Anton Txékhov va formular una regla de l’art dramàtic que se cita sovint: si en el primer acte hi ha una pistola penjada a la paret, en algun moment de l’acte següent l’arma s’ha de disparar. Aquesta regla també es pot traslladar, entre altres àmbits, a la política. En tot cas, és vàlida per a l’obra que fa dues dècades que s’està representant a Rússia, que porta per títol “El domini de Putin”.
Fa uns quants mesos es va aixecar el teló i va començar un nou acte turbulent, ple d’una violència terrible i amb girs sorprenents. Els espectadors estan desconcertats: en vint anys el règim de Putin no havia actuat mai d’una manera tan crua i basta. Però, seguint Txékhov, als espectadors només els podem dir: les armes que ara es fan servir a l’escenari feia temps que estaven penjades a la paret. No és cap sorpresa que ara algú les dispari.
Des que al gener l’opositor Aleksei Navalni va tornar a Rússia procedent d’Alemanya, recorre el país una onada de repressió. Fins i tot per a un règim que sempre ha estat autoritari i que quasi no ha tolerat cap mena d’oposició, aquestes actuacions brutals sorprenen. “Cada dia vivim en un país nou”, ha dit el sociòleg Konstantín Gaaze.
Dit d’una manera simplificada, el règim de Putin està en procés d’eliminar l’oposició. Després de fracassar l’intent de treure’s de sobre Navalni amb un agent tòxic militar, ara destrueixen totes les estructures que ell va construir.
Els dirigents de Navalni i la seva fundació anticorrupció ja estan de facto prohibits i dissolts pel fet de ser considerats “extremistes”, per bé que encara no hi hagi una sentència judicial. Alguns dels seus col·laboradors són a la presó, d’altres han abandonat el país o s’han retirat de la llum pública. Les protestes als carrers són reprimides. S’utilitzen nous mètodes: el metro de Moscou, per exemple, ha acomiadat desenes de treballadors perquè s’havien registrat a la pàgina web de Navalni. Als ciutadans que han donat suport a estructures de Navalni se’ls retirarà el dret de sufragi passiu.
Ara bé: això no afecta només els seguidors de Navalni. Aquesta setmana un avió de passatgers polonès va haver de fer mitja volta quan ja era a la pista d’enlairament a Sant Petersburg perquè les autoritats volien detenir l’opositor Andrei Pivovàrov. Se l’acusava de col·laboració amb una “organització indesitjada”. Una política local moscovita va perdre l’escó al parlament del seu districte perquè havia animat a participar en manifestacions no autoritzades. I els últims diaris digitals que encara eren independents han estat estigmatitzats titllats d’“agents estrangers”.
Sembla com si el sistema de Putin estigués canviant de rostre. O potser hauríem de dir que està adoptant el seu rostre veritable?
Aquest sistema es va sostenir durant molt de temps no pas gràcies a la por i la intimidació, sinó gràcies a l’engany i una promesa d’estabilitat. Formalment, el règim es declarava a favor de la constitució i la democràcia, encara que fos només una imitació de la democràcia. No tenia cap interès a aniquilar els seus adversaris. Per contra, els assignava exactament quin lloc havien d’ocupar: la part majoritària i més mansa de l’oposició podia entrar al parlament, on simulava una lluita suposadament aferrissada entre partits. La part minoritària i rebel de l’oposició era víctima d’atacs per internet a mans d’organitzacions juvenils lleials a Putin creades expressament, que s’hi infiltraven i les feien trontollar.
Però hi havia marge de moviments: el 2013 Navalni encara es va poder presentar a les eleccions a l’alcaldia de Moscou de manera oficial enfrontant-se a un dels funcionaris més importants del règim de Putin. Al ciutadà mitjà el sistema pràcticament no li exigia res. L’objectiu era l’apatia, no la mobilització.
Retrospectivament, això va funcionar durant molt i molt de temps. Fins i tot després del final del boom del petroli i més enllà de la greu crisi que va sacsejar el sistema l’hivern 2011-2012. Aleshores, a les grans ciutats una classe mitjana acabada de formar-se va protestar contra el frau electoral i el retorn de Putin al Kremlin, després d’haver estat quatre anys al poder com a primer ministre.
En les protestes Putin hi veia l’intent d’Occident d’organitzar una “revolució taronja” com l’ocorreguda vuit anys abans a Kíev. I per això el 2012 ja va començar a equiparar oposició i influència estrangera: va aparèixer el terme de l’“agent exterior” en la legislació, com a expressió estigmatitzadora per a totes aquelles ONG que rebien diners de l’estranger. Els conceptes “traïció a la pàtria” i “extremisme” es va redefinir i ampliar, i es va endurir el dret de manifestació.
Amb l’annexió de Crimea, el 2014, va augmentar la pressió sobre l’oposició. El 2016 es va crear la Guàrdia Nacional, una mena d’exèrcit intern contra les protestes als carrers que està subordinada directament a Putin i que és dirigida pel seu antic guardaespatlles.
D’aquesta manera van anar apareixent a l’escenari una pistola carregada rere l’altra, encara que no totes s’acabessin utilitzant. El paràgraf draconià del codi penal, per exemple, segons el qual la participació en manifestacions no autoritzades pot ser castigada amb cinc anys de presó en cas de reincidència, només s’havia aplicat una vegada fins al 2019 (i posteriorment la sentència va ser revocada). En relació amb la seva població i en comparació amb altres Estats autoritaris, Rússia continuava sent un país amb pocs presos polítics. El Kremlin no veia motius per dur a terme una repressió massiva. N’hi havia prou amb apartar buscabregues concrets.
