La carretera departamental 59 canvia de nom per 1420 metres: “Rue de l’Humanité” (carrer de la Humanitat). El nom sembla una mica pretensiós, encara que hagin renovat les voreres fa poc. Però no està del tot desencertat, i algú havia de fer-ne gala.
“Som els únics a França”, diu Michel Mercier, l’alcalde de Le Martinet, un municipi de 778 habitants al sud de França. L’Ajuntament es troba al número 737 de la Rue de l’Humanité. A les darreres eleccions municipals, la llista dels comunistes va obtenir el 92,13 per cent dels vots.
“Som els últims”, diu la professora d’art jubilada Thérèse Roualet, de la casa número 936. Ara pinta els seus quadres. “És simplement un acte folklòric”. Sembla que es lamenti que, d’entre tots els municipis, Le Martinet sigui l’únic lloc on els comunistes s’hagin mantingut tan forts. A les darreres eleccions parlamentàries, només van obtenir el 2,7% dels vots a escala nacional.
Roualet dibuixa un mapa a la taula que té al davant, amb les engrunes que hi ha entre la botifarra de porc senglar i el formatge de cabra: “Aquí és el Pont du Gard. Aquí, al formatge, comença la serralada de les Cevenes. I això és la cova de Chauvet. Tots aquests llocs estan protegits com a part del patrimoni de la Humanitat per la UNESCO”. Aleshores pica al centre del triangle. “Nosaltres estem aquí, a Le Martinet. L’única comuna governada per un partit amb una història impecable”. Fa una petita pausa. “Pot ser la UNESCO ens hauria de donar també…”
França, 2021: Uns parlen de sobreviure, els altres dels supervivents. Tots dos grups no s’avenen gaire, però viuen al mateix poble. S’hi fa una forma de vida social en la qual la gent sap més del compte dels altres, però també sap quan estar en silenci.
De Le Martinet, no n’ha sortit mai cap poetessa, cap estrella dels realities de televisió… només el futbolista Robert Siatka, conegut com “el Cavall”, per la seva manera de córrer. Va jugar la final de la Lliga de Campions de 1956 amb l’Stade de Reims i va perdre. El municipi, un dels 34.965 municipis de França, es troba en una fondalada a la serralada de les Cevenes, al sud de França, ben lluny dels camps de lavanda i dels nuclis urbans tan fotogènics.
No en parlaria ningú d’aquest lloc, si no fos perquè la ultradreta de Marine Le Pen guanya amb força a la resta del departament. Però com si el 92,13% dels vots no fos el resultat que s’esperava a Le Martinet, el Partit Comunista Francès (PCF) pot dir que mai ha perdut l’ajuntament del poble d’ençà que se celebren eleccions. Han descobert la fórmula de l’èxit electoral?
Le Martinet és una lliçó per a França i per a altres països, fins i tot per a Alemanya de cara a les pròximes eleccions federals. La democràcia és el domini del temps, viu del canvi: hi ha alternatives, la gent vol alternatives. Però, què passa si la ciutadania vol que tot continuï igual?
Tot just quan es va fundar el Partit PCF l’octubre de 1921, el poble de Le Martinet, acabat de fundar, va celebrar el seu primer consell municipal: 16 sindicalistes amb consciència de classe, tots miners, que coneixien la seva posició política. Així va ser com Le Martinet va passar a la història com el primer municipi a França que va escollir lliurement un govern comunista. Un poble on encara no sonen les campanes de l’església per Nadal i on no hi ha penjat un retrat del president de la República a l’Ajuntament.
“Mai l’hem penjat”, diu Michel Mercier, l’alcalde. Està una mica nerviós amb la premsa estrangera al seu despatx, parlant de valors universals i de la partida pressupostària III. B.1 titulada “Ampliació de la sala d’actes”.
Es pot deduir la gloriosa història de Le Martinet pel paisatge urbà? “Bona pregunta”. Mercier pensa durant una estona. No hi ha murals obrers com a Rússia, és clar. Només hi ha una estrella a l’estadi municipal.
