L’extrem occidental de les comarques lleidatanes competeix, en ambient i climatologia, amb la realitat estepària dels Monegres, ja en terres d’Aragó. Un clima continental, d’aquells que garanteixen estius tòrrids i hiverns gèlids, baixa pluviometria i episodis de boira, ho banya tot. La terra, blanca, s’hi amuntega, tot formant tossals i barrancs de poca envergadura, i emet una llum refractària, quan el sol es desploma, que anul·la qualsevol rastre d’ombra i destenyeix els colors.
Per contraposició, la plana mostra una verdor intensa, agrícola, humida, regada per una sòlida infraestructura de canals i séquies que recorren a les aigües del Segre, de la Noguera Ribagorçana i del Cinca per a fer d’aquest espai un oasi a mida. I és precisament l’escassetat la que ha fet que la cultura de l’aigua haja assolit unes cotes elevadíssimes d’aprofitament del recurs hídric.
Al llarg del segle XX, la comarca del Segrià ha aconseguit viure del regadiu i, en concret, del conreu de la fruita, adaptant-se al ritme de les collites i multiplicant la població amb temporers provinents principalment del continent africà. La seua capital i motor econòmic —Lleida— se n’ha després en les darreres dècades, malgrat seguir envoltada d’una horta secular que ha representat per a la ciutat un rebost opulent. A Lleida iniciem la segona etapa d’aquest viatge a través de les carreteres secundàries de Ponent, que haurà de guiar-nos fins a la comarca de les Garrigues, d’orografia exigent i amb l’oli d’oliva autòcton com a element identitari.
A Lleida, la història i el pas de les cultures s’hi superposen i reclamen l’atenció del viatger. Erigida sobre un turó, la vila sobresurt enmig de la planúria, com un far visible a quilòmetres de distància. Lleida excel·leix en patrimoni històric, que és testimoni del pas de civilitzacions i cultures. Els carrers del centre conserven la trama medieval coronada per la Seu Vella i el castell de la Suda. Als seus peus, el Segre és testimoni de l’estreta relació entre el riu i la ciutat, i el Museu de l’Aigua permet descobrir l’aprofitament històric del recurs fluvial. No ens hi estendrem, per manca d’espai en aquestes pàgines i per la quantitat ingent d’informació disponible a internet, però Lleida bé mereix dedicar-li una jornada.
L’abandonarem per l’Horta, que travessem en direcció nord, tot aprofitant la xarxa de camins —en concret, el de Grenyana—. Aquest espai, que és un dels més significatius de Catalunya pel que fa a agricultura periurbana, dibuixa un cinturó verd que encercla la ciutat i que, en l’actualitat, compagina l’activitat agrària amb una ramaderia de caire intensiu, serveis urbans i una innegable funció social de lleure.
Sembla que la transformació d’aquest espai àrid en superfície productiva remunta als temps dels musulmans —fins i tot, a la romanitat—, amb el mestratge inherent pel que fa a l’aprofitament hídric del Segre, per mitjà de séquies, la més rellevant de les quals, en el cas que ens ocupa, és la de Fontanet. En època medieval, s’hi realitzaren noves infraestructures per incrementar el ritme de colonització agrícola, com la séquia de Torres —probablement, de final del segle XII— i, en especial, la de Pinyana, documentada el 1147. Els segles han acumulat un patrimoni ineludible que, per ell mateix, mereixeria dedicar-li una excursió: molins, partidors, peixeres, reguers, braçals, clamors... hauran de quedar en el tinter.
Seguim Segre amunt, tot circulant per camins; travessem la séquia de Fontanet i entrem a Alcoletge. El paisatge que ens acompanya —com de costum a les zones d’horta— el conforma una retícula ordenada de petites parcel·les agràries, d’una pulcritud extrema i d’un treball fi on el llauradordemostra les seues dots d’orfebre.
