La possibilitat que el Govern espanyol indultara els presos polítics catalans estava sobre la taula. El passat dimarts, però, Pedro Sánchez va fer un pas més enllà. Sempre emparant-se en la «concòrdia» com a «valor constitucional» i rebutjant la «revenja», el president del Govern espanyol va suggerir que els indults eren la decisió més probable després que el seu executiu estudie, de forma individual, els casos de cadascun dels nou presos polítics catalans.
Evidentment, la resposta no es va fer esperar. En la cessió celebrada al Congrés el passat dimecres es va veure un nou episodi de tensió entre Pablo Casado i Pedro Sánchez. Les acusacions anaven apujant el to conforme transcorria el temps del torn del líder del Partit Popular. De la «traïdoria» a la voluntat de «dinamitar» la convivència, Casado anunciava la interposició de recursos davant el Tribunal Suprem per evitar uns indults que ja donava per concedits. Vox també amenaçava amb una mobilització sense precedents. El to de l’advertiment era tal que alguns historiadors, com ara Pelai pagès, detectaven més visceralitat en aquests temps que no al febrer del 1936. En aquell moment, després del triomf electoral del Front Popular, el govern republicà va publicar un decret d’amnistia que va servir per excarcerar els membres del Govern català que havien protagonitzat els fets d’octubre del 1934.
Per acabar-ho d’adobar, el Tribunal Suprem es pronunciaria el mateix dimecres contra els indults. Ho faria en un escrit de 21 pàgines, amb un to molt dur en què negava les raons de «justícia, equitat i utilitat pública» per concedir aquesta mesura. Emparant-se en la manca de penediment per part dels condemnats, l’informe, redactat per Manuel Marchena, indicava també que no hi ha cap «voluntat de retrobament amb l’ordre jurídic» per part dels presos polítics, assenyalava la «voluntat de reincidència» de tots ells i destacava especialment el nom de Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, que ha fet seu el lema «ho tornarem a fer». «Aquestes paraules són la millor expressió de les raons per les quals l’indult es presenta com una solució inacceptable per l’anticipada extinció de la responsabilitat penal».
L’oposició a l’indult és tan clara com previsible. Però, podrien fer alguna cosa el Tribunal Suprem i la dreta política contra els indults, en cas que s’acaben decretant?
D’una banda, cal matisar que els indults es concedeixen de manera individual i que, en aquest sentit, el Govern espanyol podria no decretar la mateixa rebaixa de la pena per tothom. Els indults, alhora, rebaixarien una part de la condemna. Això vol dir, per exemple, que els presos polítics podrien quedar exempts de l’empresonament, però podrien mantenir la pena d’inhabilitació. Cosa que els impediria, encara, exercir com a polítics.
Si el Suprem vol tombar l’indult tindria vies molt estretes per fer-ho. Una seria la de les qüestions formals. Jaume Alonso-Cuevillas, catedràtic de Dret Processal, explica que l’alt tribunal podria argumentar que no s’han seguit alguns dels tràmits previstos a la llei, «que no serà el cas». L’altra possibilitat seria que «la motivació de l’indult sigui insuficient». Si d’una banda cal esperar que el Govern espanyol seguirà els tràmits previstos perquè l’indult siga efectiu, de l’altra Cuevillas admet que «definir això de motivació insuficient és ben complicat», atès que seria una mena de calaix en què podria entrar tot. Cuevillas considera que, jurídicament, no hi ha d'haver cap motiu que permeta anul·lar els indults, però que vista l'experiència dels darrers anys, els tribunals poden acabar argumentant el que consideren, «fins i tot canviant la seva pròpia jurisprudència».
En teoria, però, el Suprem no té res més a dir sobre l’indult. La sala segona, des d’on es va emetre la sentència del 14 d’octubre del 2019, ja ha complert el seu paper amb l’informe esmentat, que no és vinculant. Sí que hi podria intervenir la sala tercera, la contenciosa-administrativa, que no està presidida per Manuel Marchena i que és la que està adreçada a controlar els actes del Govern. «Si hi ha un recurs serà aquesta sala la que en valore els requisits formals», detalla el magistrat Joaquim Bosch.
