Si eres dels qui no pots deixar d'esbossar un somriure quan escoltes el crit de "We were on a breaaak!" ('Ens estàvem prenent un descans!"), és molt possible que estigues esperant el moment en què HBO alliberarà per fi l'especial de 'Friends' que els i les teleespectadores han estat llargament anhelant. Perquè aquell crit de Ross Geller a Rachel Green és, probablement, un dels més recordats d'aquella sitcom que la NBC va començar a emetre l'any 1994, tot tractant de seguir el rastre que deixava des d'uns anys abans Seinsfield. Després d'aquell primer episodi en vindrien molt més: fins a 236 en el termini de deu anys, un temps durant el qual una audiència que es comptava per milions va seguir les aventures i desventures d'aquells sis joves novaiorquesos que tenien en Central Perk el seu campament base. Per a milers de teleespectadors i teleespectadores, Rachel, Ross, Monica, Chaendler, Phoebe i Joey van esdevenir part de la família. O més ben dit, col·legues.
El fenomen va sobrepassar, en molt, les expectatives de l'NBC i els seus creadors Martha Kauffman i David Crane. Alguns episodis emesos van arribar a assolir audiències de 52 milions d'espectadors. Trenta segons de publicitat en l'intermedi d'aquesta sitcom va arribar a costar dos milions de dòlars. Els protagonistes, que començaren cobrant 22.500 dòlars per episodi, van acabar embutxacant-se, en la darrera temporada, un milió per episodi, tot convertint-se en els actors i actrius més ben remunerats del moment. I el marxandatge que es va generar al seu voltant esdevingué un negoci multimilionari. En l'apartat estrictament televisiu, durant la seua dècada d'emissions, va acumular fins a 60 candidatures als Emmy, de les quals en guanyà sis, a més d'un Globus d'Or.
I encara més significatiu que tot això: la fórmula de 'Friends' continua enganxant en l'actualitat una multitud de fans millenials i de la Generació Z que es cruspeixen els vint-i-dos minuts que dura cada capítol a través de les plataformes de continguts. Fins al punt que l'any 2019, coincidint amb el 25 aniversari del primer capítol, Warner Bros ingressava vora 1.000 milions de dòlars anuals per cedir els drets d'emissió a les televisions de tot el món. De fet, Netflix va incorporar Friends a la seua cartera el 2015. L'èxit fou de tal envergadura -va arribar a ser la segona sèrie més vista, per darrere de 'The Office'- que Warner, propietària dels drets, va decidir canviar les condicions d'emissions. Netflix va passar de pagar 30 milions a pagar-ne 100.
Des de l'1 de gener de 2021, en el cas d'Espanya, els antics episodis de 'Friends' només es poden veure a HBO, la plataforma de streaming propietat de Warner Bros. "Per a Warner mantenir l'exclusivitat de Friends és una manera de fer créixer HBO", explica Elena Neira, que és professora d'estudis de la comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya. No es pot perdre de vista que en l'actualitat HBO és només la quarta plataforma en nombre de subscriptors, molt per darrere de la primera, Netflix. Disposar en el seu catàleg de 'Friends' és apostar a cavall guanyador; un esquer immillorable per guanyar nous socis.
Perquè mentre aquesta sèrie ha estat disponible en alguna de les grans plataformes ha romàs com un dels continguts més vistos. Els més joves s'hi han endinsats esperonats per l'aura que envolta aquesta sitcom nord-americana. Molts altres simplement han exercit allò que en l'argot de la indústria audiovisual anomenen rewatch (tornar a veure). "És cridaner que els usuaris tenen a la seua disposició una quantitat immensa de continguts. Tanmateix es detecta també un cert cansament per haver de triar. Davant d'aquesta fartera, hi ha gent que opta per allò que ja coneix i sap que el satisfarà. És com anar-se'n al llit amb un ex!", explica Elena Neira, amb un punt d'humor.
