S’havien trobat per fer una celebració. Al gener unes cent persones s’havien congregat als afores del poble de Bounti, a Mali, a l’oest d’Àfrica, amb motiu d’un casament. Algunes estaven assegudes en estoretes a l’ombra d’uns arbres i bevien tee. Quan s’acabava de servir l’àpat, van aparèixer al cel uns quants avions de combat francesos, segons explica el pastor Madabbel Diallo, de 71 anys, un dels convidats.
Poc després, Diallo va sentir una explosió i, tot seguit, una altra. La següent cosa que recorda és que estava estirat a terra greument ferit. Les cames li sagnaven. Va veure persones amb els membres destrossats. A un home li sortien les vísceres del cos. Els tècnics d’emergències que van arribar de pressa al poble van transportar Diallo a l’hospital de la ciutat més propera.
Dies més tard, mentre ens ho explicava per telèfon, encara estava en xoc. Al seu costat a l’hospital, hi ha el seu cosí, Mamoudou Diallo, que també va resultar ferit en l’atac; tres dels seus nebots van morir aquell dia. “La gent va recollir braços, cames i caps solts, els va ficar en un clot i els va enterrar”, explica.
En total, en l’atac de l’exèrcit francès a Bounti van morir 22 persones. El govern francès afirma que les víctimes són exclusivament terroristes islamistes, objectiu de la intervenció de França a Mali. Madabbel, Mamoudou Diallo i sis testimonis oculars més de Bounti que Der Spiegel ha entrevistat per separat contradiuen aquesta afirmació. “Allà no hi havia cap gihadista”, diu Madabbel Diallo. “Ningú no portava armes, ni tan sols un ganivet”. El pagès Aliou Barry diu en to de protesta: “Estàvem celebrant un casament. I van venir amb avions i ens van bombardejar”.
Els investigadors de la iniciativa Minusma, la missió de pau de l’ONU a Mali, també ho veuen així. Si bé, segons diu un informe de la investigació, entre els morts hi havia tres persones que podrien haver pertangut a l’organització gihadista Katiba Serma, totes les altres víctimes eren civils. François Lecointre, cap de l’Estat Major francès, ho qualifica de “manipulació”. I afegeix que hi ha gravacions de dron que exculpen els seus soldats. Per motius de confidencialitat militar, però, l’exèrcit es nega a difondre les imatges.
L’incident de Bounti és un exemple més d’un conflicte que en bona part té lloc en secret. Des de fa més de vuit anys l’exèrcit francès està destacat a Mali. El que va començar el gener del 2013 com una ofensiva limitada contra uns rebels islamistes sobretot al nord de Mali, s’ha convertit en una de les guerres més llargues de la història recent de França.
En el marc de l’operació Barkhane, París ha destacat més de 5.000 soldats a Mali i els països veïns, un terç dels seus efectius desplaçats a l’estranger. Els gihadistes, però, s’han escampat per extenses zones del Sahel, a Mali, Burkina Faso i el Níger. El president francès, Emmanuel Macron, ha instat reiteradament altres països, entre ells Alemanya, a involucrar-se més en la lluita antiterrorista. Després de la retirada de l’Afganistan, Mali serà la missió exterior més gran de l’exèrcit alemany. Prop de mil soldats alemanys participen en la missió Minusma. A més a més, per encàrrec de la UE els alemanys imparteixen formació als soldats malians. Tanmateix, el mandat del Bundestag exclou explícitament que participin en les accions de combat de l’operació Barkhane.
A Mali el govern francès vol aturar l’avanç dels islamistes. I també pretén frenar les migracions regulars cap a Europa. París, però, no dona detalls de l’operació, i fins i tot els seus aliats en reben escassa informació.
Der Spiegel i el portal en línia The New Humanitarian han investigat la missió Barkhane al llarg d’uns quants mesos. Els periodistes han viatjat diverses vegades a Mali, han acompanyat soldats en acció, s’han reunit amb testimonis i han avaluat documents interns i dades d’accés públic. En alguns casos, com demostren les investigacions, els soldats francesos i els seus aliats malians poden haver infringit el dret internacional.
