Km 66. Raimat. Malpartit i Alpicat observen el nostre pas, i aviat entrem a Raimat, un miracle vinícola, obra de la tossuderia de Manuel Raventós. El propietari de les caves Codorniu i impulsor del cava a Sant Sadurní d’Anoia, construïria un centenar de quilòmetres de séquies i canals per a regar aquest terme, amb la intenció de plantar-hi vinya. Raventós l’havia adquirit el 1914, quan Raimat no passava de ser un despoblat amb un castell àrab en estat ruinós. La terra, erma, era travessada pel canal d’Aragó i Catalunya que havia entrat en funcionament el 1914. L’empresari i polític català es proposà dur a terme una colonització agrària única a Europa, transformant aquestes 3.200 hectàrees. L’operació havia de comportar, d’altra banda, la construcció d’habitatges per als colons, cellers i església. El modernisme hi arribà, igualment, de la mà de Raventós: l’arc parabòlic i materials inèdits, com el ciment armat, viatjaren també en aquesta Arca de Noè. Actualment, les vinyes de Raimat, que pertanyen a la família Codorniu, s’estenen sobre 1.700 hectàrees i sembla que conformen l’extensió de vinya més gran d’Europa d’un sol propietari.
Per tal d’admirar el tapís de ceps, serà interessant que us enfileu al turó coronat per la petita ermita de Montserrat. Als vostres peus, la vinya arrenglerada i, si alceu la mirada, el castell de Raimat, enlairat.
Km 75. Gimenells. Si Raventós havia estat un precursor en qüestions de colonització, la tardor de 1939 el govern de Franco creava l’Instituto Nacional de Colonización, una entitat que tenia com a objectiu la reactivació del sector agrícola i el consegüent aument de la producció, mitjançant la conversió de zones de secà en regadiu. Un projecte, d’altra banda, que prenia tot el sentit dins el context d’autarquia durant la primera postguerra. Per a tals efectes, es construïren una sèrie de pobles que havien d’albergar els colons. A les terres que rega el canal d’Aragó i Catalunya, sorgiren Gimenells (1945), Sucs (1948), el Pla de la Font (1956) i Vensilló (1961).
A Gimenells ens aturem. Salta a la vista la seua asèpsia, d’una blancor nuclear, gairebé hospitalària. Una plaça, una església i el seu campanar, un portal d’entrada —si hom ve de ponent—, alguns porxos que arreceren l’ajuntament i una dispersió d’habitatges baixos conformen aquest poble de nova planta. La dislocació respecte del context resulta inevitable i idèntica a la que el viatger pot sentir en entrar a un poble nou, d’aquells que substitueixen els que han quedat sota les aigües dels pantans.
