Km 48. Guissona. Fou la Iesso romana, fundada ex novo, com a part d’un programa de fundació de ciutats amb una ubicació estratègica, i que tindria com a finalitat la vertebració territorial. Iesso degué ocupar entre 15 i 20 hectàrees, una superfície comparable a les de Barcino i Tarraco, amb 13 i 70 hectàrees respectivament. El parc arqueològic, així com el Museu Arqueològic de Guissona, en donen idea de la transcendència en època antiga.
A partir del segle XIII, la vila passà a dependre del bisbat d’Urgell, fet que explicaria la presència de palaus episcopals i ja, a finals del segle XVIII, d’un temple d’estil neoclàssic que posseeix un majestuós retaule barroc.
Km 82. Agramunt. Passem a tocar de Florejacs i del seu castell; travessem Cabanabona, la Rovirà i Coscó, i arribem a Agramunt, vila torronera. La primera menció a la tauleta d’ametla data de mitjan segle XVIII, en un document que comptabilitza a la vila set obradors de torró. El torró d’Agramunt gaudeix, des de 2002, de la Indicació Geogràfica Protegida.
A més d’aquesta suculència, Agramunt conté altres elements d’interès: hi ha la plaça del Mercadal, porxada; l’actual plaça del Mercat, on trobareu en un antic convent mercedari, l’Espai Guinovart, dedicat a l’artista Josep Guinovart i a la seua voluntat de promoure l’art contemporani. A dues passes, la plaça de l’Església reuneix l’Ajuntament i l’edifici religiós dedicat a Santa Maria, romànic, de dimensions agraïdes i d’una solemnitat inqüestionable.
El riu Sió rega la vila i, per això mateix, aprofitarem el seu curs per a continuar de manera natural el viatge. A l’eixida de la població, travessem el canal d’Urgell, una obra hidràulica de dimensions gegantines que ha estat la responsable del canvi de fesomia de les comarques centrals de Ponent i l’obra més desitjada pels seus habitants. Si en època andalusina s’havien ordenat regs i sèquies, aprofitant les aigües del Segre i del riu Corb, no seria fins el segle XVI quan es plantejaria la possibilitat d’una obra d’envergadura capaç de convertir en regadiu l’aridesa d’aquestes terres, assecades pel clima continental i la baixa pluviometria. Pàgines de documents, estudis, memòries i desacords separen la conceptualització del canal de la seua realització, que no va fer-se realitat fins el 1861, any de la seua inauguració. La infraestructura no va estar exempta de problemes: hagué d’enfrontar-se a dificultats orogràfiques majúscules, com la serra de Montclar, que se salvà per mitjà d’un túnel de vora cinc quilòmetres en el qual treballaren sis mil homes —poc menys del que mesura el túnel de Vielha, que fins l’any 1964 va ser el túnel per carretera més llarg del món.
La vall del Sió proporciona una solució visual indefinida, bondadosa. La carretera hi discorre sense gaires revolts; no li calen. Els pobles se succeeixen a poca distància entre ells, i arribem a Montgai, que s’assenta als peus de la serra de Bellmunt, la qual ens disposem a creuar. Girem l’esquena al Sió; l’asfalt travessa la protuberància orogràfica entre un paisatge de cereal que aviat davalla cap al Pla d’Urgell. Entre una realitat agrícola sense sorpreses, assolim Ivars d’Urgell i el seu estany, alimentat pel canal d’Urgell i recuperat, fa un quart de segle, de la dessecació duta a terme durant la dècada del 1950.
El nostre viatge continua cap a Mollerussa, però abans podrem haver visitat al Tarrós l’Espai Companys, dedicat a Lluís Companys, fill d’aquesta població.
La planúria facilita el traçat d’una xarxa extensíssima de carreteres locals i camins rurals, que permeten passejades plaents en vehicle a motor o en bicicleta. A les portes de Mollerussa, la presència d’uns polígons industrials denota el lideratge comercial de la vila que, d’altra banda, és capital del Pla d’Urgell.
La sèquia tercera del canal d’Urgell dissecciona la població pel bell mig i conforma un passeig ombrívol, a l’extrem septentrional del qual s’ubica l’Espai Cultural dels Canals d’Urgell, que és també la seu de la Comunitat de Regants dels Canals d’Urgell.
Km 156. Tàrrega. Fins a Tàrrega, tot és pla, quant a orografia i emocions. Tàrrega, per contra, malgrat una imatge prèvia poc atractiva, posseeix un encant singular, que descobrirem tot caminant el centre històric: els carrers porxats, algunes arcades i la plaça Major —amb l’església de Santa Maria de l’Alba, del segle XVII, i l’Ajuntament. Atanseu-vos al carrer de la Vilanova, on un doble arc de mig punt ha esdevingut la icona de la Tàrrega medieval. Un fet, però, grava malauradament la memòria històrica targarina: la massacre de jueus produïda al segle XIV. Al museu una exposició permanent en narra els fets, recolzant-se en materials recuperats de la necròpolis jueva i peces gòtiques provinents dels diferents edificis religiosos. A més, un itinerari urbà museïtzat transcorre pels diferents indrets de l’antic call.
El nostre viatge acaba ací, però hi ha un element indefugible a la comarca, que podrem assolir en 15 minuts de conducció: Guimerà. El poble, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional, vessa des del castell i l’església gòtica cap a la llera del riu Corb. El seu aspecte petri transporta el visitant a una quietud anacrònica.