En dos vídeos, de 30 segons cada un, dos joves es presenten i exposen els seus delictes sota les urpes dels seus enemics. Roman Protassévitx, de 26 anys, mira directament a càmera mentre parla alt i clar. “Segueixo cooperant amb els investigadors i confesso haver organitzat disturbis massius a la ciutat de Minsk”. La seva parella, Sofia Sapega, de 23 anys, recorre la sala amb la mirada. Gairebé no mou els llavis. “També soc l’editora del canal de Telegram El Llibre Negre de Bielorússia, que va publicar informació personal sobre alguns empleats del Ministeri de l’Interior”.
Aquests dos joves són el botí que el dictador Aleksandr Lukaixenko pot mostrar després de desviar forçosament el vol 4978 de Ryanair que anava d’Atenes a Vílnius el diumenge 23 de maig. Lukaixenko estava disposat a arriscar-se a una protesta mundial per tal de posar la mà a sobre a Protassévitx i Sapega. El ministre d’Afers Exteriors de Grècia va qualificar l’incident com un “acte de pirateria aèria estatal”. El primer ministre de Polònia va denunciar el que ell anomena un “acte terrorista estatal sense precedents”. Per la seva banda, el secretari d’estat dels Estats Units, Antony Blinken, va demanar una investigació internacional independent.
En atacar el trànsit aeri que hi ha entre les capitals de dos estats membres de la Unió Europea, Lukaixenko ha aïllat el seu país més del que ja ho estava. Les companyies aèries europees ja no aterren a Minsk i eviten l’espai aeri sobre Bielorússia. A més, la companyia aèria nacional Belavia ja no pot volar a moltes destinacions d’Europa. Ucraïna ha interromput tot el trànsit aeri amb Bielorússia.
Ara Brussel·les estudia la possibilitat d’aplicar sancions contra sectors sencers de l’economia bielorussa, mesures que afectarien l’exportació de productes petrolífers i fertilitzants de potassa, així com el sistema financer. Aquestes restriccions afectarien el règim de Lukaixenko molt més que qualsevol restricció de l’espai aeri.
Lukaixenko fa 27 anys que està al poder a Bielorússia, més temps que el que porten vius Protassévitx i Sapega. Després de les protestes de l’estiu passat, el seu règim va imposar tranquil·litat al país amb mà de ferro. Però ara estem veient que Lukaixenko no en té prou amb sembrar la por només a Bielorússia: vol estendre la seva ombra per tot Europa. Tampoc sembla témer les sancions, ja que creu estar sota l’ala protectora del president rus Vladímir Putin.
Es mou per pura venjança o hi ha una lògica rere els seus moviments? I per què ha atacat a Protassévitx i a Sapega?
Una nit de principis de maig, Protassévitx va visitar l’apartament d’un company seu a Vílnius. Ambdós van dir que necessitaven urgentment unes vacances. Protassévitx és periodista i activista, i des de gener dirigeix el canal de l’oposició @belamova en el servei de missatgeria Telegram. El canal difon notícies polítiques de Bielorússia, però en aquest país la paraula política és en gran manera sinònim de repressió. L’onada de protestes de l’estiu de 2020, on centenars de milers de persones van sortir al carrer contra el dictador Lukaixenko, s’ha vist paralitzada des d’aquests fets, seguida d’onades d’intimidació. La feina de Protassévitx ha estat esgotadora, opressiva i incessant.
“Estava fart després de totes les males notícies i de les esperances frustrades”, diu l’exparella de Protassévitx, Iekaterina Ierusalimskaia. “A l’estiu de 2020 encara pensava que anàvem pel bon camí, que el règim acabaria aviat”. Va preguntar a un company si estaria bé que es prengués una o dues setmanes de vacances. “Agafa’t una setmana, i l’altra la fas a distància”, li va dir.
Vílnius, amb el seu nucli antic i les seves esglésies barroques, és alguna cosa més que la capital de Lituània: també és la capital dels exiliats bielorussos. Protassévitx és un dels milers de bielorussos que viuen a la ciutat. Qui més destaca d’ells és la líder de l’oposició Svetlana Tikhanóvskaia, que va ser la rival de Lukaixenko a les eleccions presidencials d’agost, abans que el dictador en falsifiqués els resultats i l’expulsés literalment del país. El personal de Tikhanóvskaia està en un edifici amb oficines de vidre als afores del centre de la ciutat. Allà també hi treballa el personal del canal de Telegram @belamova de Protassévitx. El món de l’exili bielorús és força reduït.
