Des del 25 de gener fins al mes d’abril, la línia 2 de la factoria de Seat a Martorell va haver de treballar a mig gas. Un miler d’operaris que treballaven en l’assemblatge dels models Cupra Formentor i León es van haver d’acollir a un expedient de regulació d’ocupació (ERTO). Aquest setmana, Seat va tornar a anunciar que haurà d'aturar la seua producció durant tres jornades. Divendres va tenir lloc el primer dia d'aturada i demà i demà passat els treballadors i treballadores tornaran a quedar-se a casa.No és molt diferent la situació a la planta que Ford té a Almussafes, a la Ribera Baixa. Aquest divendres l'empresa va comunicar als sindicats la immediata aplicació d'un ERTO des de l'1 de juliol al 31 de setembre que afectarà a 6.100 treballadors i que provocarà que diàriament 1.400 treballadors i treballadores es queden a casa. Alhora significarà la pròrroga de la suspensió del torn de nit que va entrar en vigor en maig i que havia d'alçar-se en juliol. També les plantes de Volkswagen, a Navarra, i Mercedes, a Vitòria, han vist curtcircuïtada la seua fabricació
En tots els casos, la raó d’aquesta frenada en sec és la mateixa: la falta de subministrament de semiconductors. La indústria calcula que aquest problema derivarà en una disminució de la producció de 3,9 milions de vehicles a nivell global per a aquest any 2021. Els fabricants de tot el món, que confiaven en recuperar-se del sotrac que va suposar la pandèmia durant 2020, han hagut de posar els seus plans de creixement i expansió en quarantena. Tot plegat, també està posant en evidència les limitacions d’una conversió cap al transport elèctric que alguns dibuixaven com un futur molt llaminer.
La indústria de l’automòbil ha estat l’última en colpejar-se amb la realitat de l’escassetat de semiconductors. Abans que ells, i durant tot 2020, els fabricants d’ordinadors, les companyies de videoconsoles, les grans marques de telèfons intel·ligents, les empreses d’electrodomèstics o fins i tot les companyies d’aviació havien topat amb aquesta situació. Comprar les darreres versions de la PlayStation o de la Xbox, ha esdevingut una croada. Fins i tot adquirir determinats models d’impressores o de rentadores. Aquesta crisi afecta els usuaris finals, però també i, sobretot, les cadenes de fabricació de tot el globus.
Una cadena amb massa baules
La dels semiconductors és l’enèsima disrupció en la fàbrica global que ha esdevingut el món. Si en el plànol econòmic 2020 va estar marcat per l’esclat i expansió de la pandèmia, tot indica que 2021 estarà marcat per la manca d’aquests microxips. Un problema amb què ningú no hi comptava en fer les previsions econòmiques, però que, tanmateix, està trastocant tots els plans empresarials. Perquè quina cadena de producció no té, a hores d’ara, un cert nivell de digitalització? L’amenaça que aquesta carestia esdevinga un coll d’ampolla per a la recuperació econòmica és més que real. “És un problema que es pot perllongar —avisa Oriol Montanyà, que és expert en cadenes logístiques—. Es preveu que la demanda de xips segueixi clarament a l’alça. A més a més, en situacions de carestia la demanda sol incrementar per sobre de la necessitat, ja que els clients volen acumular i emmagatzemar per fer front a la incertesa. Aquest fet encara pot agreujar més la situació a curt termini”. La Xina, per exemple, està emmagatzemant semiconductors davant la por a noves sancions comercials per part dels EUA.
Què són, tanmateix, els semiconductors? En essència, un semiconductor és un circuit integrat que habitualment està fet a partir de matèries primeres com el silici o el seleni i que té propietats per conduir l’electricitat. Té molts usos en aplicacions industrials, especialment en la fabricació de circuits integrats o en la fabricació de xips. “Són com interruptors que podem controlar amb senyals elèctrics. A partir d’ací, podem fer de tot: microcontroladors de tablets, televisions, rentadores.... Un xip no és més que un quadrat que pot ser de mig centímetre per mig centímetre on hi ha milions d’interruptors connectats entre ells”, explica Daniel Montesinos, que és professor de la Universitat Politècnica de Catalunya i director del CITCEA-UPC (Centre d’Innovació Tecnològica en Convertidors Estàtics i Accionaments). En un univers cada volta més tecnificat, els semiconductors són senzillament imprescindibles. Gairebé tots els gadgets que utilitzem diàriament en depenen. I la pandèmia, no ho podem oblidar, va incrementar de forma notable el consum d’aquests articles. Cada any se'n produeixen més d'un bilió a tot el món. Es calcula que hi ha 128 xips per persona en el planeta. La demanda, però, ha augmentat tant que, senzillament, els proveïdors no donen l’abast.
Els semiconductors, que inicialment es van dissenyar per als míssils, han esdevingut, doncs, el petroli d’aquest segle. Segons dades de KPMG, per a l’any 2040, només les vendes de semiconductors en la indústria de l’automòbil podrien aplegar els 200.000 milions de dòlars. Cada automòbil de nova generació utilitza una mitjana de 3.000 microxips. Un de cada tres microxips que es fabriquen, de fet, es destinen a aquest sector. “Durant un segle, el motor de combustió interna ha estat la font de valor i innovació de la indústria de l’automòbil. A hores d’ara, entrem en una nova era, marcada per l’ús dels semiconductors i l’electrònica. Això situa els semiconductors en el cor de la innovació automobilística”, explica Gary Silberg, responsable del sector automobilístic de KPMG. En un informe datat l’any passat, la consultora Gartner xifrava els ingressos per a 2020 del conjunt del mercat mundial de semiconductors en 466.237 milions de dòlars (això és uns 390.000 milions d’euros), l'equivalent a un terç del PIB d'Espanya.
