No, diu la dona, ella no votarà, perquè no té cap sentit, aquest sistema no es pot reformar amb unes eleccions. Molts iranians coneixen la veu greu i potent de la dona que parla: és l’exdiputada Faezeh Hashemi, filla de l’expresident Akbar Hashemi Rafsanjani, una dona que s’ha erigit en una veu crítica amb el règim. A l’Iran el règim l’ha fet callar. Però ara ella parla davant més de 16.000 oients, i durant més de sis hores debat i respon preguntes: ho fa a Clubhouse, el fòrum de debat d’internet.
En els últims mesos els iranians han descobert aquesta aplicació d’àudio i al vespre les famílies de Teheran o Isfahan seuen al voltant de la taula i escolten atentament els debats. A Clubhouse s’hi reuneixen milers d’iranians de tot el món i parlen entre ells en la llibertat de l’espai virtual, mentre al país la repressió va a més i fins i tot els polítics moderats ja no poden expressar-se en públic.
A Clubhouse, Hashemi també parla amb tota claredat. No s’imagina el futur de l’Iran com una república islàmica, sinó com un Estat laic. El seu missatge és el següent: el sistema islàmic ha entrat en un atzucac, necessita una transformació radical.
No sembla, però, que això hagi d’arribar. Al contrari. Els radicals van consolidant el seu poder. Alguns qualifiquen la xarxa de guardians de la revolució, clergues i polítics conservadors, que ocupen els llocs de comandament del poder a l’Iran, d’“Estat profund”. En els últims vuit anys, el govern de moderats i reformistes almenys ha creat un contrapès. Divendres que ve se celebraran unes eleccions presidencials, i els radicals es disposen a conquerir tot el poder.
Al mateix temps, la situació de la població és desoladora. Les sancions nord-americanes, que amb Donald Trump es van endurir enormement, han afectat greument l’economia iraniana, i la inflació ha empobrit amplis sectors de la classe mitjana. La pandèmia de coronavirus, a més, ha causat estralls en diverses onades.
Enmig d’aquesta crisi, se celebren les eleccions més importants d’ençà de la revolució de 1979. Perquè en els pròxims anys es decidirà qui serà el successor del líder de la revolució, Ali Khamenei, d’edat avançada, que controla l’Iran des de fa més de trenta anys ostentant el càrrec més important del país. Les presidencials podrien ser una prèvia de la successió, i els radicals han situat el seu candidat, Ebrahim Raisi, cap del poder judicial, en una bona posició. Es preveu que primer accedeixi a la presidència i que més endavant hereti el càrrec de líder de la revolució.
Les eleccions més importants d’ençà de la revolució ja no són unes eleccions. El Consell dels Guardians de la Revolució n’ha exclòs tots els candidats que podien fer ombra a Raisi. Fa quatre anys ja es va presentar, però va perdre davant el moderat Hassan Rohani. Aquest cop això no pot tornar a passar.
Tres dels altres aspirants autoritzats tenen una línia propera a Raisi, i s’espera que retirin la seva candidatura a favor d’ell. I els dos candidats del sector reformista, Abdolnasser Hemmati, fins no fa gaire president del banc central, i un exgovernador d’una província, es considera que no tenen opcions. “Si no hi ha un miracle, els moderats ni tan sols passaran a la segona volta”, diu un observador iranià que s’estima més mantenir l’anonimat.
L’únic candidat amb possibilitats hauria estat el ministre d’Exteriors, Mohammad Javad Zarif, que està a favor d’un rumb moderat d’obertura respecte a Occident. Però ni es va presentar, ja que va sortir a la llum una gravació en què atacava Qasem Soleimani, el poderós comandant d’una unitat d’elit dels Guardians de la Revolució. Zarif retreia a Solemaini que s’hagués aliat d’amagat amb Rússia i que hagués minat la política exterior del país. Soleimani, que va morir fa un any i mig en un atac nord-americà, és venerat com un màrtir per molts iranians.
Fins i tot han estat apartats de les eleccions membres lleials del règim, per exemple Ali Larijani, un conservador pragmàtic que defensava que continués el procés d’obertura, com preveia Rohani, que l’Iran s’integrés en l’economia internacional i que es milloressin les relacions amb els EUA. Larijani era vist com el preferit del líder de la revolució. Però ni el mateix Khamenei va poder evitar que el seu candidat fos exclòs de la cursa electoral.
Khamenei va intercedir per ell fins i tot en públic. L’aniversari de la mort del primer líder de la revolució, Ruhollah Khomeini, a començament de juny, dia en què tradicionalment la cúpula de l’Estat es congrega als peus de la seva tomba, es considera una celebració de primer odre a la República Islàmica. Aquest any, en el seu discurs Khamenei va exhortar a corregir la desqualificació de Larijani. Però el Consell de Guardians no li va fer cas. El poder de Khamenei, líder de la República Islàmica des de la mort de Khomeini, va de baixa.
