Quan es va publicar el llibre de Camille Kouchner, a començament d’any, els francesos anaven pels carrers carregant arbres de Nadal. La publicació va sacsejar el París polític com una bomba després de la llarga pausa nadalenca. “Una espurna que va fer explotar el polvorí i que va trencar el silenci”, diria posteriorment el ministre de Justícia francès, Éric Dupond-Moretti.
El llibre posava al descobert un escàndol d’incest a la cúpula de la societat francesa. I a banda de costar el càrrec i la reputació a nombroses personalitats, també va desencadenar un debat sobre els abusos sexuals i el poder polític a França.
La publicació de La familia grande, de la qual es presenta aquests dies la traducció a l’alemany, s’havia preparat amb un secretisme enorme. Durant mesos només en van estar al corrent el director editorial i la correctora. El nom de l’autora va ser substituït per una ics en tots els originals. Els periodistes que van tenir accés a exemplars anticipadament van haver de signar uns complexos acords de confidencialitat.
El delicte d’incest que destapa Kouchner té lloc en un ambient glamurós dins una petita elit parisenca d’esquerres. Si bé l’“esquerra caviar” pensa i vota socialista, no fa pas un lleig a les coses boniques de la vida. Cada estiu el clan anava a la mansió d’Olivier Duhamel a la Costa Blava. Kouchner descriu com el seu padrastre va abusar durant anys del seu germà bessó: cada vespre es ficava a l’habitació del noi sense fer soroll i tancava la porta amb compte. Ella només en sentia els passos al passadís.
Els fets van començar quan el germà tenia 13 o 14 anys; d’això ella ja no se’n recorda amb exactitud. En algun moment el germà li ho va confessar. Durant molt de temps la germana va guardar el secret. Perquè ho havia promès. Perquè la por de destrossar la família s’imposava a tot. Després de la mort de la seva mare, no va poder resistir més el silenci i va començar a escriure un llibre. Tots els protagonistes de la narració, que ha adoptat una forma literària, són membres d’un il·lustre i poderós clan parisenc, la “familia grande”.
D’una banda, hi ha el pare biològic, Bernard Kouchner, exministre d’Exteriors amb el president Nicolas Sarkozy, ministre de Sanitat amb François Mitterrand als anys noranta i cofundador de l’ONG Metges sense Fronteres. La mare de l’autora, Évelyne Pisier, va ser una entusiasta feminista i una dona que des de jove va ser molt lliure. Durant quatre anys va ser l’amant del líder revolucionari cubà Fidel Castro, i més endavant va ser una de les primeres professores de Dret públic de França.
I, de l’altra, hi ha l’autor dels fets: Olivier Duhamel, un politòleg de renom que ha assessorat diversos presidents. Emmanuel Macron el va convidar a la celebració de la seva victòria després de la primera volta de les eleccions del 2017 i posteriorment li ha fet consultes en qüestions constitucionals de tant en tant. A la mansió de Sanary [Sant Nari, segons el topònim occità] hi han anat a dinar l’expresident François Hollande o també l’ex-primer ministre Michel Rocard.
A més a més, Duhamel és director administratiu de la institució universitària d’elit Sciences Po i és un convidat habitual en programes de tele i de ràdio. També presideix el club Le Siècle, una institució molt parisenca en la qual polítics, banquers, empresaris i intel·lectuals es troben per sopar un cop al mes. És una societat tancada de poderosos, que Duhamel presideix des del 2019, si bé aleshores ja es coneixien les acusacions d’incest contra ell.
Duhamel, que ara ja ha admès els fets, s’assabenta del contingut del llibre quatre dies abans de la seva publicació per mitjà d’una periodista de Le Monde. Al cap de 24 hores dimiteix de tots els seus càrrecs. També plegaran altres persones.
L’exministra socialita de Justícia Élisabeth Guigou renuncia al càrrec de presidenta d’una comissió dedicada a investigar casos d’incest. Era amiga d’Olivier Duhamel i havia estat diverses vegades a la seva mansió. El director de la institució d’elit Sciences Po també dimiteix. Ell també coneixia les acusacions d’incest des de feia dos anys i no va investigar-les.
A partir de mitjan gener, milers de víctimes d’incest expliquen les seves dures experiències per Twitter amb l’etiqueta #MeTooInceste. Surten a la llum altres casos destacats: la filla gran de l’actor Richard Berry acusa el seu pare d’haver-la violat quan era menor d’edat, fet que ell nega. En una petició, 164 personalitats –entre elles, l’actriu Juliette Binoche– reclamen la introducció d’una edat legal de consentiment sexual. A mitjan abril l’Assemblea Nacional aprova una nova llei per a la protecció dels menors.
