Una gran part d’aquest pastís dels nostres referents audiovisuals està format per les sèries, potser aquelles més veteranes tinguin el tall més gran, que hem vist i, continuem, veient a les diferents plataformes que ens les subministren.
En aquest gran banquet que són les múltiples i variades propostes de sèries actuals, sobresurt una amb més de 600 capítols, més de 30 temporades, més de 30 premis Emmy, més de 30 premis Annie, un premi Peabody, una estrella al passeig de la Fama de Hollywood, referències en el diccionari Oxford English Dictionary o qualificada, per la revista Time, com la millor del segle XX. Segur que sorprendrà, a alguns, que sigui contingut d’animació, però és una de les referències mundials de l’humor a cavall dels segles XX i XXI: The Simpsons.
Aquestes xifres i reconeixements són només la punta de l’iceberg de la forta implementació que la sèrie de dibuixos animats, creada per Matt Groening l’any 1989, té a la cultura popular mundial. L’arribada de productes dissenyats a la ficció al món real i les seves innumerables prediccions acomplertes són d’altres bons exemples.
És, precisament, aquesta implementació generalitzada en la cultura popular un mirall de la mateixa sèrie, on trobem una important sàtira i irònica visió de moltes facetes de l’estereotip d’estil de vida dels Estats Units -i per extensió del món occidental- incloent-hi cervesa, menjar ràpid, famosos, televisió, vida social, política, economia, cultura pop o, com no pot ser d’altra forma a Nord Amèrica, la religió. També, de forma força recurrent, podem incloure-hi obres mestres de pintura, escultura, arquitectura o cinema i, fins i tot, els museus.
Homer, Marge, Bart, Lisa, Maggi i tot un llarg rest de personatges secundaris s’han colat a les pantalles -les primeres de l’estat foren en català- de mig món. També les seves aficions, dèries, formació, hàbits…
El repàs dels autors “simposonitzats” per la tropa de creadors -dibuixants, guionistes, productors, directors…- de la sèrie americana s’inicia amb una bona varietat d’obres d’escultura clàssica. Un dels exemples més reconeguts i coneguts és la, cèlebre, Venus de Milo realitzada sobre llaminadura que centra la trama del capítol “Homer Badman” de la sisena temporada. Tot i que també podem trobar versions del Discòbol de Miró i de l’Afrodita Cnido de Praxíteles.
Botticelli, Cellini, Da Vinci, Miquel Àngel -amb una forta presència dels frescos de la capella Sixtina, Rafael, el Bosco, David, Vermeer, Rembrandt, Gainsborough, Gilbert Stuart o Goya… formen part de la llarga llista d’artistes dels segles XVI, XVII i XVIII que formen part d’alguna de les aventures protagonitzades pels habitants de Springfield.
Van Gogh, Picasso, Dalí, Manet, Wood, Escher, Frida Kahlo, Nagel, Mondrian, Pollock, Bellows, Sendak, Henri Rousseau, Munch, Rockwell, Wyeth, Chirico, Lichtenstein, Gaudí o Warhol foment part d’una llarguíssima nomina d’artistes dels segles XIX i XX amb important presència als Simpsons.
Menció a banda mereixen alguns capítols centrats en diferents obres, artistes i moviments. Un bon punt d’inici és revisar la llarga, i estreta, relació entre la família groga i l’obra de Joan Miró. Diverses escultures, dibuixos i pintures de l’artista barceloní apareixen en diferents capítols de la sèrie. Una relació que arriba al seu punt cimer en dotze l’episodi de la vint-i-novena temporada, protagonitzat per la relació entre “la poetessa” de Miró i l’atracció que experimenta Homer Simpson per l’obra.
Dins de la trentena temporada trobem un capítol, anomenat “Mad About the Toy”, on la família realitza un llarg viatge pel desert de Texas direcció a la localitat de Marfa. Una localitat que s’ha convertit en un oasi per l’art al mig del desert. Centre d’una vida cultural i artística de primer nivell on destaquen les intervencions urbanes i trencadores al llarg del nucli urbà i el seu terme municipal.
En altres episodis s’estableixen relacions estretes entre la formació dels personatges, diferents corrents artístics i, fins i tot, la producció artística dels protagonistes. Només cal recordar el capítol dinovè de la desena temporada titulat “Mom and Pop Art”, on Homer Simpson esdevé artista -per accident- i esdevé un dels episodis de la sèrie amb més referències artístiques, inclosa una visita al museu d’art local.
Precisament en aquest capítol, també culmina la relació dels Simpsons amb el món dels museus. El quadre del qual Homer Simpson s’enamora el troba enla col·lecció i substitueixen per un gran camp d’esports-.
La relació s’expandeix amb protagonistes secundaris d’algunes aventures com la Springfield Historical Society, el Springfield Museum of Natural History, el Springfield Wax Museum, el Springfield Folk Art Museum, el Springfield Museum of Flight, el Springfield Museum of Fine Arts, el Museum of Television and TV, el Springsonian Museum –la versió local del Smithsonian Institution de Washington que protagonitza una de les famoses entradetes de la sèrie– o el The National Air and Space Museum entre molts altres.
“Museum Noises” un CD fictici on es recullen els millors sons de museus que regala la televisió pública americana (PBS) -que apareix en el quinze episodi de l’onzena temporada- és una mostra més d’aquest vincle cultural, social i popular.
Els edificis a l’estil de temples clàssics, modernes galeries o típiques construccions americanes dels segles XIX i XX emmarquen col·leccions de tota mena -des de ciències naturals a belles arts- formen els tòpics dels museus per on la família groga hi ha fet de tot, fins i tot robar.
Museus, reals i ficticis, que han pogut entrar a les cases de mig món a través dels milions de pantalles on s’ha observat la sèrie. Una promoció, de vegades bona i de vegades dolenta, subliminal que s’emmarca en aquesta representació de la vida popular d’una família nord-americana tipus.