Els pits i la faixa

A l’estrena d’aquella demència portuària al Petit Pelayo, tard i talladíssima l’any 1976, la Rosa Morata ens va presentar, i l’Aurora i jo vam descobrir que érem companys d’àtic al carrer de Mejía Lequerica, i ella l’ombra femenina nocturna que prenia la fresca de cara al Tibidabo. Una petita conversa d’estiu la va fer riure molt recordant quan va interpretar una índia comanxe amb trenes postisses en Sangre sobre Texas, espagueti western dels Balcázar, tronat i amb més errors de raccord que Loquilandia. Un tema sindical els va fer abandonar Esplugues City i se’n van anar a Fraga, que, com bé sabeu, és el més semblant al Far-West al nord de l’Ebre.

Els pectorals de Richard (Ringo) Harrison la van enlluernar, sense més conseqüències, i deixo estar l’Aurora no sense incloure el que Harrison els explicava en el rodatge: per seguir la pista dels pectorals cal mencionar una nit de passió amb Kim Novak en el rodatge de Jeanne Eagels, quan Harrison era un debutant sense frase i sense camisa.

Desacomplexeu-vos, i mai menyspreeu uns pectorals si voleu escriure de debò la història dels carrerons fulminants... però sense sortida. Tots acaben malament, però donen per a una llegenda terrenal.

Els pits de Richard Harrison van haver de competir amb els de Ron Ely-Tarzan, amb els de Doug McClure-Trampas i amb els d’Ed Fury-Ursus entre la colla de mariners del número “Honey Bum” de South Pacific. Guanyador? Sempre Ed Fury, que va viatjar amb la pitrera a la maleta fins a Itàlia, on seria Ursus, Ursus en la tierra de fuego i Ursus en el valle de los leones. María Luisa Merlo hi era. Havia deixat Carlos Larrañaga a Madrid per fer carrera internacional (sense traspassar el Rubicó) i lluir els 20 anyets als estudis Incis De Paolis de Roma.

Un calendari amb una foto molt poc franquista de la Merlo encara penjava a la paret del taller de vestuari, i Danilo Donati la va descobrir quan rodaven El evangelio según San Mateo i li feia túniques d’arpillera a Enrique Irazoqui. Donati se’n va emportar la foto i una faixa d’inspiració oriental de la Merlo, que mai no li va contestar les cartes. Potser no sabia que Donati era l’autor de la roba de Pasolini, Zefirelli i Fellini, i en un moment de debilitat també d’aquella falla valenciana que era Red Sonja aka El guerrero rojo. La faixa de María Luisa Merlo va acabar decorant el cos de la reina Gedren, o sigui Sandahl Bergman. I també el cos de la terrorista cibernètica, o sigui, també Sandahl Bergman però més deprimida, a Retaliator, programada para matar, que jo em programo les matinades absurdes i insolvents, quan em cal emborratxar-me amb uns riures escandalosos. Retaliator és una merda incomparable, digna dels tresors residuals del Brigadoon de Sitges, on encara la deuen programar de tant en tant.

L’anècdota de la faixa de la Merlo em va arribar per boca-xafardera de Lennie Barin, que visitava cada any Sitges fins que va morir. La Barin dissenyava infra-roba, en Retaliator i en aquella versió all black cast de La importància de dir-se Ernest que va interpretar Obba Babatundé, un geni dels musicals i d’El príncep de Bel Air.

Ja acabo. Rae Dawn Chong, la filla del Chong de Cheech and Chong, vivia amb Obba llavors, té la faixa ara, i quan va fer la protohistòrica Ika d’En busca del fuego es va inspirar en les trenes d’Aurora-Mònica, la comanxe de Sangre sobre Texas, cosa que no us ha d’estranyar tant per tal com Chong Pare i Tarantino han compartit durant segles la passió pels espaguetis dels Balcázar. Confirmat per Tarantino mateix i Umberto Lenzi a Sitges. On tot se sap i tot es rubrica. Amén.