L’educació del poble i l’accés a la cultura han estat sempre entre els objectius del partit. Al poble hi ha també una biblioteca i per això molts fills d’obrers no han acabat convertint-se en obrers. “Jo mateix, per exemple”, diu Mercier.
Mercier és arquitecte. La seva germana Line, una farmacèutica de complexió molt prima, és considerada com la principal ideòloga de la comuna: ella mateixa escriu els seus discursos, fa al·lusions al diari del Partit i és la responsable del bon desenvolupament de les celebracions del centenari del govern comunista al poble.
El govern local i la política, són un de sol, diu Mercier. “Diuen que a un poble no hi ha política. Nosaltres pensem el contrari”. Explica que l’Ajuntament sempre s’ha pronunciat sobre esdeveniments de política mundial mitjançant plens extraordinaris: per Nelson Mandela, l’heroi sud-africà que lluitava per la llibertat; en contra de la Declaració Schuman, que preveia l’administració conjunta de la producció de carbó i acer d’Alemanya i França, i per descomptat, en contra de la condemna del matrimoni Rosenberg als Estats Units, acusats de ser espies soviètics i revelar secrets armamentistes. Això va ser l’any 1953, quan Le Martinet va enviar salutacions al “poble soviètic” per la mort de Stalin, escrites amb una cal·ligrafiapreciosa.
Thérèse Roualet, la professora jubilada, està asseguda a l’habitació on va néixer fa setanta anys. És la filla del llavors mestre del poble i una de les persones que han tornat al poble després de viure tota la vida al nord del país. Els Roualet han transformat la casa familiar en una galeria d’art, una mena de bagul dels records on cada rajola té un significat històric. És la casa més bonica del poble.
Ens explica com una companya de feina a París es va quedar de pedra en sentir-la parlar casualment de Le Martinet. “Quan era inspectora escolar, la van tancar aquí. D’aquesta manera, els pares del poble van evitar que l’institut tanqués”. La seva companya està totalment convençuda que la llavors directora del centre també s’hi va tancar. L’institut de Le Martinet continua obert fins avui dia.
Quan Mercier, l’alcalde, s’assabenta d’aquesta història, reacciona com un pare orgullós: “Veu? Com pensa vostè que vam mantenir oberta l’oficina de correus? Vam tancar el director de l’oficina per un dia. Això forma part de la lluita.”
El comunisme va arribar al poble de la mà del carbó. N’hi havia tant, que al segle XIX els pagesos el desenterraven amb pales i l’utilitzaven per pagar impostos. Els diners escassejaven, a les Cevenes. La majoria de la població vivia de manera gairebé autosuficient. A finals de segle, es cavaven un munt de pous als turons d’arreu del poble, i es talaven els boscos de castanyers per fer puntals. Les empreses carboneres van reclutar miners del nord del país, de Polònia, Itàlia i de les colònies del nord d’Àfrica.
Només hi havia dos llocs on els orígens no importaven gens, dues organitzacions estrictament jeràrquiques que apuntaven cap a un futur millor: l’Església i el Partit Comunista. Quan Le Martinet va escollir el seu consell municipal per primera vegada el setembre del 1921, el mossèn no hi era ni se l’esperava.
La mina havia donat forma als edificis i als seus habitants. La nau de la locomotora, la sala d’assajos de la banda de música “Harmonie, formada per miners, les cases dels enginyers i dels miners. Van construir-ho tot amb un objectiu: perdurar en el temps.
L’enguixat de la residència d’avis s’ha ennegrit, però els bancs encara hi són, impol·luts, i amb vista a l’skatepark. Òbviament, tot està una mica deixat, ja que el pressupost municipal és reduït. No tot és bonic, però compleix la seva funció.
Un dels tres miners que queden, és François Czernecki, anomenat Bombarde. L’anomenen així per l’instrument de vent típic de la Bretanya, encara que la seva família prové de Katowice (Polònia). Hi va venir per primera vegada quan tenia catorze anys. Ara, assegut a sota d’un castanyer, li ensenya al seu net les bases de l’horticultura: “Un got de gasoil per un litre d’aigua i després ho ruixes a les pastanagues. Amb això espantes els llimacs”
La caseta d’obra que hi ha al costat es fa servir de lloc de reunió de la gent gran. Els xavals que hi ha a les escales de més amunt li diuen place des râleurs (‘lloc dels rondinaires’).