—Senyor Kouchner, poques vegades un llibre de 200 pàgines havia provocat un terratrèmol tan fort. Quan va ser conscient del que estava passant?
—Em sembla que encara ara no ho tinc del tot clar. En aquesta qüestió em mantinc a una certa distància per protegir-me. No segueixo totes les evolucions amb detall, no ho llegeixo tot. Però no m’hauria imaginat mai que tindria tanta repercussió. Sí que crec, però, que el meu llibre només ha posat el focus en un problema que ja feia temps que existia i que ningú volia abordar de debò. Ara això ha canviat, i em sembla magnífic.
—El ministre de Justícia li va donar les gràcies pel seu “llibre valent”. El president Emmanuel Macron es va dirigir a les víctimes d’incestos a mitjan gener i els va assegurar: “Us escoltem. Us creiem. No tornareu a estar sols mai més”. Semblava com si el món polític acabés de descobrir aquesta qüestió.
—A veure, sí que feia temps que es debatia sobre l’incest, ja s’estava preparant una llei abans del meu llibre. Però potser en aquests assumptes els francesos són menys pragmàtics que els nord-americans. Quan es va conèixer el cas de Harvey Weinstein als EUA, es va actuar immediatament. Aquí primer es fan debats intel·lectuals interminables. A França el moviment MeToo s’ha anat activant a poc a poc. Però tinc la impressió que ara està canviant alguna cosa.
—Els abusos que vostè descriu pot ser que siguin també el resultat d’un gran malentès, d’una llibertat mal entesa? Els francesos sempre han estat orgullosos de no tenir el pudor dels nord-americans. En un cert ambient, el dret a la llibertat sexual es continua defensant amb gran rotunditat avui dia.
—La mentalitat llibertària i la generació posterior al maig del 68 són criticades des de totes bandes després del cas que he destapat, i en part també se’ls fa responsables del que va passar. Jo no crec de cap manera que això expliqui els abusos. Vaig créixer envoltada de persones que assumien aquesta llibertat amb gran naturalitat i que, així i tot, no han comès cap acte punible. En canvi, hi ha un individu que sí que ho va fer. Això no té res a veure, absolutament res, amb l’afany de llibertat sexual.
—El que vostè explica dels estius a la mansió de Sanary, a molta gent li sona com una cosa estranya: els nens d’11 anys es podien fer petons amb llengua i la major part de l’estiu tothom anava despullat. El seu padrastre acariciava les dones dels seus amics per sota la taula davant de vostè. I els marits, per la seva banda, s’ho feien amb les mainaderes.
—Allò per a nosaltres, els nens, era molt confús. No sabíem què era correcte i què no. Si tens 5, 10 o 15 anys i no tens una orientació sobre què pots fer i què no, no entens res de res. Els meus pares no ens van donar aquesta orientació, i els ho retrec. Tot i això, jo no condemnaria mai la infidelitat, ni d’homes ni de dones. Una cosa no té res a veure amb l’altra.
—Com va reaccionar quan el seu germà li va explicar el que passava a la seva habitació?
—Li vaig dir que no devia ser tan greu, perquè era el meu padrastre. Ell no ens faria res dolent, potser només li volia ensenyar alguna cosa. I li vaig dir que nosaltres no érem pas burgesos. Per a mi encara ara continua sent molt dolorós el fet de no haver entès res aleshores. Van haver de passar anys abans no vaig entendre què havia fet el meu padrastre. I després van venir els sentiments de culpa per haver deixat que passés.
—Vostè tenia 14 anys quan es va assabentar dels abusos. Fins al cap de trenta anys no ha trencat el silenci. Per què ara?
—Al llarg dels anys tot s’ha anat ensorrant. Per a mi el meu padrastre era com el meu pare, l’estimava, fins llavors havia tingut una infantesa feliç. Però de cop i volta allò es va acabar. Aquella història va destrossar la meva confiança en el món, però també la relació amb el meu germà gran i amb la meva mare. Ells dos no sabien què passava, i jo em vaig haver de guardar el secret. Vaig començar a viure amb la mentida, no volia fer malbé més coses. Aquesta és la fatalitat de l’incest: els autors dels fets són les persones que estimes, que no vols perdre. Estava atrapada en aquell silenci.
—Anys després, el seu germà ho va explicar a la seva esposa. I precisament la mare de vostès, feminista, va protegir el seu marit, l’autor dels fets. Vostè ho va entendre?
—Si tingués una explicació d’això, avui podria dormir més bé. Potser aleshores estava massa esgotada, massa cansada. Potser tot plegat la va desconcertar i no volia admetre el que el padrastre li havia fet al seu fill.