Per a França Mali és el mateix que Afganistan per als EUA, una guerra absolutament inacabable que és molt difícil de guanyar. I que contínuament provoca víctimes innocents. Segons dades de l’ONG internacional Acled, des del 2013 han mort uns 8.000 civils en atacs dels diversos bàndols.
Una tarda d’abril patrullen per Gossi, una ciutat del nord-est de Mali, soldats francesos juntament amb els seus col·legues malians. Porten armilles antibales i fusells. Aturen vehicles i comproven la documentació dels ocupants. “Volem fer notar la nostra presència”, diu Benjamin, un oficial francès. Un adolescent que venia amb bicicleta tremola quan les forces de seguretat el fan parar. “Què passa?”, diu Benjamin en francès. “Per què tens por?”. El jove mira amb un aire insegur. Els soldats malians també estan desorientats. Provenen d’altres zones del país i no parlen la llengua de la gent de Gossi. Finalment, un resident els ve a donar un cop de mà. “És una criatura, per això té por”, diu. Els soldats revisen el mòbil del noi i el deixen marxar.
En l’operació Barkhane, els soldats francesos normalment són enviats tres o quatre mesos a Mali. Molts són joves. Sovint els costa valorar la situació correctament sobre el terreny.
Si bé els francesos són superiors militarment als seus adversaris, ja que disposen de vehicles cuirassats, avions de combat i drons, en el dia a dia de la guerra això no els ajuda gaire. Igual que els passava als nord-americans i als seus aliats a l’Afganistan, encara que l’exèrcit francès sigui capaç d’anar matant extremistes, no pot pacificar la regió de manera permanent.
Els grups islamistes que controlen àrees del Sahel estan vinculats en part amb Estat Islàmic o al-Qaeda. Però, sobretot, tenen un bon suport entre la població. Els gihadistes aprofiten la frustració que senten molts malians envers el govern central.
El govern de Bamako és vist com una institució feble i propensa a la corrupció. La setmana passada el govern va ser apartat del poder per segon cop en nou mesos arran d’un cop d’Estat de l’exèrcit. Ara el país és governat provisionalment pel coronel de l’exèrcit, Assimi Goïta.
Tant a França com Alemanya augmenten les crítiques per la intervenció. Polítics de diversos partits reclamen la retirada de les tropes alemanyes, però la cancellera, Angela Merkel, vol mantenir la missió. “Creiem que la nostra presència sobre el terreny continua sent important”, va dir després del consell de ministres franco-alemany de dilluns passat.
El 2013, quan els gihadistes es van acostar a Bamako, els governants de Mali van demanar ajuda a l’antiga potència colonial, França. De fet, els francesos només volien quedar-se unes quantes setmanes al país. Però es van anar implicant més i més en la guerra. I com més duraven els enfrontaments, més augmentaven les pèrdues de tots dos bàndols. Des de l’inici de la guerra han mort més de cinquanta soldats francesos. I encara molts més soldats malians.
Idrissa Maiga, un pagès del centre de Mali, va perdre la seva esposa i els seus tres fills en un atac amb míssils dut a terme pels francesos el 2013. Es va esforçar en va per obtenir una indemnització. Maiga es va dirigir a institucions i mitjans de comunicació tant de Mali com de França. “Només em van dir que França no era responsable dels morts de Mali”, explica.
Al govern de París no li agrada parlar de les víctimes civils que provoca la seva lluita antiterrorista. Segons dades del Ministeri de Defensa francès, des del 2013 només han mort set civils a causa d’atacs directes de soldats francesos. A Mali, però, creuen que la xifra de morts real és molt més alta. Fins i tot als països destacats a Mali, com Alemanya, els és difícil investigar els casos.