Fins i tot s’ha establert una universitat sencera a l’exili, a l’antic monestir agustí del centre de la ciutat: la Universitat Europea d’Humanitats, de Minsk, que es va veure obligada a tancar i es va establir a Vílnius l’any 2004. Sofia Sapega estudia Dret aquí. Té passaport rus, però es va criar a Bielorússia, i fa no res ha acabat la seva tesi de màster a Vílnius, titulada “El dret al matrimoni: Normes universals i regionals del dret internacional”. L’ha defensada a principis de juny.
Un dels seus professors descriu Sapega com una persona “reservada, poc emocional i molt bona estudiant”. Diu que s’interessava per l’art i per la història, i “no per la política”. Aquesta era la seva reputació, diu.
Sapega i Protassévitx es van conèixer per primer cop a un bar de Vílnius l’any 2020: una estudiant poc interessada en política i un activista força conegut. Protassévitx acabava de mudar-se a Vílnius. Anteriorment havia dirigit des de Varsòvia Nexta, el canal més gran i radical de l’oposició a Telegram. A Bielorússia se’l considerava enemic de l’Estat.
La mare de Sofia, Anna Duditx, que viu a Minsk, no coneix a Protassévitx en persona, “però evidentment sé qui és”, diu per telèfon. “Li he dit diversos cops que vigilés. I ella contestava: ‘Mama, estic enamorada’”.
El viatge a Grècia van ser les seves primeres vacances junts.
Les fotografies que Protassévitx va tuitar de les seves vacances són inusuals. Es veu a Svetlana Tikhanóvskaia a l’Acròpolis, amb el cabell solt. Tikhanóvskaia davant del Partenó. Tikhanóvskaia deixant unes flors. Ella estava de viatge de feina a Grècia mentre Protassévitx hi era de vacances. Tot i això, es va passar uns dies treballant per ella com a fotògraf, i les seves fotografies van aparèixer a les xarxes socials.
També la va acompanyar al Fòrum Econòmic de Delfos, una conferència on va fer una de les seves poques aparicions públiques. “Vaig guanyar les eleccions”, va dir amb seguretat en anglès. Era una afirmació atrevida: després d’unes eleccions manipulades, qui pot saber quin hauria estat el resultat verdader? Però el seu nivell de professionalitat era impressionant, atès que només feia un any que es dedicava a la política.
En resposta a una pregunta de DER SPIEGEL, Tikhanóvskaia va escriure que Protassévitx “no era membre de la seva oficina” i que “no la va acompanyar al seu viatge a Atenes. Vam volar en avions diferents”. Però diu que sí que el coneix i el descriu com “un home de bon caràcter, ple de vida”.
El 16 de maig, Tikhanóvskaia va tornar a Vílnius amb un vol directe de Ryanair. Aquest vol també va passar per l’espai aeri bielorús, igual que l’avió que duia a Protassévitx i a Sapega una setmana més tard. Però el vol de Tikhanóvskaia no va ser desviat, Lukaixenko no va enviar cap avió de combat, ni els controladors aeris de Minsk no van advertir de cap amenaça de bomba.
Protassévitx i Sapega es van quedar a Grècia una setmana més. “Sofia va planejar el viatge”, diu la seva mare. “Pensava on volia quedar-se a dormir, i quins llocs d’interès volien veure. No tenia res a veure amb el viatge de Tikhanóvskaia. Va ser pura coincidència que ella també hi fos”.
El 23 de maig, exactament una setmana després del vol de Tikhanóvskaia, Protassévitx i Sapega estaven a la porta d’embarcament del vol de tornada de Ryanair d’Atenes a Vílnius. “Una parella interessant”, va pensar un altre passatger, Andrius Elsbergas.
Protassévitx per la seva banda no veia amb bons ulls l’home que feia cua rere seu. Va escriure a un xat de grup dels seus amics: “Ha, ha, ha, crec que m’acaba d’espiar un membre del KGB. Fins i tot ha intentat fotografiar els meus documents de viatge”. Segons sembla, estava prou preocupat per a descriure l’home amb tot detall: de mitjana edat, postura bona, cabell fi, vestit amb una samarreta i uns pantalons de color clar, duu una bossa de cuir a la mà. Segons va dir Roman, l’home, fins i tot, havia intentat fotografiar la seva targeta d’embarcament. “El més curiós és que era el següent de la cua per embarcar i va marxar. Va marxar quan era just a la porta”.
Les autoritats gregues han analitzat les imatges de les càmeres de l’aeroport. Però fins ara no han pogut identificar cap persona sospitosa ni cap activitat sospitosa relacionada amb Protassévitx. El servei d’intel·ligència grec EYP ha rebut fortes crítiques des del segrest. Però el nom de Protassévitx no figurava a la llista de membres de la delegació, segons diuen alguns funcionaris del servei intel·ligència. No es va presentar cap sol·licitud per a la seva protecció ni ningú va informar les autoritats de seguretat que el fotògraf de Tikhanóvksaia es quedaria al país.