Bombarde busca entre un munt de fotos, i, content d’haver-li preguntat sobre el tema una altra vegada, parla dels vells temps a Le Martinet. “Fèiem dos torns, quatre homes cada un, l’empresa ens pagava per vagons carregats o per metres”.
Els homes havien fet barbacoes plegats. Gairebé tots tenien els carnets del sindicat d’esquerres CGT i del partit. En la seva època, hi va haver vint bars, uns banys públics, cafès amb sales de ball, un bordell (una mica allunyat del centre), dues sales de cinema, i una cerveseria al llarg de la Rue de l’Humanité. La gent jugava a les cartes a les sales del fons perquè a les cases hi havia molta gent i els nens rondinaven. Hi havia una Casa del Poble, però només hi anaven els homes.
Czernecki ens parla de la gran vaga de 1963 i de com els socialistes amb el seu Mitterrand ho van corrompre tot. Van volar l’últim pou l’any 1985.
“He treballat els trenta anys que em tocaven, i per això tinc una casa i la pensió”. El contracte amb la companyia de carbó i al cap i a la fi, amb la República era aquest: la gent treballava i, a canvi, es podia guanyar la vida. Un contrat social que va mantenir unida la França de la postguerra, perquè s’hi podien adscriure tant comunistes com gaullistes.
Llavors, la mina va tancar i Le Martinet va perdre dos terços de la població, però Bombarde va conservar la seva caseta i la pensió, i també el carnet del partit, “encara que fa temps que ja no ve ningú a recaptar diners”.
De la caseta treu la bandera tricolor francesa. És de 1944, l’any de l’alliberament de l’ocupació nazi. La resistència estava formada per dos grups: els gaullistes lluitaven a les muntanyes a dalt del cementiri, i els comunistes al davant. “Els nostres disparaven els col·laboracionistes nazis a l’instant o els llençaven al pou. Els gaullistes feien el mateix, però cridaven el capellà primer”.
Més tard, un grup d’alemanys van venir a fer treballs forçats a la mina i alguns s’hi van quedar. Un va pintar la presa de la Bastilla a l’Ajuntament i un fresc al cafè per pagar els deutes.
Bombarde ens explica tot això amb un marcat accent del sud de França i sense fer pauses entre les frases. Una vegada van anar a Alemanya per una setmana amb la banda Harmonie. Van beure cervesa i a les joves alemanyes no els hi agradaven els francesos. “Aquests són els nostres records”, diu Bombarde, això és la vida.
“Els nouvinguts”, assenyala al grup de joves al final del carrer, que seuen als cotxes dels seus pares, “són diferents”. “No sé de què viuen. Van a l’Ajuntament amb alguns papers i de ben segur no estan al partit. I nosaltres amb la nostra feina, sempre hem de pagar-ho tot, cada medicament”.
La gran por al canvi s’hi fa notar: l’enyorança d’allò que és familiar. Es pot notar que s’està produint un petit pas a l’altra banda de l’espectre polític, i que Le Martinet i Marine Le Pen tenen més coses en comú que no pas unes quantes lletres.
L’alcalde Michel Mercier ens havia explicat com van habilitar un apartament per a una família siriana durant la crisi dels refugiats, però mai no hi van arribar. “Podíem haver preguntat a l’administració del districte, però no ho vam fer. També tenim els nostres punts febles, no pots enganyar-te a tu mateix”.
De vegades, les posicions i les conviccions marquen la política, tant per la dreta com per l’esquerra. Però, amb molta més freqüència, la política està marcada per la tradició, pel que varen votar pares i avis. El partit comunista a Le Martinet ha tingut èxit amb aquest missatge fins avui dia. La campanya electoral d’Angela Merkel venia a dir el mateix: “Ja em coneixeu”.