Preguntat per com podria reaccionar la sala tercera, Bosch considera que «si es compleixen els requisits formals no hi haurà cap raó per anul·lar l’indult, d’acord amb la jurisprudència actual». El magistrat cita un cas molt esmentat aquests dies, el d’un conductor que va provocar la mort d’un jove després de conduir durant cinc kilòmetres en direcció contrària a l’AP-7, a l’alçada de Silla (Horta). Els fets van ocórrer el 2003, i el 2013 es va anul·lar l’indult després que la sala tercera del Suprem constatara manca de motivació i de raons per part del Govern per concedir aquesta mesura de gràcia. El cas, a més a més, va generar rebombori, atès que l’indultat havia sigut defensat pel germà d’un diputat del Partit Popular, Ignacio Astarloa, que al seu torn treballava al mateix despatx que un dels fills d’Alberto Ruiz-Gallardón, qui llavors era ministre espanyol de Justícia.
El cas actual, però, seria distint, atès que cal esperar que el Govern espanyol done motivacions suficients que, en teoria, el Suprem no podria entrar a valorar. «En canvi, el Suprem podria modificar la seua pròpia jurisprudència, cosa que per a mi seria discutible, i així entrar a valorar el contingut material». Aquesta possibilitat, segons Bosch faria anar l’alt tribunal en contra de la seua pròpia jurisprudència. «En aquest cas, la sala tercera diria que el Govern hauria acordat l’indult per raons concretes i explicades de justícia, equitat i utilitat pública, i que aquesta sala podria entrar a controlar aquest contingut material perquè les raons del Govern no s’ajustarien a aquests criteris». El magistrat insisteix que actualment, considera, no es dona aquest cas. «Si això passara, el tribunal decidiria sobre aquesta mesura de gràcia, i no el govern. I per tant, la figura de l’indult se buidaria de contingut, tal com està configurada, cosa que no ha passat mai».
Pel seu compte, l’advocada Anna Boza, professora associada de la Universitat de Barcelona i actual membre de la candidatura de Gonçal Oliveros al deganat de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, entén que l’anul·lació d’un indult està fora de l’abast dels tribunals. «Parlem d’una llei del 1870 i és una gràcia aplicada en nom dei rei, tot i que la concedeix el Govern. No és una cosa de tribunals i no crec que el Suprem sigui competent per vetar-ho, llevat que hi hagi defectes processals o manca de tràmits». La jurista Gemma Calvet, de fet, considera que un desenllaç imprevisible seria molt xocant. «Mai no s’ha vist que no es respecti un indult atorgat. En cas contrari, es podrien revisar d’ofici tots els indults que s’han donat de manera retroactiva. Seria tota una ofensiva jurídica».
Una mesura continguda
L’indult és una mesura habitual en els països democràtics. No és una mesura arbitrària, sinó discrecional, atès que s’aplica amb la voluntat d’evitar el rigor desproporcionat de l’aplicació d’una pena, tal com defineix Joaquim Bosch. Fins fa pocs anys, els governs espanyols van abusar de la figura de l’indult de manera excessiva. I el Tribunal Suprem no en va estar al marge. Un cas ben paradigmàtic és el del colpista Antonio Tejero, líder de l’intent del colp d’Estat del 23-F. El 1993, la sala militar del Suprem se’n va mostrar favorable a l’indult, tot i que el militar, a més de reincident, no en va mostrar cap penediment. El Suprem, contra el criteri de la Fiscalia, va considerar que l’indult obeïa a raons de «conveniència pública» i que servia per «oblidar uns fets que han de quedar relegats al passat». En primera instància, l’indult de Tejero va ser denegat pel Govern, però el 1996 abandonaria la presó després d’haver complert 15 anys de condemna, la meitat de la totalitat. Un altre dels militars colpistes, Alfonso Armada, sí que va ser indultat després de passar cinc anys empresonat. I amb el vistiplau unànim de la sala militar del Suprem, que va valorar positivament el compromís expressat per Armada amb l’ordre constitucional.
