Km 111. Aitona. Posem rumb a Aitona entre vies que disseccionen aquesta terra colonitzada, i arribem, de nou, a la vora del Segre. Abans, però, haurem passejat pel pantà d’Utxesa, que rep les aigües de l’Ebre i del Segre a través del canal industrial de Seròs. En l’actualitat, representa una de les zones humides de la Catalunya interior amb més interès ornitològic i un espai natural indefugible. Alguns miradors saltegen les vores i permeten contemplar aquest paisatge.
Arribats al Segre, la fertilitat congènita del riu s’estén amb intensitat hectàrees enllà. Tornem a penetrar de ple en el regne del fruiter. Aitona s’ha fet un lloc al mapa per ser un dels pobles pioners i de referència en matèria del turisme en temps de la floració: l’extensió violada es torna un autèntic espectacle natural d’una monocromia aplastant.
Potser menys coneguda és la presència a la zona del fotoperiodista Robert Capa al front del Segre, a finals del 1938: Capa documentà la duresa dels combats i les condicions de vida de l’exèrcit republicà, que tingueren lloc en aquests pobles durant aquell episodi de la Guerra Civil espanyola.
Si ens ve de gust, podrem assolir la Granja d’Escarp, perquè hi ha l’aiguabarreig del Segre amb el Cinca, i atansar-nos a Mequinensa, ja a la Franja de Ponent, per a retre homenatge a l’escriptor Jesús Moncada i al seu Camí de Sirga.
I d’ací, cap a la comarca de les Garrigues, superant els erms d’Aitona i els tossals de Montmeneu, allà on la geografia guanya progressivament altitud i es rebrega i es regira. Maials i Llardecans encara són al Segrià, i el tossal de la Carbonera és porta d’entrada a la comarca oleícola. La Granadella ja és plenament garriguenca i, amb ostentació, la seua església presideix la plaça de la Vila. De l’edifici, barroc, destaquen la façana i l’estilitzat campanar que s’eleva en tres cossos, i encara el cimbori. L’interior és sumptuós i tot plegat desafia les proporcions discretes del lloc. És per això que se la coneix com la catedral de les Garrigues, i motius no li’n falten. L’estreta relació amb l’oli ha fet nàixer a la Granadella, el Museu i Centre de la Cultura de l’Oli de Catalunya, de visita indefugible, que permet submergir-se en la realitat oleícola local.
Km 211. La Pobla de Cérvoles. El final del viatge, a les Borges Blanques, és a prop, però la carretera imposa un ritme lent. El periple guanya altitud; s’enlaira de manera progressiva i perceptible fins assolir la part superior de la serra de la Llena. La carretera descriu revolts tancats, violents, vertiginosos. Barrancs profunds se submergeixen al cor del massís del Montsant, per on discorre el riu homònim, acabat de nàixer. Les formes capricioses del conglomerat creen estampes aproximadament irreals.
A la Pobla de Cérvoles, hi ha la Vinya dels Artistes, una proposta de Joan Guinovart al celler Mas Blanch i Jové. Carles Santos, Joan Brossa o Frederic Amat signen algunes de les escultures que campen en llibertat entre oliveres i ceps.
El viatge baixa de cota; desemboca en el pla que, sense dificultats, ens deixarà a les portes de les Borges Blanques. La vila té aires capitalins: el parc del Terrall s’estén amb un parell d’estanys d’una volguda distinció i un gest decidit de l’art de la jardineria. Va ser construït al segle XIX, aprofitant una bassa que hi havia als afores de la població i que feia funció, entre altres menesters, d’abeurador per als animals. El Terrall recrea un ambient arbrat i fresc, amb varietat d’espècies aquàtiques i de ploma, i conforma la principal zona d’esbarjo de la ciutat. No podrem cloure aquest viatge sense una visita a la plaça Major, que és el cor de les Borges Blanques: porxada i allargassada, no pot ocultar la solidesa històrica d’aquesta població: s’hi comptabilitzen 51 arcs de mig punt sota els quals batega la vida comercial de la zona.