—Senyor Mehta, a mitjan abril el primer ministre indi, Narendra Modi, va celebrar actes de campanya amb milers d’assistents quan els llits dels hospitals de la capital ja s’estaven emplenant. El seu partit el va aclamar com a vencedor de la pandèmia. Com es va poder produir aquest fatídic error de càlcul?
—Modi sempre ha tendit a sobrevalorar-se. Però ara veiem un primer ministre que ha caigut en la fantasia de creure’s omnipotent, una fantasia creada per ell mateix. No hi ha cap oposició digna de menció ni cap soci de coalició al qual hagi de tranquil·litzar. Ni tan sols dins el seu partit, el BJP, no hi ha adversaris seriosos. Els buròcrates són seleccionats segons la lleialtat i no d’acord amb els seus coneixements tècnics. Modi s’envolta d’aduladors que ni en privat no gosen dir-li la veritat sobre la situació del país.
—El desastre indi és conseqüència, doncs, del fet que a la cúpula del govern han perdut el contacte amb la realitat?
—En part sí. Una cosa és enganyar altres persones. Però si comences a enganyar-te a tu mateix, aleshores t’esperen grans dificultats. De tota manera, crec que en la indiferència del govern es reflecteixen més coses. Modi sempre ha donat valor a com el veuen els altres. Però ara es considera tan infal·lible que li és igual com sigui vist el seu comportament. Aquesta és l’expressió definitiva del poder: ni tan sols haver de fer “com si”.
—Aquesta interpretació explicaria almenys l’estranya absència de Modi. Des del 20 d’abril no ha fet cap compareixença pública ressenyable.
—Això és un fet destacable, en efecte. En els set anys que fa que és al càrrec, Modi no ha ofert ni una sola roda de premsa de debò. Però sempre li ha encantat fer grans discursos. És extraordinari que en un moment de desolació nacional absoluta gairebé hagi desaparegut de la llum pública. No s’ha vist cap intent de transmetre als indis que hi ha un primer ministre que comparteix el dolor de la gent. Algú que com a mínim fingeix ser empàtic amb el seu dolor.
—Els indis es prendran malament la conducta de Modi?
—Fa tot just un mes li hauria dit que no. Però ara fins i tot hi ha seguidors de Modi que expressen públicament la seva indignació. El seu partit es beneficia en un grau no gens desdenyable de la ganduleria i la divisió de l’oposició. Ara sembla que l’oposició es va unint, encara que sigui tímidament. El camí serà llarg, però per primera vegada el BJP no sembla invencible.
—De pronòstics com aquest n’han sortit constantment des que Modi va arribar al càrrec. Fins ara, però, cap relliscada no ha perjudicat la popularitat del primer ministre.
—Aquesta tragèdia és diferent de tots els fets anteriors. Estem vivint una de les crisis més greus d’ençà de la independència. La segona onada també ha afectat durament la classe mitjana, que donava suport a Modi. No hi ha pràcticament cap família que n’hagi sortit indemne.
—Per què precisament l’Índia ha sofert una afectació tan greu?
—Aquesta és una pregunta per als epidemiòlegs. Però el govern ha comès un seguit d’errors evidents. No va fer cas dels avisos i, en canvi, va permetre actes massius. Va fer desmuntar hospitals d’emergència i va aconseguir vacunes massa tard i en un nombre insuficient.
—Com reaccionarà el partit de Modi en cas que es trobi en dificultats?
—A curt termini probablement apostarà amb més força per l’agenda de polarització i repressió. La meva preocupació personal, però, és una altra. Fixi’s en Uttar Pradesh, un estat d’una importància política enorme. Uttar Pradesh és governat per un polític del BJP que temps enrere fomentava obertament la violència i que és considerat el futur del seu partit. L’any que ve s’ha de sotmetre a una votació. Si perd estrepitosament, probablement acceptarà la derrota. Però què passaria si el resultat fos ajustat? En aquest cas, podem confiar que el BJP garantirà un traspàs de poder pacífic?
—El BJP sempre ha respectat els resultats de les urnes. Què li fa pensar que el partit podria no acceptar el resultat d’unes eleccions?
—Pensi que ens trobem davant d’un partit que té mania persecutòria. Les crítiques són titllades d’“antinacionals”, com a part d’una conspiració contra l’Estat. Als EUA ja hem vist què passa quan un sector d’un partit deixa d’atenir-se a les regles del joc democràtic.
—Anys enrere, el famós escriptor Ramachandra Guha va associar a l’Índia l’expressió “democràcia 50:50”, és a dir, que era una democràcia però amb mancances. Vostè on situaria actualment el seu país?