O com diu l’alcalde sense un bri d’ironia: “A Le Martinet som comunistes de naixement”.
Fins als anys seixanta, tothom a França sabia quin era “el partit”. Amb uns resultats electorals nacionals de fins a un 28 per cent, el PCF va ser durant molt de temps un dels partits comunistes més importants d’Europa occidental. Aconseguir el poder semblava només qüestió de temps. Picasso, Sartre, Louis Aragon o Yves Montand en formaven part o hi donaven suport. Fins i tot a la dècada de 1980, París estava envoltada d’un “cinturó roig”, els barris comunistes al voltant de la capital. Sense el suport del partit, François Mitterrand no hauria arribat a ser president el 1981.
Segons la seva mitologia, el partit és l’hereu legítim dels sans-culottes de 1789, el successor de la resistència contra els nazis i, per descomptat, de la gloriosa Comuna de París de 1871, el model de república socialista per antonomàsia. Aquesta història es recull a la biblioteca municipal, a la casa número 717. S’hi poden trobar llibres sobre la “Gran història de la Comuna”, o la “Résistance”. Fan servir els grans volums com a potes de taula per a una exposició de llibres.
“La gent té diferents gustos”, diu la bibliotecària. “Volen ficció”. Dany Périchaud, exhostessa, hi treballa com a voluntària. També és animadora del grup de ball country, i d’una associació de fitness per a dones. “En realitat, soc més de dretes. Però aquí voto a l’esquerra, perquè aconsegueixo les meves coses més fàcilment”.
A Le Martinet, hi ha unes vint associacions i grups, lligats per vincles personals molt estrets. Sembla que no es parli d’altra cosa: quina associació ha rebut tal quantitat i de part de qui, perquè a Le Martinet, com a totes les comunitats petites, qui talla finalment el bacallà és la gent amb un fort arrelament amb la vila, les famílies de bons cognoms. Però aquí, a diferència d’altres llocs, s’obté el carnet del PCF en el moment de néixer, juntament amb el cognom.
El marit de la bibliotecària, Jean-Claude, ha encarregat instal·lar una plataforma elevadora per a feines de mecànica a la casa que té a les Cevenes, al mig del bosc. Allà trasteja un dels seus cinc Ford Mustang. Desmuntar un motor de 1967, diu, és endinsar-se en les entranyes de la mecànica. Ho fa per consciència històrica: “Es van prendre moltes molèsties per dissenyar-lo. Entretenir-s’hi és qüestió de respecte”.
Els motors V8 també tenen alguna cosa en comú amb el Partit Comunista.
La vall és estreta, el sol surt tard per darrere els cims. La gent que avui es muda a Le Martinet no ho fa per feina ni pels resultats electorals. La majoria són jubilats o gent peculiar. Al bosc fa anys que hi viu una família en una iurta mongola.La majoria de persones, però, són famílies amb molts fills i d’ingressos baixos que es traslladen aquí perquè ja no es poden permetre viure a la gran ciutat. S’estimen més anar tirant amb uns ingressos mínims a un lloc on no plou a totes hores.
Potser tenen consciència de classe, però de ben segur saben que a Le Martinet donen més diners per comprar llibres i quaderns d’escola que a altres llocs. També saben que hi ha una piscina municipal a l’aire lliure i un skatepark, i que es poden estalviar les cares vacances d’estiu. Segur que aguanten la desfilada de l’1 de maig amb molt de gust.
El secretari del partit, Michel Bolcourt, de seixanta-set anys, es va afiliar quan en tenia catorze per lleialtat al seu pare, que havia tornat de la guerra molt malalt. “Era a Alemanya”. A on exactament? “A Mauthausen. Sí, al camp”.
Ara, el partit compta amb trenta-quatre membres que paguen la quota de manera més o menys regular. La seva feina, en realitat, és oferir activitats folklòriques, a més de permetre que “dos o tres famílies juguin a ser part de la mini-nomenklatura del poble”. Així ho veu Jean-Louis Roques. Ell i la seva filla tenen una botiga de queviures al número 692 i l’únic restaurant del poble.
