Que l’agricultura pot ser un arma per malmetre i debilitar l’adversari està fora de tot dubte. Ha estat així al llarg de la història i continua sent-ho, de múltiples formes. Els conreus han estat, en moltes ocasions, el cap de turc de conflictes geopolítics.
L’any 2014, Rússia va vetar la importació de productes agroalimentaris europeus, després que la UE vetara Rússia pel conflicte ucraïnès.
En altres ocasions, en canvi, l’agricultura i l’explotació de les matèries primeres pot ser una ferramenta per aprofundir en el vassallatge d’un territori sobre un altre. El cas del conreu de la tomata i el meló al Sàhara Occidental, impulsat per les autoritats marroquines i encoratjat per corporacions agrícoles multinacionals, resulta paradigmàtic. Es tracta, en primer lloc, d’una estratègia per explotar els recursos naturals d’aquest territori. En segon lloc, sobretot, és una manera de reforçar l’ocupació, de forma subtil, quasi imperceptible. “En la qüestió Marroc - Sàhara Occidental, el sector agrícola és rellevant, més que per la qüestió econòmica, sinó com una peça de l’engranatge d’ocupació i legitimació de l’ocupació”, exposa Mónica Alonso, responsable de drets humans de Mundubat.
Al Sàhara Occidental, i més concretament al voltant de la ciutat de Dakhla, les autoritats marroquines han impulsat la creació de grans explotacions de cultiu destinades al mercat internacional. Entre el 7% i el 14% de totes les tomates que el Marroc dedica a exportació procedeixen dels territoris ocupats, segons denuncien Jesús García Luengos i Celia Murias, autors de l’informe “Drets humans i empreses transnacionals en el Sàhara Occidental”, patrocinat per Mundubat. Es tracta d’iniciatives empresarials que no compten amb el vistiplau del Front Polisario i que, a més a més, donen feina sobretot a persones marroquines i no sahrauís. No dinamitzen, per tant, l’economia local. I, sobretot, reblen en el procés de colonització física i mental que el Marroc ha desplegat al Sàhara Occidental des de la Marxa Verda. “En els territoris ocupats, també en el camp agrícola, s’està produint una violació sistemàtica dels drets humans”, alerta l’activista Mónica Alonso.
Una vella història
Anem, però, a pams. L’ocupació del Sàhara Occidental per part del Marroc té el seu moment fundacional en l’anomenada Marxa Verda, de 1975, amb la qual 300.000 marroquins marxen cap als territoris del sud, una acció amb què el país alauita concretà la seua ambició annexionadora. Espanya, que n’havia estat metròpoli, ho permeté i desplegà, a partir d’aquell moment, una estratègia d’estruç. De poc han servit els diversos pronunciaments que a nivell internacional reconeixien la legitimitat del Front Polisario i la República Àrab Sahrauí Democràtica. Els diversos intents per celebrar un referèndum d’autodeterminació han estat sistemàticament boicotats per Hassan II i Mohamed VI (vegeu la cronologia), i han convertit la del Sàhara Occidental en una les qüestions encara no resoltes en el procés de descolonització del segle passat. Quaranta-cinc anys han passat des que la Cort Internacional de Justícia va dictaminar que ni el Marroc ni Mauritània tenien vincles de sobirania territorial sobre aquest espai i que, per tant, calia aplicar el dret d’autodeterminació.
En aquest temps, Rabat ha implementat diverses estratègies per estendre la seua influència sobre aquesta àrea. Des de l’inici de l’ocupació, ha promogut el desplaçament de desenes de milers de colons marroquins. A hores d’ara, entre dos terceres parts i tres cinquenes parts del mig milió d’habitants que hi ha en els territoris ocupats tenen origen marroquí. Per altra banda, en els campaments del Tinduf viuen al voltant de 170.000 sahrauís.