A diferència de comicis anteriors, ara els candidats rebutjats busquen aparèixer en públic. Han comparegut a Clubhouse el conservador Larijani, el reformista Mostafa Tajzadeh i l’expresident populista Mahmoud Ahmadinejad, que es volia tornar a presentar però també va ser exclòs. Davant desenes de milers d’oients per diversos canals, Ahmadinejad ha explicat que ell també boicotejarà les eleccions de divendres vinent.
Molts milions d’iranians faran el mateix que ell. Cada cop més, en els últims anys la majoria de la població ha votat a favor de candidats reformistes amb l’esperança de canviar el sistema des de dintre sense fer una altra revolució. Però ara giren l’esquena al sistema definitivament decebuts i no aniran a votar.
Fins ara per al règim era important que hi hagués una alta participació, cosa que es considerava un termòmetre del suport al règim, sorgit d’una revolució popular. Volien donar, com a mínim, una aparença de legitimitat democràtica. Però això s’ha acabat. Els radicals ja no necessiten el poble. Només els importa que guanyi el seu candidat. És el model Al-Assad: una dictadura oberta. Hassan Abbasi, estrateg en cap del sector línia dura, ha expressat amb tota franquesa l’opinió que l’Iran no necessita celebrar eleccions seguint el model occidental.
El model a seguir és la Rússia de Putin, un país on les eleccions se celebren més aviat per pur formalisme. Els radicals iranians admiren Putin, un home que governa el país amb una xarxa de persones de confiança que ocupen llocs clau en la política, l’economia, l’exèrcit i els serveis secrets. Els impressiona com el dirigent rus planta cara a Occident i com aposta sistemàticament per la força militar. Volen que Raisi es converteixi en el Putin iranià.
Raisi, de 60 anys, ha fet carrera al poder judicial islàmic. Se’l considera una persona poc carismàtica però sense escrúpols, més aviat algú que obeeix ordres que no pas un tribú de la plebs. Raisi, originari de Mashhad, va entrar amb 15 anys al seminari de Qom per fer-hi estudis religiosos. Després de la revolució, quan els islamistes van consolidar el seu poder amb total brutalitat, ell va començar la carrera de fiscal. El líder de la revolució, l’aiatol·là Khomeini, va encarregar-li missions especials. Raisi va formar part amb tota probabilitat de l’infame “comitè de la mort”, integrat per quatre persones, que el 1988 va fer executar milers de presos polítics a l’Iran. No tenia ni 30 anys.
Més endavant, Raisi va ascendir fins a la fiscalia general de l’Estat i posteriorment va arribar a ser el màxim responsable del poder judicial. En els últims anys, la seva política anticorrupció li ha reportat una certa popularitat. Alhora, però, és responsable d’execucions i també de la brutal repressió de l’oposició.
En política exterior, Raisi defensa una posició antioccidental dura. S’ha pronunciat en contra de les negociacions “amb l’enemic”, els EUA. El cap del poder judicial està inclòs en la llista de sancions de Washington, per tant li costaria molt participar en l’assemblea general anual de l’ONU. Rússia, en canvi, amb ell seria un soci encara més proper.
El sector de Raisi s’ha posicionat clarament contra l’acord nuclear, que limita el programa nuclear iranià a canvi d’una relaxació de les sancions. Amb Trump els EUA es van retirar de l’acord. Ara Biden vol reactivar-lo. A Viena, aquests dies comença la sisena ronda de negociacions sobre el retorn dels EUA al pacte.
Els negociadors de Viena són optimistes i creuen que aquesta ronda serà l’última. Encara hi ha punts crítics per tancar, però la voluntat d’arribar a un acord és visible en totes dues parts. Els radicals de Teheran probablement tampoc no aturaran l’acord. Des del seu punt de vista, el tempo no podria ser millor: si tot va bé, el govern sortint signarà el nou acord. Ells podrien continuar oposant-s’hi. Però al mateix temps en trauran profit si els EUA aixequen les sancions i l’economia iraniana es reactiva.
La política d’aplicar sancions dures duta a terme per Trump ha destrossat la credibilitat dels moderats, que volien obrir l’Iran cap a Occident. Això ha ajudat els radicals a anar-los marginant. Si ara s’aixequen les sancions i la situació dels iranians finalment millora, els reformistes no en trauran cap benefici.
El debat, però, continuarà, encara que de moment només sigui a Clubhouse. Com diuen a Teheran: “Quan els tanquen les portes, els iranians surten per la finestra”.
Traducció d'Arnau Figueras