Qualsevol qui escolta Roques es pot imaginar com eren les revolucions franceses. Ell hauria sigut la persona que exigia el cap del tirà amb més vehemència, el primer a penjar els aristòcrates dels fanals i buidar els seus cellers. En cada acord polític, Roques hi ensuma al darrere una traïció al poble, als miserables i oprimits. Jean-Louis Roques ha trencat el carnet del partit tres vegades i l’ha llençat als peus dels “tous”, els oportunistes, els que només busquen tocar cadireta.
S’hi ha tornat a afiliar tres vegades.
Roques va treballar de conductor d’autobusos a la perifèria obrera de París, i va fundar un sindicat autònom, perquè la CGT era massa tova per a ell. Es va jubilar, molt emprenyat, quan tenia cinquanta anys.
Ara, com un vell salmó que torna al seu lloc de naixement, viu al poble. “Ser comunista vol dir donar als altres. Això és el que estic fent. Vaig obrir aquest local i el restaurant fa vuit anys. Actualment estan tancats per la COVID-19, sí. No són rendibles de cap manera. M’és igual”.
El fet de tenir una tieta rica, que va aconseguir una llicència per muntar un bar al davant de l’actual Centre Pompidou de París, ajuda. Es va fer molt rica i reaccionària en poc temps. Ara el seu nebot utilitza l’herència en benefici del poble, regalant les ampolles de la seva tieta als afeixugats i als assedegats.
“El meu pare”, diu Roques, “va anar a presó pel partit. Va ser prou ximple perquè l’enxampessin amb fullets del partit. Volia continuar sent lleial. Ara, no et pensis que em saludaran pas a l’Ajuntament, encara que formi part de la llista”.
Malgrat tot, la tradició és un motiu important. La lleialtat a una convicció, a una utopia, també. Durant tot un segle, aquest poblet de les Cevenes ha sigut un exercici pràctic del somni comunista. Fins avui, es manté viu el record d’allò que els pobles europeus tenien entès com a justícia.
És així fins i tot quan la posada en pràctica de l’internacionalisme, la justícia i la igualtat s’ha acabat convertint en una casa de camp amb jardí assequible per a tots els camarades, inclús per als que tenen cognoms polonesos.
Al mateix temps, el comunisme ha destruït els mateixos fonaments de Le Martinet: els fills dels obrers no van seguir els passos dels seus pares, van estudiar arquitectura com per exemple Michel Mercier, l’alcalde, i ara només enarboren la bandera proletària per respecte al seu poble. La utopia social s’ha convertit en un costum.
Aquí la gent vota la llista dels comunistes no per canviar les coses, sinó per mantenir-les tal com estan. Fins i tot els joves de les pistes de petanca, quan se’ls hi pregunta per què es queden al poble, responen amb rotunditat: “per la tranquil·litat”.
Independentment de les tietes amb calés o de l’empresonament dels dirigents del partit, els habitants d’aquesta comuna comunista han aconseguit mantenir la douce France (‘dolça França’) en vida per una mica més de temps, i a la vegada, seguir funcionant com a municipi: tenen forn de pa, cafeteria, oficina de correus, sala d’actes i una escola. Això sí, cap capellà.
Entre setmana, el lloc més concorregut de la Rue de l’Humanité és el número 455, el Quartier des Secours Populaire (‘centre d’ajuda veïnal’). Al carrer hi posen bastidors de roba, mobles vells, caixes de joguines de plàstic, tot de coses abonyegades, antiestètiques, usades, però massa bones per no donar-les-hi un ús. Com diu l’Aurélie Cusset, és necessari. “La gent ho agraeix” diu. Té trenta-vuit anys i porta un bebè damunt del carro de la compra que té al davant. “La meva neta”, diu.
