Febrer de 1940. Una patrulla de l'Exèrcit Roig avança per un bosc glaçat proper al riu Kolla, a Carèlia, a la línia del front entre la Unió Soviètica i Finlàndia. Amb les carreteres controlades pels finesos, els soviètics s'han de desplaçar a peu o esquiant i amb temperatures que poden arribar a -40ºC. Els soldats miren al voltant, temorosos. Se senten observats. Belaya Smert, La Mort Blanca, un franctirador que compta els morts a centenars, podria ser a prop. A 300 metres, estirat a terra, amb el canó del rifle amagat rere una pila de neu, Simo Häyha ajusta la mira de ferro del seu rifle. No n'ha volgut una de telescòpica: cal alçar més el cap per mirar-hi, el fred les entela i i, a més, al reflex del sol al vidre podria delatar la seva posició. Apuntant al cap del sergent que comanda els soldats enemics, aguanta la respiració i prem el gallet.
Segles de conflictes –incloent croades– amb alemanys, noruecs, danesos, russos i suecs van acabar amb la incorporació de Finlàndia al reialme d'aquests darrers que, després, el van anar cedint als russos. La proximitat de Sant Petersburg amb la frontera finesa preocupava els tsars i finalment, el 1809, van aconseguir convertir el país en un Gran Ducat autònom depenent de Moscou. Al llarg del segle XIX i els primers anys del XX, el sentiment independentista va anar creixent entre els finesos i, després de la Revolució Russa, la declaració del nou govern bolxevic que les nacions tenien dret a l'autodeterminació va impulsar el Senat finès a proclamar-se independent, sent reconeguts poc després per l'aleshores República Soviètica de Rússia. El país, però, no va trigar gaire a caure en una cruenta guerra civil entre els conservadors i nacionalistes Guàrdies Blancs, amb el suport de Suècia i Alemanya; i els socialdemòcrates i comunistes de la Guàrdia Roja, amb Moscou al darrere. Els primers van aconseguir vèncer, expulsant també les tropes soviètiques, però el conflicte no va quedar tancat fins el 1920. Mentrestant, dues expedicions de voluntaris finesos van mirar de conquerir les àrees de Carèlia sota control rus per reunir tots els finesos sota la Gran Finlàndia mentre els exiliats de la Guàrdia Roja, per la seva banda, van intentar assassinar el mariscal Mannerheim, cap dels Guàrdies Blancs. Finalment, els dos països van signar un tractat que mantenia les antigues fronteres del Gran Ducat de Finlàndia, tot i que el suport als insurgents i les incursions militars van continuar fins la signatura d'un pacte de no-agressió el 1932.
Finlàndia, que no es refiava del gegant de l'altre cantó del llac Ladoga, va entrar a la Societat de Nacions per millorar les relacions amb els veïns escandinaus i, en general, amb qualsevol que pogués ser un possible aliat contra la URSS. A Moscou, per la seva banda, Iòsif Stalin volia desfer-se de tots els seus enemics. Un cop va haver purgat tots els qui considerava problemes o una amenaces interiors, entre els quals hi havia la majoria de líders comunistes finesos a l'exili, el líder soviètic va voler recuperar els territoris perduts durant la Revolució. Amb la frontera a només 32km de Leningrad, els finesos no només eren un problema per sí mateixos sinó, també, en cas de guerra contra l'Alemanya nazi.
El Pacte Mólotov-Ribbentrop de 1939 semblava esvair la possibilitat d'una guerra entre Stalin i Hitler però es va convertir en un gran perill per a la Finlàndia independent. L'acord no només contenia la partició de Polònia, consumada el mes de setembre del mateix any, sinó que també deixava Finlàndia a l'esfera d'interès de la URSS. A diferència dels països bàltics, que les van acceptar a contracor, els finesos van rebutjar les exigències soviètiques i es van preparar per a la guerra. Stalin, però, no volia ser qui trenqués el pacte de 1932 i comencés una guerra. Un atac a la frontera, perpetrat per l'NKVD –el futur KGB– però de qui es va culpar Finlàndia, va proporcionar-li l'excusa perfecta. Un mes i mig després d'entrar a Polònia, l'Exèrcit Roig va envair Finlàndia.