A les 10:30 del matí, hora local, el Boeing 737 es va enlairar des de l’aeroport Elefthérios Venizelos d’Atenes. L’avió va volar cap al nord, sobrevolant Bulgària, Romania, Ucraïna i Bielorússia. La majoria dels 126 passatgers a bord eren lituans.
A la una de la tarda, el pilot va anunciar un canvi de rumb. Va dir als passatgers que li havien aconsellat volar a Minsk. El que no va dir era que els controladors aeris de Minsk havien avisat d’una possible amenaça de bomba rebuda per correu electrònic a l’aeroport de Minsk. Tot el que estava relacionat amb l’avís semblava estrany. Per què, per exemple, l’avió havia d’aterrar a Minsk quan l’aeroport de Vílnius quedava molt més a prop? I per què s’havia enviat l’amenaça a Minsk, on l’avió ni tan sols havia d’aterrar?
Protassévitx va percebre immediatament que corria perill. Roman es va aixecar, totalment agitat i atemorit. La tripulació va ordenar que tothom s’assegués, però ell va dir en veu alta: “Tenim un refugiat polític a bord, no podem aterrar a Minsk!”. Així és com ho recorda Andrius Elsbergas, que estava assegut unes files per davant de Protassévitx.
Protassévitx li va demanar a la seva parella que anés a seure als últims seients de la cabina. Saulius Danauskas, un altre passatger de l’avió recorda que ella es va posar la jaqueta i una gorra de beisbol. Malgrat tot, sembla que Protassévitx es va aferrar a l’esperança de passar desapercebut.
Quan van aterrar a Minsk, els gossos van ensumar els passatgers i tot l’equipatge. A la terminal, els passatgers van perdre de vista a Protassévitx i a Sapega, qui va enviar un missatge a la seva mare per WhatsApp. “Mama”. És tot el que va aconseguir escriure.
Els dies següents van arribar diverses explicacions des de Minsk sobre el motiu pel qual suposadament van haver de desviar l’avió, però cada una era més absurda que l’anterior. Dilluns, un funcionari del Ministeri de Transport de Minsk va llegir una suposada amenaça de bomba. “Nosaltres, soldats de Hamas, exigim que Israel cesi el foc a la Franja de Gaza”, hi deia, suposadament. “Sabem que els participants del Fòrum Econòmic de Delfos estan tornant a casa a bord del vol FR4978”. Era una referència al fòrum al qual havien assistit Tikhanóvskaia i Protassévitx. L’organització Hamas es va desentendre immediatament del correu electrònic.
Un document intern també refuta la versió donada per Minsk. El correu electrònic amb l’amenaça de bomba no va arribar a un compte de l’aeroport de Minsk fins a les 12:57 del diumenge, gairebé mitja hora després que els conductors aeris bielorussos alertessin al pilot de Ryanair sobre el suposat artefacte explosiu que hi havia a bord. El correu electrònic es va filtrar i DER SPIEGEL va poder veure’l.
Dimecres, Lukaixenko va demostrar que li importava ben poc la credibilitat de la justificació que havien donat. “Hamas o no Hamas, ara això no és important”. Va dir que les amenaces de bomba procedents de l’estranger havien arribat al seu país com una “allau”. Lukaixenko va arribar a admetre que la presència de Protassévitx era motiu suficient com per aturar el trànsit aeri internacional. “Hi hagi una bomba a bord o no, si m’haguessin informat que hi havia un terrorista a l’avió, hauria donat immediatament l’ordre d’aterrar-lo”.
De fet, Protassévitx apareix a la llista de presumptes terroristes que manté el KGB bielorús des de novembre de 2020. “M’han declarat terrorista oficialment. No és cap broma”, va tuitar quan ho va saber. És el número 726 de la llista, tan sols dos llocs per davant hi ha un comandant sirià del Front Al-Nusra. Des de llavors, també hi han afegit Tikhanóvskaia. Això revela clarament la lògica del règim de Lukaixenko: no existeixen els opositors polítics, tan sols enemics i terroristes.
El règim s’ha radicalitzat, de la mateixa manera que es va radicalitzar Roman Protassévitx. Protassévitx ve d’una família de Minsk que ha estat durant molt de temps al costat del règim, ja que el seu pare feia carrera de militar i la seva mare era professora en una acadèmia militar. Va assistir a una escola científica d’elit a Minsk, va participar en concursos de física, va guanyar una beca presidencial i es va interessar per l’espai.