Altres casos que van causar certa perplexitat van ser els indults de l’exministre José Barrionuevo i l’exsecretari d’Estat Rafael Vera, condemnats pel segrest de Segundo Marey –ciutadà basc-francès que va ser confós amb un líder d’ETA– per part del GAL. En aquests casos, tots dos van comptar amb l’aval del Suprem per ser indultats parcialment, cosa que va concedir el Govern de José María Aznar. Només van restar tres mesos empresonats.
La Fundació Ciudadana Civio, «que lluita contra l’opacitat en les administracions públiques» i per la seua transparència, calcula que des del 1996 s’han concedit un total de 10.622 indults a l’Estat espanyol. Com així mateix destaca l'informe de la criminòloga Paula Doga, La modificación de la ley del indulto y sus efectos hacia los penados, les xifres baixen considerablement des del 2012, últim any en què hi va haver quasi 600 condemnats agraciats amb aquesta mesura. Des del 2013, la xifra mai no ha pujat de 400, i ha anat davallant progressivament fins a nivells ínfims, molt inferiors als de fa dues dècades, quan hi va arribar a haver vora dos milers d’indultats en només un any. Aquesta reducció coincideix amb els temps en què la fiscalització de la política per part de la societat, intensificada arran de moviments com el del 15-M, va forçar els governants a no abusar tant de les seues capacitats de decisió. El cas esmentat de l’indult del conductor kamikaze a l’AP-7, defensat per un advocat relacionat laboralment amb el fill de qui era ministre de Justícia, va generar un rebuig frontal de l’opinió pública. Tant va ser així que el Suprem en va anul·lar l’indult, una mesura inèdita en aquell moment.
Ara, amb els possibles indults dels presos polítics catalans, sorgeix un debat molt més encès que el que es va generar en èpoques anteriors. En el passat, el Suprem va obviar la manca de penediment de Tejero per pronunciar-se favorable al seu indult. Avui, l’alt tribunal ignora les resolucions de Nacions Unides, organisme mundial que s’ha pronunciat en contra dels empresonaments. Més important, en matèria jurídica per les seues conseqüències pràctiques, haurien de ser les sentències emeses des d’Alemanya i des de Bèlgica, que han denegat reiteradament les extradicions del president Carles Puigdemont i del conseller Lluís Puig. De fet, cap dels sis polítics catalans a l’exili no han sigut, fins ara, lliurats a la justícia espanyola. Per acabar-ho d’adobar, l’informe del Suprem parla d’«autoindult» per rebutjar la possible mesura, atès que alguns dels empresonats «són precisament líders dels partits polítics que, avui, garanteixen l’estabilitat del Govern». Com s’ha vist, a l’Estat espanyol, els «autoindults» haurien estat a l’ordre del dia, de manera encara més evident. De fet, n’hi ha hagut indults de diversos membres del PP i del PSOE, sobretot amb càrrecs a nivell local, sense que el Suprem mai no s’hi haja pronunciat en contra utilitzant aquest argument. Un exemple seria el de l’indult de Gabriel Arias Salgado el 1998, condemnat per falsedat documental, per part d’un Govern del qual formava part el seu germà Rafael, ministre de Foment amb el Partit Popular. Per part del PSOE, l’alcalde de la localitat andalusa d’Antas, Bartolomé Cano; o el de Cristóbal Fernández, alcalde de Carboneras, localitat també ubicada a Almeria, qui va ser indultat amb José Luis Rodríguez Zapatero com a president, segons detallava lamarea.com l’any 2014.
En tot cas, el Govern espanyol ja té la pressió a sobre, i haurà de triar entre els seus propis arguments de treballar per la «concòrdia» o cedir davant un relat que s’anirà intensificant conforme s’aproxime la data de la deliberació. I que es podria traduir en una reacció sense precedents. Si més no, aquest és l’advertiment de la dreta espanyola.