Km 14. Vilanova de la Barca. Uns quilòmetres al nord, apareix Vilanova de la Barca. Com la resta de vilanoves al Segrià, aquesta població respon a una tipologia d’assentament medieval ex novo, mitjançant la concessió d’una carta de població, amb la finalitat d’arrelar els colons al lloc i de dur a terme l’explotació agrícola de la zona. A Vilanova de la Barca —ho descriu el seu nom— hi hagué un pas de barca, que a principi del segle XIV va ser explotat pels hospitalers del Gran Priorat de Catalunya que en mantingueren el control fins el 1835. Creuem el riu i ens dirigim per camí ample, serpentejant, a Corbins, ubicat a la riba dreta del riu Noguera Ribagorçana. Al seu municipi es troba l’aiguabarreig d’aquest amb el Segre, un oasi enmig de la plana agrícola. El Parc del Riu en preserva l’alt valor ecològic i destaca com un dels exemples més representatius de la vegetació de ribera a les terres de Ponent.
A Corbins, caldrà atansar-se, a més, a la vil·la romana del tossal del Moro —s. II dC—, on un monument funerari i una premsa d’oli —sense datar— completen el complex arqueològic. El castell de la població, que Ramon Berenguer IV guanyà als almoràvits durant la batalla de Corbins (1126), el poblat ibèric de Gibillí i els fruiters en temps de floració —com en tantes altres poblacions de la comarca— s’afegeixen als atractius d’aquesta vila.
Continuem el viatge cap al nord per la carretera C-12, apuntant a Balaguer, però sense tocar-la —ho farem a la propera etapa—. Per Menàrguens haurem penetrat a la comarca de la Noguera, de manera puntual i amb la intenció d’arribar fins Albesa, per la significació històrica que posseeix l’enclavament. Tot just encetat el segle XI el comte Borrell II i el seu germà Ermengol I d’Urgell foren vençuts ací, en territori musulmà, durant la batalla d’Albesa, mentre que un segle més tard el poble passà definitivament a mans cristianes, sota el control del comte Ramon Berenguer III.
Albesa, a més, té antecedents romans: el jaciment arqueològic de la vil·la del Romeral, a uns quatre quilòmetres de la població, situa l’activitat d’aquesta instal·lació agrària entre els segles IV i V dC.
Passem per la Portella, minúscul, discretíssim. Quatre cases. I acte seguit, Alguaire, que s’ha fet un nom gràcies a —o per causa de— l’aeroport de Lleida. I ací caldrà entretenir-se una mica: els plans de la Unilla recreen una horitzontalitat gairebé perfecta en l’altiplà d’Almenar-Alguaire. Es tracta d’un espai natural protegit, per bé que en la seua pràctica totalitat domina el conreu extensiu de cereal. No obstant, conserva algunes espècies singulars, tant de flora com d’animals de ploma, de caràcter estepari, com la xurra o el xoriguer petit.
A un quilòmetre d’Alguaire, hi ha la Mata de Pinyana, formalment un barri d’aquesta població, acotat a la vora del canal de Pinyana. S’hi desenvolupà com a colònia tèxtil a principi del segle XX, tot i que ja existia una fàbrica de filatures nascuda en temps de la industrialització a Catalunya, que recorregué a l’energia hidràulica d’aquesta séquia medieval per a moure’n les turbines. La colònia tèxtil —la més significativa de les lleidatanes— formava part de la societat anònima barcelonina Mata y Pons, i tancaria definitivament les seues portes el 1979, arrossegada per la crisi del sector tèxtil. Una església, alguns habitatges d’estructura senzilla i la instal·lació industrial en desús mantenen la memòria de fa un segle.
Seguim explorant els confins de la Catalunya occidental. La terra de Ponent recupera l’aridesa primigènia tan bon punt el reg s’hi absenta. Rosselló s’assenta entre fruiters i conreu de cereal, protegida per una serreta mínima. El canal de Pinyana travessa el nucli pel bell mig, encaixonat entre murs de ciment. Pels afores, discorre la séquia Major, que prolonga el canal de Pinyana als termes de Lleida i Alcarràs.