—En algun punt al voltant d’un 70:30 contra la democràcia. El que Guha criticava aleshores era que l’Índia, tot i permetre llibertats polítiques als seus ciutadans, era un país marcat per unes accentuades desigualtats socials. Els reptes que té avui la nostra democràcia són molt més grans. Els membres de les minories són considerats ciutadans de segona classe. Secularisme s’ha tornat una paraulota. La protecció dels drets civils fonamentals ja no està garantida. El Tribunal Suprem, que era una de les institucions més poderoses del país, s’ha transformat en una de les més subjugades. La democràcia índia ha empitjorat en quasi tots els aspectes.
—¿Però Modi no és justament la demostració que la democràcia funciona, en el sentit que és un home que, provenint d’una família pobra, ha aconseguit arribar a dalt de tot? La seva elecció també va posar de manifest el rebuig a una elit occidentalitzada de Nova Delhi.
—Al BJP li agrada presentar la situació com si l’ascens de Modi fos un reflex de l’Índia veritable i tradicional. Jo no crec que sigui el cas. Fixi’s, per exemple, en la televisió índia, que fomenta la màquina de l’odi en què se sustenta tant el BJP. Els canals són finançats per la mateixa elit que abans finançava el Partit del Congrés. L’elit que suposadament menyspreava el BJP és un dels seus principals suports.
—Quin paper juga el nacionalisme hindú (la idea que l’Índia és, per damunt de tot, la pàtria dels hindús) en l’èxit del partit?
—Hi juga un paper decisiu. Però si, al començament, promeses com la construcció del temple d’Ayodhya o la protecció de les vaques sagrades van servir per captar vots, avui dia al BJP li serveix per a molt més. El partit té un projecte per transformar la societat. Volen que l’Índia es converteixi en un Estat en què la majoria hinduista domini les minories, sobretot la musulmana. Resignifiquen l’hinduisme (una religió que, de fet, per la seva diversitat no admet definicions encotillades) i el converteixen en una identitat ètnica. Musulmans, intel·lectuals, gent d’esquerra: el BJP ha creat amenaces fantasmagòriques de suposats enemics interiors contra els quals la nació hindú ha de tancar files. La projecció d’una amenaça constant serveix, a més, per legitimar l’autoritarisme.
—A Occident l’avenç del nacionalisme sovint s’explica pel fet que els ciutadans tenen la sensació que han quedat enrere. El passat recent de l’Índia, en canvi, és la història d’un ascens. Per què aquesta ideologia fa forat igualment?
—Per tres motius. Primer, el nacionalisme hindú no és una cosa nova, sinó que és una ideologia que es remunta als inicis de la república i que no ha desaparegut mai. Segon, el 2014, quan Modi va ser escollit primer ministre per primera vegada, era un temps de frustració i nerviosisme. L’elit temia que l’Índia caigués en una època d’estancament econòmic. Els menys privilegiats tenien l’esperança que Modi dinamités les rovellades estructures de poder i que els millorés la vida. Modi era vist com un home que podia implementar reformes, fins i tot contra les resistències.
—I en tercer lloc?
—En els últims vint anys, el BJP ha aconseguit establir-se com a moviment social sobretot a les ciutats i pobles del nord de l’Índia, i així ha injectat el seu verí a la societat. Això se li ha de reconèixer: ha sabut omplir el buit que van deixar els seus adversaris.
—Quins temors té respecte al futur del seu país?
—El malson és que recaiguem en els anys vint i trenta. En aquest sentit, la situació em recorda també a Alemanya.
—Comparar l’Índia de Modi amb els inicis de l’Alemanya nazi... No exagera?
—Estic d’acord que la comparació amb la República de Weimar sovint s’utilitza massa a la lleugera. Però els mecanismes són semblants. Aquí estem davant una ideologia que exclou els musulmans tractant-los d’estrangers; i són una setena part de la població. Qualsevol aspecte de la societat se supedita a una agenda totalitària en detriment dels drets civils. A les institucions independents, que podrien protegir els drets dels individus, se les intimida. L’objectiu és un Estat en què tothom balli al mateix so. I amb l’Índia d’aquella època també es troben paral·lelismes que fan por.
—Aquella va ser l’època de la lluita de l’Índia per la independència. Combatents per la llibertat com Mahatma Gandhi es van alçar contra el domini colonial britànic.
—Gandhi i els pares fundadors de l’Índia tenien en ment un país en què hindús, musulmans i membres d’altres religions convisquessin en pau. En canvi, els seus adversaris polítics (els nacionalistes hindús) defensaven un Estat hinduista. Aleshores, igual que ara, es van servir del mateix fantasma amenaçador: que l’Índia es desintegraria o seria vençuda pels seus enemics si els hindús no estaven units. Va ser aquesta ideologia la que va conduir a l’assassinat de Gandhi. No és casualitat que el nacionalisme hindú tingués com a inspiració el feixisme europeu. Ara estem lluitant per la supervivència de la democràcia índia.