Com que en l’operació Barkhane França actua majoritàriament pel seu compte, no ha de rendir comptes davant de cap dels socis de l’ONU. Sobre l’atac a Bounti, per exemple, l’exèrcit alemany encara no té a dia d’avui “conclusions pròpies”, segons afirmen instàncies de l’exèrcit mateix, i a Berlín ningú no vol fer comentaris sobre l’informe crític de l’ONU, ni tan sols la ministra de Defensa, Annegret Kramp-Karrenbauer, per respecte envers París. Diuen succintament des del ministeri que no és possible avaluar l’incident. “Per crear una seguretat mínima, cal una missió sòlida com l’operació Barkhane, encara que a casa nostra a alguns no els agradi”, va dir no fa gaire Kramp-Karrenbauer en una videotrucada amb els comandants a Mali de l’exèrcit alemany i amb diputats del Bundestag.
Hi ha indicis que l’exèrcit francès oculta a consciència atacs contra civils. Això es desprèn d’un document intern de Barkhane que ha pogut consultar Der Spiegel, segons el qual el maig de l’any passat uns soldats francesos van abatre un motorista que van confondre amb un terrorista suïcida en un poble del centre de Mali. Però en comptes d’exigir responsabilitats als soldats, França va pagar diners als familiars. La insuficient investigació de possibles crims de guerra fa créixer les files gihadistes, alerta l’antropòleg malià i assessor del govern Bréma Ely Dicko.
París s’esforça per involucrar més l’exèrcit malià en l’operació. Des del 2014 els francesos han format, segons afirmen ells mateixos, 18.000 soldats malians. Però les forces armades malianes continuen estant mal equipades, desorganitzades i sovint són inferiors als gihadistes.
A més, alguns observadors acusen els soldats malians de cometre violacions dels drets humans de manera habitual. Certament, l’exèrcit francès i l’alemany asseguren que també formen els seus aliats en el tracte amb civils. Diu Serge Camus, comandant de Barkhane a Gossi: “Els expliquem que no es pot netejar la brutícia amb més brutícia”. Tanmateix, l’any passat al Sahel van morir més civils a mans de les forces armades que a mans dels terroristes.
A Boulkessi, un poble a tocar de la frontera amb Burkina Faso, l’exèrcit malià té una base que ha estat objecte d’unes enormes ampliacions. I tanmateix, al poble i a la rodalia han mort més civils que en cap altra regió del país pels atacs de l’exèrcit malià. Segons dades de l’ONG Acled, 153 víctimes només en els últims tres anys.
El 2018 Tidiani Diallo, un adolescent de Boulkessi, va veure com entraven soldats malians al seu poble i suposadament venjaven la mort d’un company militar. El noi explica que van disparar a tort i a dret contra la població. Després van agafar el cap del poblat i l’imam i els van dir: “Ja us vam dir que, per cada un dels nostres que morís, nosaltres en mataríem vint dels vostres”.
Al gener soldats francesos i malians van dur a terme una operació conjunta prop de Boulkessi. Van entrar amb violència en diverses cases, suposadament a la recerca de terroristes. Van detenir quatre homes. Els soldats malians els van llançar a un vehicle “com un sac d’arròs”, explica una persona que ho va presenciar. L’endemà dos dels homes van ser trobats morts en una cuneta, un tercer va tornar a Boulkessi després de passar dues setmanes detingut i el quart encara està desaparegut. Mentrestant, tots els habitants de Boulkessi han fugit.
Els costats foscos de la intervenció francesa a Mali tenen lloc majoritàriament a recer de la llum pública. I a les forces armades malianes gairebé mai no se’ls exigeixen responsabilitats per possibles crims de guerra. Entre la població creix la indignació per la intervenció militar. A començament d’any a Bamako es van organitzar manifestacions contra França. I ja fa temps que els soldats francesos no són vistos només com a protectors, sinó també com a ocupants.
El president Macron probablement busca una via per, com a mínim, reduir la missió. En els últims anys, ha hagut de vetllar taüts de soldats francesos diverses vegades. D’ençà del darrer cop d’Estat, encara és més difícil justificar la missió políticament. I en una entrevista Macron va explicar amb gran rotunditat que no donaria suport a cap govern que no tingués legitimitat democràtica.
Aquestes investigacions han rebut el suport d’una beca del fons Investigative Journalism for Europe.
Traducció d'Arnau Figueras