Segons les dades d’aquesta mateixa consultora, en l’actualitat la nord-americana Intel és líder mundial en el mercat, amb una quota de vendes del 15,6%. Amb tot, però, són Taiwan i Corea del Sud qui tenen una posició de domini. Es calcula que tots dos països acaparen el 70% de la producció, a través de les companyies TSMC i Samsung Electronics.
La geopolítica en un xip
Fabricar-ne o bé assegurar-se’n les provisions ha esdevingut una prioritat de les grans potències. De fet, també en aquest àmbit hi ha una cursa geopolítica que ha esdevingut com més va més aferrissada. El control dels xips ha esdevingut part de la cursa tecnològica que mantenen els Estats Units i la Xina de fa una dècada. Aquest darrer país és el que de moment està en una posició de més vulnerabilitat. El gegant asiàtic és a hores d’ara el major consumidor mundial de xips. Hi gasta més que en petroli, de fet, fins a 312.000 milions de dòlars l’any passat. I no produeix tots els que necessita. El coll d’ampolla registrat aquest últim any és un entrebanc considerable per continuar expandint la seua supremacia com a principal proveïdor de productes de consum del món.
Els semiconductors han esdevingut, doncs, un camp de tir més en la batalla tecnològica que mantenen tots dos països. La primavera de 2020, Donald Trump va prohibir que els fabricants nord-americans abastiren Huawei, segon productor mundial de telèfons mòbils.
Així les coses el govern de Xi Jinping ha situat entre les prioritats estratègiques del seu pla quinquennal per 2025 assolir l’autosuficiència tecnològica, per no haver de dependre de les exportacions nord-americanes ni tampoc de les provisions xineses i taiwaneses. L’objectiu és que per d’ací quatre anys el 70% dels semiconductors siguen made in China. L’any 2019, tanmateix, la quota era del 15,7%, circumstància per la qual els analistes dubten que el gegant asiàtic assolisca els seus objectius en el període establert.
Una UE despenjada
També la Unió Europea veu amb preocupació la seua posició sobre el tauler. En l’actualitat només el 10% de la producció mundial es fabrica en territori europeu, una xifra que, com s’ha evidenciat en els últims mesos, deixa a la intempèrie bona part de les cadenes de producció. No és que no hi haja plantes a Europa, però la realitat és que la majoria —com ara Semiconductors, Infineon o ST Microelectronics— sovint encarreguen part de la seua producció a Àsia.
Els plans de la Comissió Europea passen per duplicar la seua capacitat de producció l’any 2030. Aquesta és, almenys, la previsió plasmada en la iniciativa europea sobre processadors i tecnologies de semiconductors subscrita per disset estats membres. “El problema davant el qual ens trobem no és tant de matèria primera, perquè de fet el silici és un material molt abundant. El problema és, en primer lloc, el de la transformació, ja que requereix una despesa energètica i d’aigua quantiosa. L’altra qüestió és que posar en marxa una fàbrica d’aquestes característiques requereix una inversió de milers de milions d’euros”, explica Daniel Montesinos, del CITCEA-UPC, que recorda que problemes de desabastiment de semiconductors i condensadors similars a aquest ja es van donar abans de la crisi de 2008, amb motiu del primer boom de les energies renovables.
Segons fonts del sector, la posada en marxa d’una planta pot arribar a necessitar un desembutxacament de fins a 20.000 milions d’euros. La intenció de la UE, en tot cas, és avançar per aquest camí del bracet d’empreses com TSMC o Samsung. L’any passat, el govern dels Estats Units va arribar a un acord amb la taiwanesa TSMC per posar en marxa una fàbrica a Arizona, amb una inversió inicial de 3.500 milions de dòlars. Tanmateix, són encara projectes embrionaris, que no arribaran a temps per pal·liar el problema de desabastiment que es presenta a curt i mitjà termini.
Siga com siga, aquest episodi torna a posar en evidència les limitacions del model de les grans cadenes de producció, que fins ara s’ha beneficiat d’uns costos de transport molt baixos. El qüestionament del model ja es va fer l’any passat amb la covid-19 i no fa ni tres mesos amb l’episodi del col·lapse en el Canal de Suez. Com apunta l’especialista en cadenes de subministrament Oriol Montanyà, “darrerament hem viscut episodis que posen en dubte les cadenes de subministrament excessivament fràgils, dissenyades amb el paradigma reduccionista de l’estalvi de costos”. “La lliçó principal que extraiem —exposa Montanyà— és que necessitem seguir incrementant la resiliència de les cadenes de subministrament, ja que estan sotmeses a constants alteracions que poden afectar el seu funcionament normal. En aquest sentit, una solució passa per escurçar els processos logístics i apostar per la proximitat entre producció i distribució, amb tots els beneficis que això comporta, tant de caràcter econòmic, com social i mediambiental”.