De fet, si ho comparem amb la diversitat de trames, personatges, narratives i estètiques que hi ha disponibles en el que alguns han anomenat l'etapa daurada de les sèries, la senzillesa de 'Friends' és aclaparadora, fins i tot resulta naïf: sis joves novaiorquesos en la vintena que vagaregen cap a la vida adulta i es passen la major part del dia parlotejant en el sofà d'una cafeteria anomenada Central Perk. No hi ha missatges polític i, en ocasions, els personatges poden ser tan histriònics que resulten irritants. I, tanmateix, Friends ha estat i és un fenomen televisiu d'abast mundial. Quin és el secret? Quina és la fórmula màgica que ha convertit aquesta creació de Martha Kauffman i David Crane en un fenomen comparable a Star Wars o El senyor dels anells?
Teresa Díez era productora en un famós programa de televisió quan va començar a veure els primers capítols de 'Friends'. Era meitat dels 90 i ella comptava al voltant de 30 anys. I va ser veient aquesta sèrie que va decidir fer un gir professional per convertir-se en guionista. El seu projecte final de màster, de fet, va consistir en escriure-hi un capítol. "A partir de l'emissió de 'Friends' (aleshores es podia veure als migdies i abans de sopar al Canal+) va hi haver un boom de màsters i postgraus de guió", rememora. Potser fou casualitat però la coincidència resulta, com a mínim, cridanera.
Per a aquesta analista de televisió, una de les claus principals de l'èxit de 'Friends' va ser que "empatitzava amb l'època". "El missatge que transmetia era que tot allò que necessites en la vida són els amics; que els amics poden ser la teua família. Perquè 'Friends' és, sobretot, una apologia de l'amistat". "Friends és un cant a l'amistat", rebla Àlvar Peris, professor en el departament de comunicació audiovisual de la Universitat de València, que com Díez va ser un gran seguidor de la sitcom.
I això, que pot semblar una qüestió menor a ulls actuals, no ho és pas. A la dècada dels 80, les sitcom nord-americanes havien girat sobretot al voltant de la família: 'Cosas de casa', 'Los problemas crecen'... "De sobte, la NBC col·loca en prime time i destinada a tots els públics una sèrie que parla de gent que acaba d'emancipar-se. Això és un canvi de registre molt significatiu i obre un meló completament nou", afegeix Elena Neira.
'Friends' apareix, a més, en un moment dolç per a la televisió nord-americana, quan les sitcom d'entre 20 i 25 minuts han esdevingut un dels formats audiovisuals més apreciats per l'audiència. Són els anys també de 'Senfield' o 'Fraser'. 'Friends' esdevé, tanmateix, la sitcom per antonomàsia. Amb una durada de 22 minuts fa de la comicitat el seu baluard. L'escena de Ross Geler parapetat en el bany de la seua conquesta tractant d'apujar-se els pantalons de cuir; la d'aquest mateix amb Chandler i Rachel tractant de fer pujar un sofà per les escales intentant fer cabre; o Monica explicant a Chandler els punts erògens de les dones, resulten senzillament antològiques. "En els capítols de 'Friends' et trobes que cada dos o tres segons hi ha un gag, una rèplica i una contrarèplica. Això fa que resulte molt dinàmic", explica Àlvar Peris, qui no s'està d'identificar-se amb el personatge de Ross.
Tot això sense passar per alt que la sitcom és un format molt fàcil de digerir, de curta durada, amb escenaris molt estàtics i una trama molt lineal. I això a pesar que, com explica l'experta Teresa Díez 'Friends' va sofisticar un poc l'estructura habitual de les comèdies de situació. "És la primera sitcom que compta amb tres trames per capítol. Fins aleshores l'estàndard eren dues trames: una de principal i l'altra secundària. 'Friends', en canvi, en té tres: una central i horitzontal i altres dues secundàries que comencen i acaben amb el capítol", exposa. I afegeix: "'Friends' és pur escapisme, la diversió amable. No hi ha grans drames i, si n'hi ha, sempre es resolen". 'Big Bang Theory' o 'How I met your mother'no s'expliquen sense el patró que va començar a perfilar aquesta comèdia coral.
