança es basa en l’experiència que he anat aplegat al llarg de la vida. Els meus col·laboradors i jo hem construït una bona base. I això queda. Algú continuarà aquest llegat.
Traducció d'Arnau Figueras