Si per algun aspecte destaca la realitat marina, és pel seu caràcter grandiós, d’horitzó definit i d’essència relaxant. El recorregut amb què iniciem el primer dels sis capítols d’aquest viatge dedicat a les terres de Lleida condensa tots els estats de la naturalesa del mar: des de la calma més absoluta fins a una encrespada, desafiant ondulació. L’Urgell, el Pla d’Urgell i la Segarra conformen un gran mar interior, sòlid, una geografia variable per la qual el viatger navega més que no transita. Amb una presència humana escassa —per no dir, en certs punts, ínfima—, hom té la sensació de circular per un mar obert, a un bon grapat de milles de la costa.
I la llum i les estacions mantenen sempre canviant la fesomia d’aquestes terres: durant la primavera, el verd del conreu s’encén amb una fosforescència encegadora, il·luminada per un sol tangencial que en multiplica els matisos. A l’estiu, per contra, com a l’hivern, la terra mostra la seua imatge més aspra, nua, desproveïda de tot artifici. Es fa aleshores evident la blancor d’una terra àrida que tenyeix camins i pobles d’un ambient polsegós, i alhora cobra protagonisme un patrimoni amagat de pedra seca.
El coll de la Panadella —a la comarca de l’Anoia— ha suposat històricament la porta d’entrada a les terres de ponent, i és per això que escollim aquest punt com a inici del periple. S’hi superposen estrats viaris mil·lenaris: hi passà el camí Ral entre Barcelona i Lleida; abans, amb molta probabilitat, una calçada romana, i des del segle passat deixen la seua empremta la carretera N-II i l’autovia A-2. Esdevingué punt de parada obligada, per a descansar i per la seducció que genera el sentit de límit, fins que l’autovia en desvià el trànsit. Avui, encara, malgrat la velocitat del transport, el viatger s’hi atura atret per una barreja de nostàlgia i d’objectiva necessitat de repòs. Un parell de restaurants —un d’ells, tancat—, un forn, un taller i una gasolinera, a banda d’un petit nucli de cases en segon terme, resumeixen aquest espai exposat reiteradament a les inclemències hivernals i a la nevada recurrent.
Abandonem la Panadella en direcció a Cervera per la carretera N-II, solitària, des que entrà en funcionament la via ràpida. Una baixada oberta ofereix la perspectiva genuïna de l’extrem oriental de la Segarra: discretament montuosa, amb pobles habitualment ubicats als cims dels turons. Toquem, en pocs minuts, Sant Antolí i Vilanova, i el nucli dels Hostalets que revela, amb el seu topònim, la funció de punt de descans en el camí històric. El Camí de Sant Jaume el travessa provinent de Montserrat.
Km 16. Montfalcó Murallat. Cervera la tenim a un tir de pedra. Arribar-hi directament ens faria perdre algunes de les joies d’aquesta terra. Per això, a les portes dels Hostalets ens desviem cap a Montpalau. Un camí estret, sempre asfaltat, desafia l’orografia agitada, tot obrint-se pas entre el monocultiu de cereal. El nostre objectiu és doble: dues poblacions amb topònims compostos de nom i participi, amb una potència lingüística i llegendària excepcionals: Vergós Guerrejat i Monfalcó Murallat. El caràcter bel·ligerant emet l’eco d’un temps medieval, de batalles i pugnes pel control territorial. Vergós Guerrejat posseeix el castell que, si bé apareix en documents del segle XII, les successives intervencions van eliminar-ne qualsevol vestigi romànic. De Montfalcó Murallat, no hauríeu de passar de llarg: representa un dels indrets icònics d’aquesta latitud. El poble, minúscul i aturonat, és una vila closa, amb totes les de la llei. Nasqué al voltant de la fortalesa construïda al segle XI, quan el comte de Berga repoblà les terres properes de la vall del Sió. L’únic portal d’accés a Montfalcó presenta dos arcs de mig punt i prepara el visitant per a un retorn en el temps.