—Ella fins i tot el defensava dient que no l’havia obligat a mantenir relacions sexuals, sinó només a masturbar-lo oralment. A més, deia, el noi ja tenia 15 anys.
—Aquesta era la seva manera de defensar-lo. Però quina diferència té que el teu padrastre abusi de tu a 14 o a 15 anys? Ella també em va dir: com m’has pogut enganyar tant? Si m’ho haguessis explicat més aviat, tot això no hauria passat. Això sovint també forma part de l’incest: responsabilitzar els nens dels fets ocorreguts.
—La seva tia, l’actriu Marie-France Pisier, va ser l’única que es va rebel·lar. Va suplicar a la seva mare que deixés el marit. I el 2008 va explicar a tots els amics parisencs el que havia passat.
—Volia que ho sabés tothom. I ho va aconseguir. Totes les persones amb poder del microcosmos de Saint-Germain-des-Près en van ser informades. Però no va passar res. Res de res. En certa manera molts ja n’havien sentit parlar. D’altres van fer com si no fos gran cosa. Però ho haurien pogut condemnar, demanar-li explicacions o interrompre la relació. Això és el que hauria esperat jo de les persones que estimo.
—No ho va fer ningú?
—Un petit grup de persones se’n va distanciar, però la majoria van continuar com abans. El seu silenci va ser infame, però no em va sorprendre gaire. Jo coneixia bé aquell ambient. Van callar perquè el meu padrastre tenia poder, era important i influent. El problema són les estructures de poder. Això també és vàlid per a altres entorns: en cada família hi ha una estructura jeràrquica. Ara rebo moltes cartes de víctimes que descriuen els mateixos mecanismes, amb independència de la classe social. Els cosins, els oncles, els amics del poble no diuen res perquè tenen por del patriarca.
—I amb vostè o el seu germà no hi va parlar cap d’aquests amics que els coneixien des de petits?
—Molt pocs, però això no els ho puc retreure del tot. La meva mare els va dir a tots ells: en aquesta qüestió, els nens volen que els deixem en pau; no en parleu, d’això, amb ells. Això és el millor per a ells. Va intentar extingir l’assumpte.
—Els membres d’aquesta gran família que es trobava cada estiu a Sanary s’han posat en contacte amb vostè després de l’aparició del llibre?
—La majoria sí. I molts m’han demanat disculpes i m’han dit que en aquell moment no van entendre l’abast dels abusos i els anys que feia que durava. Ho puc acceptar. En el cas d’altres persones, el meu llibre no canviarà res; els molestarà que jo, com a filla, expliqui aquestes històries privades davant l’opinió pública.
—A mitjan abril el parlament francès va aprovar una nova llei sobre l’incest. Es va elevar l’edat de consentiment sexual de les víctimes. Amb això n’hi ha prou?
—La llei és un gran avenç, tot i que em sembla que l’edat de protecció no s’hauria hagut de limitar a 18 anys. L’incest amb una persona de 19 anys també és incest. Però la qüestió de si la criatura està d’acord amb l’activitat sexual o no, finalment s’ha eliminat. Això està bé, sempre ha sigut absurd.
—Al seu padrastre ja no se li poden exigir responsabilitats penals perquè els delictes han prescrit. Què li sembla això?
—S’aconsegueix reparar res posant algú a la presó trenta anys després? No ho sé, no ho tinc clar. D’altra banda, les víctimes sovint necessiten dècades abans no són capaces de trencar el silenci. Ara, però, la fiscalia ha obert diligències per comprovar si hi ha altres víctimes.
—El seu pare biològic, l’exministre d’Exteriors Bernard Kouchner, va comunicar a través de la seva advocada, que estava orgullós de vostè per haver “fet sortir a la llum, afortunadament, un secret feixuc que arrossegàvem des de feia massa temps”. Ell ho sabia des del 2011; per què no ho va fer públicament ell mateix?
—Quan ho va saber, es va posar furiós i, segons va dir, volia trencar-li la cara immediatament al meu padrastre. Li vam demanar que no fes res. Això hauria generat massa enrenou. No sé si va ser la decisió correcta. Avui probablement ho veuria d’una altra manera.
—Què ha dit el seu germà sobre el llibre?
—Ell, òbviament, n’estava informat. Li vaig deixar llegir tant la primera com la segona versió. Per a ell és molt dur reviure tot allò una altra vegada. Ell probablement no hauria pogut escriure un llibre com aquest, però reconeix el meu dret a donar la meva versió. Per a mi escriure ha estat un acte d’alliberament. Un incest et roba la infantesa, fins i tot els instants feliços. Explicar aquests moments ha estat, per cert, el més difícil.
—Senyora Kouchner, moltes gràcies per l’entrevista.
Traducció d'Arnau Figueras