Era el 23 de maig. Faltaven només uns minuts per aterrar a la capital lituana, Vílnius, quan el pilot de l'avió on anaven el periodista bielorús dissident Roman Protasévitx i 170 passatgers més va anunciar que l'aparell es desviaria cap a Minsk, a Bielorússia. El pilot no va donar cap explicació del canvi de plans sobtat, però Protasévitx va entendre què estava passat i què l'esperava. Tot d’una d’aterrar fou detingut. Protasévitx, cofundador de la plataforma Telegram Nexta, es va significar pel seguiment que va fer de les protestes a Bielorússia contra la reelecció d’Aleksandr Lukaixenko l’agost de 2020. Temerós de les represàlies, vivia exiliat a Lituània.
El segrest fou de pel·lícula. Un avió de combat Mig-29 interceptà l'avió de Ryanair i l’obligà a desviar-se de la ruta que seguia i aterrar a l'aeroport de la capital bielorussa. El Govern del país acusa el reporter detingut d'haver organitzat disturbis massius a través del seu canal de Telegram i d'instigar a l'odi durant les protestes antigovernamentals posteriors a les eleccions del 2020. El va incloure en la seva llista de terroristes i, si el jutgen, el podrien arribar a condemnar a la pena de mort.
Quin tipus de Govern és capaç d’ordenar un segrest així que viola no només la llibertat de premsa sinó que ataca les més bàsiques convencions internacionals?
El Govern de Luakaixenko. Bielorússia o Belarús, oficialment República de Belarús, és un estat de 10 milions de ciutadans, sense litoral, situat al'Europa de l'Est: limita amb Rússia al nord-est, Ucraïna al sud, Polònia a l'oest i Lituània i Letònia al nord-oest. El president Aleksandr Lukaixenko (Kopys, 30 d’agost de 1954) ocupa el càrrec d’ençà les primeres eleccions (1994) després de la independència del país. Abans de dedicar-se a la política era director d’una granja col·lectivitzada (kolkhoz). Prové d’una família molt modesta. Sempre fou un entusiasta comunista i defensor de la permanència de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. De fet fou l’únic membre del Consell Suprem de Bielorússia que va votar en contra de la dissolució de l’URSS el 1991.
Lidera el país amb mà de ferro i al marge de totes les indicacions que li donen des de la Unió Europea i els Estats Units. No vol ni sentir a parlar d’una economia liberal. Manté el control estatal d’algunes indústries bàsiques, cosa que li ha permès, fins ara, evitar els drames econòmics que han patit les altres antigues repúbliques soviètiques, com l’aparició d’important bosses de pobresa. El control estatal d’una part de l’activitat econòmica així com la sanitat i educació públiques i gratuïtes li garanteixen el suport d’una part de la població. L’altra viu amb el temor a la repressió. Perquè el president no té manies.
El país és formalment una democràcia, però en realitat Lukaixenko cada cop dissimula menys. Controla els mitjans de comunicació, persegueix l’oposició política i guanya les eleccions una rere l’altra amb percentatges de suport que la comunitat internacional no reconeix. Tant la Unió Europea com els Estats Units han imposat sancions al país i acusen directament Lukaixenko de ser el responsable de greus violacions de drets humans. Però el president mai no ha fet cas.
El 2004 va fer reformar la Constitució per suprimir el límit de dos mandats presidencials. Ha guanyat les sis eleccions presidencials que s’han convocat. L’última victòria a les urnes, el 9 d’agost de 2020, l’assolí amb més del 80% dels vots. El frau fou tan escandalós que provocà massives manifestacions a Minsk, amb el resultat de la repressió policial molt violenta. La UE ha demanat la repetició dels comicis. Lukaixenko ha contestat que de cap manera pensa repetir-los i que foren un exemple de transparència.