Això sí, es podia identificar la direcció en què es movia el sistema. Es van multiplicar les sentències judicials per traïció a la pàtria i per revelació de secrets, i va augmentar el nombre de detencions d’alts funcionaris. Això també era una cosa nova. Fins aleshores Putin havia sigut molt prudent a l’hora d’apartar subordinats del càrrec. Qui havia mostrat lleialtat rebia un bon tracte, tant se valia que fos corrupte o incompetent. Però d’ençà de l’annexió de Crimea, el 2014, el cap del Kremlin va percebre que l’elit ja depenia d’ell i no a l’inrevés. Llavors van ser empresonats governadors, ministres i alts oficials dels òrgans de seguretat. Va augmentar la por a l’aparell de l’Estat. Per què el règim havia de ser benèvol amb els opositors si no ho era amb el seu propi aparell?
I així va començar, el 2020, l’últim acte –de moment– del drama del domini de Putin. A l’escenari s’hi veia un Putin envellit que sense vergonya modificava la constitució per atorgar-se noves llibertats (ara pot presentar-se com a candidat dues legislatures més). Un Putin que oferia públicament tropes de la seva Guàrdia Nacional al seu veí Lukaixenko, mentre aquest reprimia protestes a Bielorússia. I un Putin que durant la pandèmia del coronavirus s’aïllava completament del seu entorn, ja sigui per por de posar-se malalt o per comoditat.
En aquell moment es va assolir la màxima tensió possible en l’obra de teatre: un heroi que cada vegada s’atribuïa més llibertats passejava davant un decorat ple d’armes carregades. Totes les mesures de cautela i prudència a què s’havia atingut durant dècades ara semblaven supèrflues. Ja no hi havia cap elit que pogués suposar un perill, perquè havia estat sotmesa feia temps. Ja no hi havia un Occident a qui s’hagués d’acontentar, perquè la relació estava trencada. Fins i tot l’economia estava controlada, assegurada amb uns dics ben alts contra possibles sancions, encara que s’hagués de pagar el preu de l’estancament.
Qui es passeja tan aïllat pel despatx de casa seva pot tenir pensaments que abans hauria defugit. Per què s’ha de tolerar Navalni i una oposició radical si se’ls pots eliminar del mapa? Dins la visió del món dels siloviki, els membres dels serveis secrets i de l’exèrcit i els alts càrrecs judicials del cercle més proper de Putin, la decisió només ha estat una conseqüència òbvia. Per a ells, Rússia està en estat de setge, i l’oposició és la cinquena columna de l’enemic.
I els siloviki tenen més poder de decisió que abans. El Consell de Seguretat Nacional, on Putin es reuneix setmanalment amb la cúpula dels serveis secrets, l’exèrcit i les cambres del parlament, és com el nou politburó i fa temps que decideix sobre qüestions de política interior. I són els siloviki, ja no els assessors polítics civils de l’administració presidencial, qui segons els experts determina la manera de tractar l’oposició extraparlamentària. Allà on desapareix la línia divisòria entre enemic interior i exterior, també s’esborren els límits entre guerra i pau, uniformats i civils.
En la història de radicalització i autoaïllament del règim de Putin, però, Navalni hi té un paper important però no decisiu. Té massa poc suport entre la població per representar un perill immediat per al Kremlin. Però és la substància al·lèrgena, el cos estrany que fa sortir de polleguera el sistema immunitari del règim. Això ho posa de manifest l’intent d’enverinar Navalni l’estiu del 2020, en què tot apunta a l’autoria dels serveis secrets, l’FSB. Però ho demostra també la reacció enèrgica i precipitada al retorn de l’opositor a Moscou el gener del 2021.
Al gener el règim de Putin va actuar com si fos l’any 1917 i el revolucionari Vladímir Lenin tornés de l’exili per prendre el poder amb el suport dels generals alemanys. El règim a fer el que en aquell moment no van fer a Petrograd i va detenir Navalni directament a l’aeroport.
Totes les armes que feia anys que estaven penjades a la paret van ser disparades amb gran estrèpit. Al règim ja li era igual la seva reputació, perquè sentia una greu amenaça existencial. Els trets no van tocar només Navalni i els seus seguidors, sinó que han tocat també tot l’ambient liberal. I constantment es pengen armes noves a la paret: d’acord amb una nova llei, és obligatori rebre autorització per a qualsevol col·laboració amb persones estrangeres en l’àmbit educatiu.
Des de fa dues dècades, la Rússia de Putin avança a poc a poc cap al punt on la Unió Soviètica va aturar l’activitat fa trenta anys. En comptes de molestar els seus ciutadans el mínim possible, els exigeix lleialtat ideològica. I està convertint tot adversari de Putin en un dissident. Amb els adversaris s’hi discuteix; els dissidents, en canvi, acaben en camps d’internament.
Quins seran els passos següents? Un cop suprimida l’oposició extraparlamentària, també li arribarà el torn a la parlamentària? Després de la prohibició dels seguidors de Navalni, es podria prohibir el Partit Comunista i se’l podria substituir per un partit d’esquerres artificial?
El teló del domini de Putin encara no ha caigut, i els espectadors encara no saben com acabarà l’obra. Però l’escenari està dominat per una llum ben lúgubre.
Traducció d'Arnau Figueras