Aquí és on entra a la història Simo Häyhä, un jove de 33 anys nascut a Rautajärvi, un llogaret proper a la frontera amb Rússia. Era el setè de vuit fills d'una família de pagesos i, com a tal, va aprendre a cultivar, caçar i esquiar de ben petit. Amb només un metre i cinquanta-dos centímetres d'alçada, d'ençà de la seva entrada a la milícia, quan era adolescent, sempre va destacar per la seva punteria. No va ser fins el 1938, però, poc abans de la guerra, que va rebre formació específica de franctirador. En començar el conflicte va ser assignat a la Sisena Companyia del 34è Regiment d'Infanteria, sota les ordres del tinent Aarne Juutilainen, conegut com "El Terror del Marroc" pel seu passat a la Legió Estrangera francesa. Tot i la diferència d'efectius entre els dos exèrcits, els finesos van començar la guerra amb uniformes de camuflatge de neu –els soviètics no en van rebre fins molt més tard– i amb líders experimentats i eficaços. Els soviètics, en canvi, havien perdut la majoria a les purgues, ja fos executats o bé deportats. Pel que fa a l'armament, Häyhä va rebre un fusell de forrellat M/28-30 –variant finesa del Mosin-Nagant rus, en ús des de 1891–, i un subfusell Suomi KP/-31, que tot i que va ser produït en quantitats relativament petites tenia unes prestacions excel·lents. Com a nadiu de la zona i criat a pagès, a més, per a Häyhä no passar fred era cosa de dur prou capes de roba i dur una mica de pa i sucre a les butxaques per recuperar energia.
Les seves habilitats, segons sembla, eren extraordinàries. Algunes fonts afirmen que podia calcular distàncies amb un marge d'error d'un metre fins als 150 i que, durant el seu entrenament abans de la guerra, havia estat capaç de tocar una diana 16 cops, també a 150 metres, en només un minut i amb un fusell de forrellat, és a dir canviant de cartutx cada pocs trets. Quan feia de a franctirador, a més, fins i tot es posava neu a la boca per evitar que el baf de la respiració el descobrís. Les dades sobre quants enemics va abatre són contradictòries. Al seu diari personal, ell mateix, a qui es tenia per un home discret fins al punt de mirar d'evitar sortir gaire a les fotografies, afirma que va eliminar uns cinc-cents soldats soviètics, una xifra que anomenava "la seva llista de pecats" i que, si fos certa, el convertiria en el franctirador més prolífic de la història. El recompte oficial de l'exèrcit finès és de 219 morts amb el rifle i un número semblant amb el subfusell. El número de soldats abatuts com a franctirador es considera una estimació fiable i fins i tot a la baixa: perquè una baixa comptés calia confirmar la mort de l'objectiu i fins i tot, si li havien disparat diversos tiradors, no s'atribuïa a ningú.
Un mes després de l'inici de la guerra, Häyhä ha matar 25 enemics en un sol dia, una xifra increïble tenint en compte la tènue i brevíssima llum solar durant l'hivern a Carèlia. Aquesta habilitat –és complicat dir-ne "talent" en aquest context– va cridar l'atenció de les autoritats fineses, que el van convertir en un heroi i un símbol fins al punt que, segons sembla, el malnom de "La Mort Blanca" va ser inventat per la propaganda finesa, no pas pels russos.
La seva estrella, però, va durar ben poc. El 6 de març de 1940, tres mesos després d'entrar en combat, Simo Häyhä va ser ferit per una bala explosiva que li va volar la meitat esquerra de la cara, enduent-se gran part dels maxil·lars i de la galta. De fet, tot i que les versions són diverses, sembla clar que se'l va donar per mort i que va ser rescatat d'una pila de cadàvers quan algú es va adonar que movia una cama. Finlàndia i la URSS es van omplir de rumors sobre la seva mort però el 13 de març, dia de l'alto-el-foc entre els dos països, es va despertar a l'hospital. Quan va llegir sobre la seva mort en un diari, va escriure-hi de seguida per corregir-los. Després de 14 mesos i de set sotmès a 26 operacions, va aconseguir sortir de l'hospital. Quan el 25 de juny de 1941, aliada amb l'Alemanya nazi, Finlàndia va atacar la URSS per recuperar els territoris cedits en l'armistici, col·laborant fins i tot en el setge de Leningrad tal com Stalin havia temut, Häyhä va mirar de tornar a files. A causa de les ferides que havia rebut, però, les autoritats militars no l'hi van permetre.
Quan es va acabar la Segona Guerra Mundial, a Häyhä, que havia rebut gairebé totes les condecoracions militars fineses, se li va regalar una granja al sud-est del país, al costat de la frontera russa, on durant les dècades següents es va dedicar criar gossos i a caçar, rebent fins i tot la visita del president finès Urho Kekkonen. Amb tot, Simo Häyhä va mantenir un perfil baix i va ser sempre un home modest que mai no va presumir dels seus èxits durant la guerra i que, quan en una ocasió li van preguntar com s'havia tornat un tirador tan bo, va respondre que "practicant". No tots els finesos, a més, el tenien en tan alta estima, i fins i tot va rebre algunes amenaces de mort. No va ser fins l'any 2002, poc abans de la seva mort en una residència per a veterans als 96 anys, que va parlar de la guerra en una entrevista. Preguntat sobre si tenia remordiments per tots els soldats que havia mort, va respondre el següent: "Vaig fer el que em van dir que fes i tan bé com vaig poder. Si tothom no hagués fet el mateix, no hi hauria Finlàndia".