'Friends' és, sobretot, entreteniment, sense una càrrega política aparentment visible. Amb tot, però, alguns aspectes fan d'ella una sèrie modernitzadora, en la mesura que normalitza qüestions que, a la dècada dels 90, no ho estaven. Va ser, de fet, la primera sèrie d'audiència massiva on vam vore dues dones casar-se. I on també es parla obertament de la maternitat subrogada o dels problemes d'infertilitat. I on el pare d'un dels personatges resulta ser travestit. "És també una de les primeres sèries on es parla de sexe i masturbació sense embuts", afegeix Elena Neira.
"No s'ha de passar per alt tampoc que homes i dones conviuen com iguals", destaca Teresa Díez. I si bé els creadors de 'Friends' no poden estar-se de reproduir determinats estereotipus de gènere, no és menys cert que, especialment els personatges masculins no representen la masculinitat hegemònica (potser la podria representar Joey, però tanmateix apareix com algú curt d'enteniment). La seua virilitat, de fet, sol caure per terra a cada cita; són insegurs i maldestres en la seua vida amorosa, però també en la seua vida quotidiana.
De fet, són totes aquestes característiques el que fan tan atractiu l'elenc. "Els personatges estan molt ben perfilats, amb una personalitat molt marcada", exposa el professor de comunicació audiovisual Àlvar Peris. La química entre actors i actrius també hi juga a favor. Rachel, Ross, Monica, Chandler, Joey i Phoebe són estereotipats, sí, però és això mateix el que provoca una connexió molt intensa amb l'audiència. Només cal preguntar a un fan de 'Friends' si té un personatge preferit, algú amb qui se sent referenciat: la resposta sempre és sí. "Has vist el capítol en què Monica es posa neuròtica perquè els companys tanquen incorrectament els retoladors? Doncs aquesta soc jo i per això les amigues em diuen Monica", relata l'experta Elena Neira.
Al capdavall, qui no ha sentit en alguna ocasió simpatia per les badades de Chandler o els estirabots de Phoebe? o per les neures de Monica o les inseguretats de Ross? Tot plegat provoca que la inversemblança de les situacions que es viuen i sobretot de l'estil de vida que porten aquests joves amb carreres laborals molt irregulars, esdevinguen completament negligibles per al telespectador. "Cap sitcom ha estat mai deliberadament tan modesta. El títol, la cançó, els noms dels episodis "Aquell en què...") eren explicacions per elles mateixa en el millor dels casos, insípids en el pitjor. Ells eren amics; estaven allí els uns pels altres. Continua endavant, res més importa. Però no era l'escriptura aguda o la vis còmica que feia de Friends quelcom fantàstic. Els seus personatges de la Generació X eren els fills del divorci, el suïcidi i el travestisme, tractant de créixer sense models clars ni un manual d'instruccions", escrivia la revista TIME l'any 2007, quan triaren les que, a parer seu, eren les 100 millors sèries de la història.
Era en part aquella vida cosmopolita i un punt despreocupada la que va actuar com a element d'atracció. Una vida que té com a lema I'll be there for you i que fa dels llaços d'amistat el motor de l'existència pròpia i grupal. 'Friends: The Reunion és, doncs, "un homenatge nostàlgic tant de la sèrie com de les nostres vides. Amb ella recordem amb estima aquells personatges i les seues històries, però també l'etapa de vam viure a finals dels 90 i principis de 2000", apunta Teresa Díez. "La nostàlgia sempre funciona molt bé. Mires 'Friends', però en realitat el que estàs rememorant -reconeix Àlvar Peris- són els teus anys de la joventut, quan no tenies les preocupacions de la vida adulta".