Amb l’ajuda de l’Ajuntament i la botiga de Jean-Louis Roques, el centre d’ajuda veïnal del poble distribueix paquets de menjar i organitza recollides de ferralla. “Cap de nosaltres en treu profit econòmic. Només rebo el subsidi d’atur. Allò que faig, ho faig pels altres, perquè no som uns simples números”. N’ha sentit a parlar, de les celebracions del centenari del comunisme a la vila, però diu: “Comunisme…? Tots els partits només volen poder. Sap quin és el meu somni? Un món sense fronteres, on la gent s’ajudi mútuament, sense diners o poder. Com l’antiga sèrie de dibuixos animats, Les Bisounours (‘Els Ossets Amorosos’). (Una sèrie dels anys vuitanta molt popular a França, que a Alemanya rebia el rom de Glücksbärchis).
El poble fa de vàlvula d’escapament per a l’Aurélie, després de tota una vida a la perifèria.
“El meu fill adoptiu va venir de visita i s’hi va quedar. A la regió de París, s’ajuntava amb gent que no li feia cap bé”. El fill és al seu costat, cames eixancarrades. “Massa records dolents”, és tot el que diu, acotant el cap per encendre un cigarret que ell mateix ha cargolat. Després, es carrega una màquina de cosir sobre les espatlles i la porta a casa d’algun veí.
“Li anirà millor, aquí”, diu ella. Casualment, el seu fill biològic tindria la mateixa edat, si no hagués caigut per la finestra mentre gatejava. Només vol viure com cal, afirma. Només això. Ella ho anomena “el món dels ossets amorosos”, però la casa número 455 és la cosa més semblant al comunisme primigeni que hi ha a Le Martinet.
Potser la lliçó de Le Martinet és aquesta: la gent necessita tenir costums, encara que aquests es presentin com a comunisme. Necessiten forns de pa, botigues, bars i espais dedicats a formes curioses d’autoorganització, des de balls country a grups de ganxet. Sense, el poble se’n va en orris. Per a Thierry Bouschet, de quaranta-sis anys, treballador de l’oficina de correus rescatada, el comunisme és la seva pàtria. “Soc comunista, perquè aquest és el meu país: les arrels, els arbres, la terra. Per a mi, Europa no vol dir res”, diu.
En aquest poble, hi ha quelcom de commovedor i trist a la mateixa vegada. Fins i tot aquí arribarà el dia que la gent es preguntarà per què porten la bandera roja per la Rue de l’Humanité cada 1 de maig. Un dia ja no n’hi haurà prou amb tancar els funcionaris de l’oficina de correus i l’escola per mantenir-les obertes. A més a més, l’amenaça que va descriure l’escriptor Michel Houellebecq per a gran part de la ruralia francesa hi és present: “Els habitants autòctons de les zones rurals havien desaparegut gairebé tots. Els havien substituït uns nouvinguts provinents de la ciutat, amb un marcat esperit empresarial i comercial, no massa ecologistes”.
Bertrand, el marit de l’artista Thérèse Roualet, descriu el futur panorama del poble: “El comunisme a Le Martinet és com un vaixell vell a la deriva”, diu. “Un dia es quedarà parat. Però llavors ja no hi quedarà res”. És com a les pel·lícules de Bugs Bunny: es llencen al buit per un precipici, però continuen corrent i corrent… Només comencen a caure a l’abisme en el moment que miren cap a baix.
A l’Ajuntament, el comitè encapçalat per Line Mercier, la germana de l’alcalde, organitza els preparatius per a les celebracions del centenari al mes d’agost. Hi haurà pel·lícules i focs artificials, desfilada de Fords Mustang i motocicletes, i una actuació del grup de ball country.
S’espera l’assistència de “personalitats de la vida política”, en referència al líder del partit, Fabien Roussel. Diumenge, tindrà lloc la desfilada amb l’antiga bandera i La Internacional. El camí al camp d’esports serà rebatejat en honor a Robert Siatka, anomenat “el Cavall”. Hi haurà pintada de grafits i s’inaugurarà una obra d’art dedicada a la primera reunió del consell municipal de 1921. Probablement se celebrarà també un diner des citoyens, un dinar popular on tothom està convidat. No cal dir que per cada un dels 1420 metres del carrer principal, hi trobarem Humanité, una paraula amb dos significats: ‘humanitat’ i ‘humanitarisme’, el valor de la gent.