El Berguedà és una geografia d’extrems, una comarca de síntesi que abraça sota una mateixa denominació la terra baixa i l’alta muntanya. Es presenta desigual, contradictòria; un món atomitzat d’elements antagònics que generen correspondències entre ells i conformen una solució complexa. Des dels escassos 300 metres sobre el nivell del mar —al límit meridional— fins als més de 2.400 metres d’altitud del cim del Puigllançada, el Berguedà condensa tots els estrats del paisatge. Perquè els Pirineus, a les comarques de Barcelona, són el Berguedà, un territori que recull la vida rural i alhora la realitat muntanyenca, feréstega i abrupta. Amb la marca turística Pirineus Barcelona cloem sis setmanes de viatge i, sobretot, completem un relat geogràfic i humà divers i plural.
Berga és inici i final d’aquesta última etapa. La vila és capital de la comarca, i alhora ostenta una centralitat geogràfica que la converteix en població frontissa, on es conjuguen el món rural i la muntanya més salvatge. Cap al sud, la terra es regeix per les lleis d’una existència on abunda el cereal i el bosc mediterrani. En direcció contrària i sense transició, la muntanya explota, fent demostració de la seua potència mineral i dels rigors d’una climatologia d’altitud.
Berga té un signe d’identitat incontestable: la Patum. La celebració, que data del segle XIV i s’emmarca dins les festes del Corpus, va ser declarada l’any 2005 Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Malgrat que aquest any la Patum ha estat anul·lada per raons sanitàries, viure la festa transporta l’individu a un estat de trànsit encomanat pel deliri de la massa humana, la pólvora, la música i el soroll que agiten la plaça de Sant Pere.
Berga s’identifica de lluny quan hom hi arriba des del sud. Intel·ligentment, la vila s’orienta a migdia, aprofitant la màxima insolació, i s’assenta sobre els contraforts de la serra de Queralt, abrupta i aspra. Ens endinsarem en aquestes muntanyes, abans d’emprendre definitivament el viatge, perquè a Queralt s’erigeix el santuari homònim, un far de la vida religiosa local i fita de no poques romeries.
Des de la carretera que connecta, a través del coll de la Mina i del túnel del mateix nom, Berga amb Sant Llorenç de Morunys i la comarca del Solsonès, un ramal amb pendent gens menyspreable posa rumb a Queralt i més amunt, a l’antiga estació dels Rasos de Peguera, que també visitarem.
Km 7,5. Santuari de Queralt. El santuari de Santa Maria de Queralt transmet al visitant, per mitjà d’unes dimensions sòlides, la seua transcendència espiritual. El complex el componen el santuari pròpiament dit l’hostatgeria —d’una arquitectura imponent— i, apartada, l’església de la Cova, construïda al lloc on fou trobada la imatge de la Verge. La peculiaritat de la serra de Queralt fa que el conjunt d’edificis s’alce sobre un esperó rocós, enlairat, que garanteix una dosi, més o menys intensa, de vertigen. Per aquesta raó, el santuari de Queralt ha estat batejat, amb ecos comercials i amb certes pretensions seductores, com el “balcó de Catalunya”. Com a detall, és ací on oficià, durant tres dècades i mitja, mossèn Ballarín, autor prolífic de les lletres catalanes, fins que el 1988 fou traslladat a la parròquia de Gósol.
Del santuari haurem d’anar als Rasos de Peguera. La carretera manté un pendent que es manifesta, sense cap mena de dubte, agònic. Tan sols, cal percebre el pas lent i l’expressió esforçada del munt de ciclistes en penitència. Al capdamunt, una vella i minúscula estació d’esquí en desús parla de quan la neu volia ser negoci de temporada. Els prats i boscos, i una pista de terra que connecta amb el poble abandonat de Peguera coronen aquest bocí de Prepirineu.
Desfem camí i tornem a Berga, que es troba 1.200 metres per sota dels nostres peus, decidits a descobrir les joies naturals de la comarca: el Parc Natural del Cadí-Moixeró i el Paratge Natural d’Interès Nacional del Massís del Pedraforca. Pel vessant occidental de la serra del Catllaràs, discorre una fina veta d’asfalt que, per sobre de les aigües del Llobregat, permet accedir a la Nou de Berguedà, un nucli de població amb menys de dues-centes ànimes i arrapat al pendent que se submergeix en el pantà de la Baells. Ens hi aturem un instant i davallem fins al Llobregat. Caldrà travessar-lo, evitar la central tèrmica de Cercs, generadora d’energia elèctrica fins el 2011 a partir del carbó de les mines berguedanes, i emprendre la llarga pujada cap a Fumanya.
Km 69. Fumanya. Fem, però, un parèntesi. A Cercs, hi ha el Museu de les Mines, que posa al descobert la relació entre el carbó, la geologia, el territori i la realitat social i econòmica del lloc. I ara sí, arribats a Fumanya, ens atansem al coll del mateix nom. Allà, durant poc més d’una dècada —del 1975 al 1968— hi hagué una explotació minera a cel obert, que deixà visible un excepcional jaciment paleontològic, el qual, amb més de 3.500 empremtes de dinosaures, és el més important d’Europa. Hi trobareu el Centre d’Interpretació dels Dinosaures de Fumanya i un motiu de pes per a contractar una visita guiada.
Ataquem el coll de Pradell, amb pendents d’infern del 20%: el pas ens permet superar la serra d’Ensija i continuar per alguns dels indrets de l’anomenada Ruta Minera.
Desemboquem als peus del Pedraforca. El cim bicèfal es presenta majestuós i imponent, amb la seua estètica enforcadura. Als seus peus, romanen un parell de poblets encantadors: Saldes i Gósol. Des del primer, podreu prendre la pista asfaltada que ascendeix al refugi Estasen: el lloc s’ho val i la perspectiva de la muralla de roca blanquinosa del Pedraforca resulta imponent i un punt aterridora. I a Gósol —dins el Berguedà, però pertanyent a Lleida—, encara ressona l’eco de l’estada de Picasso l’estiu de 1906. El Centre Picasso hi manté viva la memòria de l’artista malagueny.