Al voltant d’un terç del territori de l’antic ‘Sàhara espanyol’ es troba actualment sota control de la República Àrab Sahrauí Democràtica. “L’ocupació i annexió del Sàhara Occidental per part del Marroc és una violació flagrant del dret internacional humanitari. L’existència d’abundants recursos naturals, com ara els fosfats i altres minerals, a més de possibles jaciments petroliers, i la pesca, han estat una motivació molt important de Rabat per ocupar aquest territori”, indica l’estudi. En l’actualitat, el 90% de les captures que els pesquers europeus fan tenen lloc en les aigües adjacents al Sàhara Occidental. Aquestes captures es fan emparades en els successius acords pesquers que la UE ha signat amb el Marroc al llarg de les dues darrers dècades i que han estat utilitzats per Rabat com un element de pressió per perfilar les seues relacions geoestratègiques. “Els plans del Marroc per al desenvolupament dels territoris ocupats responen a una doble intencionalitat. D’una banda, refermar i legitimar l’ocupació mitjançant el desenvolupament de projectes d’estimulació econòmica en aquesta regió, “en benefici de la població”, i el consegüent moviment de població marroquina al territori —explica l’informe de Mundubat. D’altra banda, el model productiu orientat a l’exportació té com a eix central el comerç internacional dels productes i recursos extrets del territori”. De fet, el govern marroquí projecta la construcció d’un nou port comercial a 70 quilòmetres de Dakhla, l’antiga Villacisneros.
La llavor de l’extractivisme
La pesca no és, doncs, l’única activitat primària que el Marroc explota en els territoris ocupats. L’agricultura ha esdevingut, com més va, més important en aquesta estratègia. L’aposta agrícola de Rabat per a tot el territori ve de lluny i està emparada en els successius tractats de lliure comerç signats amb la UE. El Marroc, senzillament, ha fet una aposta decidida per convertir-se en el rebost d’Europa. Les multinacionals hortofrutícoles d’Europa han trobat allí un productor barat i competitiu. El Pla Marroc Verd 2008-2020 ha servit per articular aquesta aposta estratègica.
El Sàhara Occidental no n’ha quedat al marge. Entre els anys 2002 i 2009, la producció d’hortalisses (especialment tomata i cogombre) va experimentar un creixement del 2.800%, i la producció de fruita (sobretot meló), d’un 500%. La intenció de Rabat és, en tot cas, fer de Dakhla i els territoris al voltant un pol de producció de tomata i meló, gràcies a la participació de grans inversors. L’any 2018, la superfície de producció era de 785 hectàrees. La Western Sahara Resources Watch, ONG que investiga empreses i governs que treballen pels interessos marroquins en el Sàhara, calcula en 1.206 les hectàrees en producció, distribuïdes en onze explotacions. L’informe de Mundubat estima que la producció agrícola anual als territoris ocupats oscil·la entre les 65.000 i les 96.500 tones. L’opacitat de Rabat i el fet que no s’especifique l’origen del gènere —circumstància que contravé les normatives en matèria de traçabilitat— dificulten afinar la xifra. “Les produccions del Sàhara Occidental es traslladen en camió a Agadir, de forma que es produeix una marroquització de les tomates dels territoris ocupats”, avisa Celia Muria, la qual recorda que la Directiva sobre les pràctiques comercials deslleials de 2005 estableix que els consumidors tenen dret a saber l’origen exacte dels productes que compren.
Siga com siga, el Pla Generation Green 2020-2030 persegueix que, per a 2030, els territoris ocupats disposen de fins a 5.000 hectàrees de cultiu. El problema és, però, que aquests projectes inversors no tenen cap tipus de legitimitat. De fet, tant els acords comercials de pesca com els de liberalització comercial sobre productes agrícoles i pesquers entre la UE i el Marroc han estat sistemàticament negociats al marge del poble sahrauí. Rabat simplement n’ha usurpat la representació en les negociacions.
Una queixa de ple dret
La pedra angular en aquesta matèria és el principi de la “sobirania permanent sobre els recursos naturals” que es basa en el dret dels pobles i nacions a usar i disposar dels recursos naturals existents en el seu territori en benefici del desenvolupament nacional i el benestar, tal com van establir les Nacions Unides el 1962. El dret a la lliure determinació de tots els pobles i a disposar lliurement dels seus recursos i riqueses naturals és objecte també de l’article 1 del Pacte Internacional sobre Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional sobre Drets Econòmics, Socials i Culturals de 1966. És més, l’any 2002, el secretari general adjunt d’Assumptes Jurídics de l’ONU, Hans Corell, va establir explícitament que els recursos naturals d’un territori no autònom com el Sàhara Occidental han d’explotar-se en tot cas d’acord amb els interessos i desitjos del poble sahrauí.