El primer cop que el van detenir a les protestes de 2011, es va indignar amb la violència policial i llavors es va tornar políticament actiu. Primer el van expulsar de l’escola i més tard de la facultat de periodisme de la universitat. L’any 2014, va estar a Maidan, a la plaça de la Independència d’Ucraïna a Kíev. L’any 2015, va treballar com a fotògraf i periodista autònom al front de batalla a l’est d’Ucraïna, que estava essent assetjat. També hi ha informes on explica que va lluitar en el controvertit batalló de voluntaris “Azov”, dirigit per extremistes de dreta. Però el portaveu del grup d’aquella època, Stepan Golovko, ho nega. Afirma que Protassévitx va ser allà com a periodista i que mai se’l va veure amb una arma.
Protassévitx va fugir de Bielorússia l’any 2019. A ulls del règim, el seu delicte més greu era la seva participació en el canal de Telegram de l’oposició Nexta, que es convertiria en una força impulsora de les protestes al carrer de 2020. Nexta va sorgir d’un canal de YouTube operat des de l’exili a Varsòvia, i és el millor exemple de la radicalització de la retòrica, fins i tot per part de l’oposició, i de l’impacte que pot tenir un simple canal de Telegram.
Quan els residents de Minsk van sortir als carrers l’agost de 2020 per protestar contra la reelecció manipulada de Lukaixenko, al moviment li faltava lideratge. El règim va bloquejar les pàgines web de l’oposició. Tot i això, en fer-ho, va enfortir involuntàriament els seus canals de Telegram, que no es poden bloquejar.
El nombre de lectors de Nexta va augmentar a més de 2 milions, d’una població de 9,5 milions. El canal envia imatges i missatges ràpids, animant els manifestants, donant instruccions sobre per on s’ha de moure la gent en la multitud i sobre com protegir-se. És activisme, no periodisme. Per a Nexta, els opositors són “feixistes”, “esquadrons de càstig” o “ocupants”.
“Només som la veu del poble”, diu Stepan Putilo, fundador i operador de Nexta. “I ells parlen de la gent de Lukaixenko com a ocupants”. A mesura que el canal ha anat creixent, hi ha hagut desacords entre Putilo i Protassévitx sobre la seva direcció, atès que Protassévitx volia tornar a un enfocament més periodístic. El setembre de 2020, va abandonar Nexta i, poc després, Polònia, que es va negar a concedir-li asil polític per manca de documentació.
“El que està passant actualment a Bielorússia no s’ha vist a Europa en quaranta anys”, afirma Pavel Latuixko, antic diplomàtic i ministre de Cultura bielorús que, a part de Tikhanóvskaia, és una de les figures més conegudes de l’exili. Afirma que 25.000 persones han estat detingudes o arrestades i que hi ha 421 presos polítics. En aquest sentit, diu, l’acció que s’ha pres contra Protassévitx era “absolutament lògica”. “Durant nou mesos, a totes les capitals europees, vam estar dient: Lukaixenko no vol dialogar, vol destruir els seus oponents. Vam rebre suport en forma de paraules, però ningú no va fer res”, diu Latuixko.
L’oposició va rebre advertiments. A l’abril, el ministre d’Interior bielorús va anunciar una “purga” d’enemics a l’exterior. A més, un alt càrrec del parlament de Minsk va escriure a Facebook aquella setmana que Latuixko seria el següent en ser portat a Bielorússia “en un maleter” per rebre la pena que mereixia.
La màxima prioritat de Lukaixenko és castigar a tots els seus oponents, afirma l’analista polític Artyom Shraibman. “I la intercepció de l’avió encaixa exactament en aquesta lògica”. Segons ell, fa temps que Lukaixenko va deixar de preocupar-se per si les seves accions fan perillar la seva reputació. “Si s’hagués assabentat del vol de Tikhanóvskaia amb la suficient antelació, probablement també l’haurien interceptat”, afirma.
La por ha començat a estendre’s a Vílnius, on els destacats activistes exiliats busquen protecció policial i els professors bielorussos ja no surten de la ciutat per por a ser perseguits.
El resultat és que Protassévitx i Sapega s’han convertit en víctimes d’una campanya de represàlies a gran escala. Tot i que Sapega no ha pogut veure a cap advocat, ha rebut la visita del cònsol rus. “Va dir que estava abatuda”, diu la seva mare. Tot i això, la mare de Sapega, que viu a Minsk, va poder proporcionar-li roba d’abric a la seva filla en el centre de detenció del KGB.
Els pares de Protassévitx, en canvi, van marxar del país l’estiu passat. Ara viuen sans i estalvis a Polònia, però temen per la vida del seu fill. L’advocat de Protassévitx el va poder veure per primer cop una setmana després de la detenció, i va declarar als periodistes que estava “de bon humor, positiu i alegre”.
Traducció d’Ariadna Gil Besolí