—Senyor Stoltenberg, l’OTAN ha celebrat la seva primera cimera amb el nou president dels EUA, Joe Biden. Ara ja s'han pogut relaxar, sense el buscabregues de Donald Trump?
—De cap manera. Estava segur que aquesta seria una cimera molt profitosa. Tenim l’oportunitat d’encetar un nou capítol en les relacions transatlàntiques.
—Trump va dir que l’OTAN era obsoleta i fins i tot va generar dubtes sobre la disposició dels EUA a donar suport als seus aliats en cas d’atac. En la primera cimera amb Biden n’hi hauria hagut prou amb paraules amables per retornar la credibilitat a l’OTAN?
—Bastirem una OTAN a l’altura dels reptes del futur. Dit més concretament: l’OTAN ampliarà el seu concepte de seguretat i reforçarà la seva capacitat de resistència, per exemple, protegint més bé infraestructures crítiques. També ens prepararem millor contra les ciberamenaces. Analitzarem amb més deteniment les conseqüències del canvi climàtic rellevants per a la seguretat i reduirem les emissions militars. També volem millorar la formació militar dels països socis externs a l’aliança i eixamplarem les nostres col·laboracions; amb la UE, però també en l’àrea del Pacífic.
—L’estratègia OTAN 2030 alerta de l’ascens de la Xina com a “rival sistèmic”. Pequín es convertirà en un adversari encara més perillós que Moscou?
—No veiem la Xina com un adversari ni com un enemic, però l’ascens d’aquest país és el repte de seguretat més gran del nostre temps.
—A què es refereix?
—La Xina aviat serà l’economia més gran del planeta i actualment ja té el segon pressupost de defensa més gran i les forces navals més nombroses. Pequín inverteix grans quantitats en capacitats militars ultramodernes, per exemple en intel·ligència artificial i sistemes autònoms. Però la Xina no comparteix els nostres valors. El govern controla la població d’una manera que el món no havia vist mai. Reprimeix protestes pacífiques a Hong Kong, persegueix minories com els uigurs, amenaça països veïns com Taiwan i restringeix la lliure navegació al mar de la Xina Meridional. Al mateix temps, la Xina se’ns va acostant i intenta controlar infraestructures com ports, aeroports o xarxes elèctriques a Europa.
—A les democràcies occidentals els sistemes d’armament autònoms i l’ús militar de la intel·ligència artificial són controvertits per motius ètics, si bé es desenvolupen igualment. En això tenen avantatge autocràcies com Rússia o la Xina?
—Evidentment que les reflexions ètiques hi han de tenir un paper important. Tot i això, hem d’impulsar aquestes tecnologies, perquè els nostres potencials adversaris ja ho estan fent. I ho estan fent a gran escala. Paral·lelament, també ha arribat el moment d’introduir nous règims de control de l’armament per reglamentar noves tecnologies com la intel·ligència artificial.
—D’apel·lacions d’aquesta mena ja fa temps que se’n fan, però fins ara no han tingut cap efecte.
—Jo no dic pas que sigui fàcil. Tampoc no ho va ser en el cas de les armes nuclears i, tot i així, va ser possible acordar tractats amplis de control d’aquest armament. I no hi veig cap alternativa. Si ens desarméssim nosaltres unilateralment, això no faria pas que el món fos més segur, sinó que fossin més probables els atacs contra nosaltres.
—A Berlín, d’aquí a no gaire podrien formar part del govern els Verds, formació d’orientació pacifista, possiblement amb Annalena Baerbock com a cancellera. Quina conseqüència tindria això per a l’OTAN?
—Jo no em posaré a especular sobre com serà el pròxim govern d’Alemanya. Això ho decideixen els electors. Però em vaig reunir amb la direcció dels Verds a final del 2019 a Berlín i va ser una molt bona conversa.
—Hi va sortir el tema que els Verds estan en contra de l’objectiu declarat dels països de l’OTAN d’augmentar la despesa en defensa fins a un 2% del PIB?
—Sí. Els vaig recordar que el 2014 tots els socis de l’OTAN van fer aquesta promesa. Evidentment, espero que tots els membres de l’aliança compleixin els compromisos. Aquelles inversions es van acordar per reaccionar a les tensions creixents. Són inversions per evitar conflictes mitjançant una intimidació creïble, no pas per provocar.
—Aquesta cimera ha estat l’última d’Angela Merkel. Quin paper ha tingut la cancellera en els últims setze anys per a l’aliança atlàntica?
—Merkel és molt respectada a l’aliança, és una partidària convençuda de les relacions transatlàntiques i és una autèntica europea. A més a més, ha portat Alemanya a tenir un paper clau en l’OTAN. Jo ja havia col·laborat amb ella quan vaig ser president de Noruega. És una persona que sempre busca solucions pragmàtiques.
—Com eren les cimeres de l’OTAN amb Trump, per exemple la de l’estiu del 2018, quan va dir que Alemanya era una mena d’Estat vassall de Rússia i després va amenaçar amb retirar els EUA de l’aliança atlàntica?
—Hi va haver, sens dubte, alguns moments difícils. En aquella cimera, per cert, em va impressionar molt el to calmat de la cancellera Merkel.
Entrevista a càrrec de Markus Becker
Traducció d'Arnau Figueras