La realitat és, en canvi, que les explotacions que durant les dues darreres dècades s’han implantat al Sàhara han estat primerament impulsades per Les Domaines Agricole, una societat que forma part del hòlding del rei Mohamed VI, al qual li han seguit altres inversors lligats a l’oligarquia marroquina. A tot això cal sumar que el gruix dels 14.000 llocs de treball que s’han generat els han ocupat marroquins, molts procedents de la regió del Souss, amb una llarga tradició agrícola. Segons critiquen des de Mundubat, la contractació de mà d’obra marroquina per a llocs de treball al Sàhara Occidenal s’esperona i anuncia al Marroc mitjançant agències de contractació privada públiques, una estratègia de transferència de població destinada a minoritzar els nadius sahrauís. “Els plans d’expansió del Marroc en aquest sector —conclou l’informe— denoten l’interès a desenvolupar una vessant, relativament recent, de la seua estratègia per reforçar l’ocupació del territori del Sàhara Occidental. Alhora, posa de manifest un sistema d’explotació intensiu i insostenible, orientat a l’exportació i que només beneficia les empreses implantades a Dakhla, les quals exporten il·legalment les seues tomates principalment a Europa”.
CRONOLOGIA
1884. El Sàhara Occidental (SO) esdevé un protectorat espanyol
1963. L’ONU inclou el SO en la llista de territoris no autònoms pendents de descolonització.
1973. Creació del Front Polisario.
1975. La Cort Internacional de Justícia dictamina que ni el Marroc ni Mauritània tenen vincles de sobirania territorial sobre el SO i que, per tant, cal aplicar el dret d’autodeterminació.
1975. El Marroc desplega la Marxa Verda, que mobilitza 300.000 marroquins.
1975. Signatura de l’Acord de Madrid entre Espanya, el Marroc i Mauritània.
1976. Espanya comunica a l’ONU que posa punt i final a la seua presència en el SO i renuncia a les seues responsabilitats sobre el territori. Tanmateix, Espanya, d’acord amb el dret internacional, continua sent la potència administradora.
1976. Creació en l’exili de Tinduf (Algèria) de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD).
1979. Després de la retirada del conflicte per part de Mauritània, el Marroc passa a ser l’única potència ocupant de la SO. Construeix un mur de nord a sud del territori de 2.720 quilòmetres.
1984. La RASD, reconeguda per 80 països, s’incorpora a l’Organització per a la Unitat Africana.
1991. El Marroc i el Front Polisario signen un acord d’alto el foc.
1998. Primer acord de pesca entre la UE i el Marroc, pel qual vaixells europeus poden pescar en les aigües del Marroc i del SO.
1999. L’ONU confecciona el cens electoral per votar en un referèndum d’autodeterminació.
1999. El Marroc renuncia a la celebració del referèndum previst en el pla de pau i advoca per una tercera via consistent en atorgar al SO l’estatus d’autonomia.
2000. Entra en vigor l’Acord Euromediterrani d’Associació entre la UE i el Marroc.
2002. L’ONU estableix que els recursos naturals d’un territori no autònom, com el SO, han d’explotar-se en tots els casos d’acord amb els interessos i desitjos del poble sahrauí.
2003. El Consell de Seguretat de l’ONU aprova el Pla Baker II, que estableix un règim d’autonomia durant cinc anys —sota tutela de l’ONU— i un posterior referèndum d’autodeterminació. El Marroc rebutja el Pla.
2008. El rei Mohamed VI presenta el Pla Marroc Verd per al període 2008-2020.
2010. El Marroc i la UE signen un acord de lliure comerç.
2010. Acampada de Gdeim Izik de dones i joves que reclamen el dret a l’autodeterminació.
2015. La Unió Africana estableix que qualsevol exploració o explotació de recursos naturals per part del Marroc al SO és il·legal.
2015. El Tribunal de Justícia de la UE estableix que el SO no pot estar afectat per l’acord comercial entre la UE i el Marroc perquè el SO no és territori marroquí.
2020. El rei Mohamed VI presenta les línies generals del Pla Generation Green 2030.